10 d’octubre del 2012

El nacionalisme espanyol, nacionalisme en declivi


És molt possible que tinguin raó els que defineixen el moment present com un estat de guerra. Ningú no creu, però, que els tancs surtin al carrer. Les armes contra les que Catalunya lluita no són armes convencionals són armes silencioses. No disparen bales ni obusos, disparen situacions, propulsades per la manipulació. Aparentment no produeixen sorolls d’explosió, no causen mals físics ni mentals i no afecten la vida ordinària de ningú i, no obstant, les manipulacions sí que són sorolloses, sí que causen danys mentals, sí que afecten la vida social quotidiana. La gent, els ciutadans de Catalunya no s’adonen que són agredits per aquestes armes, les quals són gradualment utilitzades amb la finalitat d’atacar les opcions, les fonts d’energia social, la vitalitat, les il·lusions dels catalans fins l’esfondrament, Pels seus efectes les armes silencioses poden ser comparades a un tipus d’arma biològica que, com és sabut, son  més pernicioses que les de foc. Noam Chomsky va descriure magistralment aquestes armes i va elaborar una llista de les “Deu estratègies de Manipulació” en la que en detalla tot un ventall des de l’estratègia de la distracció, fins  la de la degradació, per tal de mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.
En aquesta guerra s’observa la utilització gradual, i es constata que es fa d’una manera exempta de la més elemental intel·ligència, La presidenta del PP a Catalunya no es cansa de repetir que una Catalunya independent quedaria expulsada de la Unió Europea de la zona de l’euro i tota una sèrie de calamitats. Els repetitius,  poc documentats i amenaçadors advertiments són tan poc creïbles, que el propi ministre d’Afers Exteriors, senyor Garcia Margallo ha demanat a la Comissió Europea que ho digui ella mateixa, amb el beneficiós efecte per a nosaltres certificar la internacionalització de l’independentisme català.
Fa mesos que insisteixo que és indispensable que el procés independentista obtingui un mínim suport internacional. L’acte de proclamació d’independència és una situació de fet, per tant les reiterades remissions a la Constitució de “todos les españoles”  és d’una absoluta i total irrellevància. La independència passa a ser una qüestió de dret, quan el poble o la nació que la proclama esdevé un estat. S’esdevé estat en el moment que s’obté un reconeixement internacional que no fa falta que sigui absolut A Kosovo, per exemple no li va fer falta el reconeixement de Sèrbia, ni el d’Espanya, que segueix desatenent les recomanacions de la Unió Europea, a la qual ara gosa demanar que és pronunciï.
Qualsevol arma, les silencioses també, precisa ser utilitzada amb una gran serenitat, L’estat espanyol, el seu cap de govern, els seus ministres, els partits polítics d'àmbit estatal i els seus representants a tots els nivells, les utilitzen amb una manca totals de serenitat, denotant l'angoixa irreprimible de tot el nacionalisme espanyol
Un nacionalisme angoixat és un nacionalisme en declivi
Un nacionalisme il·lusionat és un nacionalisme a l'alça.