Instrumentalització de la mentida

“És hora de fer camins paral•lels, sense recels sense peatges, no

des de la submissió de ningú ni a ningú”

La democràcia és un sistema de vida política en què les decisions que es prenen són les del poble i se suposa la participació de la població. Política és una activitat relacionada amb el poder. Més antiga que la democràcia és la competitivitat per a l'obtenció del poder. Històricament aquesta competitivitat s'exercia per mitjà de la violència. Avui els que aspiren al poder han de persuadir el poble. Per persuadir calen arguments i l'argumentació, per tant, és un mitjà d'acció política, en què la importància de la paraula és cabdal. Tant la seva veracitat com la seva falsedat. En el procés electoral que estem vivint Catalunya s'enfronta al repte de la seva supervivència com a poble, com a nació, amb la sola força de les paraules. Els contraris a la voluntat dels catalans de decidir la seva independència no tenen arguments en contra de la nostra legítima aspiració i en no poder recórrer a la violència de les armes, recorren a la de les paraules, de les amenaces i de les mentides, com ara que quedaríem fora de la Unió Europea, de la zona de l'euro, que no es cobrarien les pensions, etc. I en adonar-se de la ineficàcia d'aquesta via, han instrumentalitzat l'execrable arma de la calúmnia.

La Constitució dels Estats Units, de 17 de setembre de 1787, la més antiga del món, diu en el seu preàmbul: “Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir la justícia, assegurar la tranquil•litat interna, proveir una defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar les benediccions de llibertat per a nosaltres i els nostres descendents, sancionem i establim aquesta Constitució per als Estats Units d'Amèrica.” No atorga cap dret ni prohibeix cap acció, només explica les raons i els motius de la Constitució. Les primeres tres paraules (Nosaltres, el poble, We, the people) s'han convertit en la frase més famosa i més citada del document.

El Poble dels Estats Units va prendre, i la va raonar en l'esmentat preàmbul, una decisió política, crear una nació sobirana que ha esdevingut la més poderosa del planeta. Setanta-un anys abans, el 1716, Felip V promulgava els Decrets de Nova Planta fonamentats en el “dret de conquesta”, no en la decisió del poble català. I tres-cents anys després el poble català es disposa, amb la mateixa legitimitat amb què ho va fer el poble americà i en exercici del dret a decidir, a crear una nació sobirana i independent. Les eleccions del 25 de novembre han de deixar ben clara la nostra irreversible voluntat, de poder decidir en un futur molt proper que “Nosaltres, el poble de Catalunya...”.

Hem d'assolir l'exercici del dret a decidir per nosaltres mateixos, se'n digui així, se'n digui sobirania plena, se'n digui estat propi o se'n digui independència. Quan el govern de l'Estat espanyol ens amenaça amb una exclusió de la Unió Europea ignora que Jean Monnet, el pare de la Unió Europea, sintetitzava la finalitat de la seva creació amb la frase “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes”, és a dir, pobles. És hora de fer camins paral•lels, sense recels i sense peatges, no des de la submissió de ningú ni a ningú, sinó des dels acords entre iguals, en un entorn que coneixem bé i que ens uneix: Europa. La instrumentalització de la mentida no ho impedirà.

Publicat a El Punt Avui