11 d’agost del 2012

L’independentisme català i l’angoixa espanyola

He encetat la lectura del Llibre “CARTES IANQUIS, Un passeig sense servituds per Catalunya i el món,” de Carles Boix, professor actualment de la Universitat de Princeton, una de les més prestigioses del món. És de lectura necessària en els moments presents.

D’entrada, en una secció que té per epígraf “Les regles del joc” el pro-fessor Boix fa referència a la immensa literatura, pràcticament inesgotable, però insuficient - diu - al voltant del problema de mentalitat col•lectiva dels catalans, malgrat haver fet contribucions importants, capaces d’articular un sentiment anímic i de marcar un full de ruta col•lectiu. Li sembla que les propostes que s’han fet, tot i tenir certa densitat històrica, no han acabat de treure gaire partit de les lliçons de la història. El catalanisme - segueix dient - ha recorregut sempre al passat per afirmar i idear un projecte comú, la qual cosa ha conduït a una frustració secular, insuportable: la de veure com els seus intents s’estavellaven periòdicament contra la lògica de l’estat i la història espanyols.

Aquestes breument sintetitzades consideracions m’han recordat la que em va fer un gran amic meu, a la sortida d’un acte independentista dient-me que les tres quartes parts de l’exposició de cadascun del dos ponents li havien parlat del passat, i a ell li ’interessava el futur. Igualment, la referència a l’estavellament contra la lògica de l’estat i la història espanyols, em recorda les nombroses irritants i estilitzadores frases d’aquells que diuen voler  la independència, però que no val la pena intentar aconseguir-la, perquè mai no ens la donaran.

 En moltes ocasions jo he estat ponent en algun d’aquests actes inde-pendentistes i en les meves dissertacions freqüentment he recorregut al passat i solc introduir-lo afirmant que cap esdeveniment històric no sorgeix del no res, tots tenen un antecedent i alhora en són d’esdeveniments posteriors. Considero que s’han d’analitzar els esdeveniments anteriors per interpretar l’esdeveniment present i, en funció d’aquestes anàlisis i interpretació, projectar el futur. La legitimitat de l’aspiració independentista s’ha de pouar en el passat. És en el passat, en els esdeveniments que s’han anat succeint en el passat, és a dir en processos històrics diferents, el de Catalunya i el d’Espanya, on s’han format, i en són conseqüència, llengües, cultures, identitats diferents. I tenim la responsabilitat de mantenir i projectar al futur, les nostres. La identitat espanyola ha forjat el nacionalisme espanyol, caracteritzat per una voluntat de domini, El nacionalisme català és el resultat de la identitat catalana i es caracteritza per una voluntat d’existència.

Comparteixo el criteri del professor Boix relatiu a la insuficiència de la literatura catalana al voltant de la mentalitat col•lectiva dels catalans i sobre la importància de les seves aportacions. Tal vegada la insuficiència trobi la seva causa en la crítica que va fer el meu amic. Jo crec que s’ha recórrer al passat, però en els moments presents les anàlisis, les interpretacions i els projectes requereixen el màxim rigor, s’han de fer amb criteris de Ciència Política. El llibre del Professor Boix, n’aporta d’aquest criteris. 

La temàtica nacionalista és un sector principal d’aquesta ciència. Hi ha nombrosos autors, Molts d’ells intenten presentar-se com a analistes neutrals. Cap ho és. Tots ells pertanyen a una nacionalitat o altre i, per tant, tenen una identitat pròpia que incideix en les seves exposicions, la qual cosa no desmereix el rigor de les seves consideracions. Un d’aquest s autors és Ernst Gellner, politòleg i sociòleg anglès d’origen txec, el llibre del qual titulat “Nacions i nacionalisme” ”ha esdevingut un clàssic, i que en el mateix començament hi diu que fonamentalment el nacionalisme és un principi polític que sosté que hi ha d’haver congruència entre la unitat nacional i la política i que el sentiment es pot mesurar pel grau de satisfacció que acompanya la seva realització o pel d’enuig que suscita la seva violació, encara que només en sigui la possibilitat. L’enuig que es desprèn de la colèrica reacció del Ministre Montoro a l’acord del Parlament de Catalunya per exigir un pacte fiscal palesa no només l’enuig, sinó que també traspua l’angoixa que en els moments presents suscita l’increment de l’independentisme català al nacionalisme espanyol,i és indicativa de les reals possibilitats que en aquest moment té l’independentisme i que la seva habitual supèrbia es nega a considerar.