En economia moltes afirmacions tingudes per irrefutables poden tenir efectes perniciosos, sobretot en uns moments, com el que estem vivint, en els que es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present s’ha esvaït. Ho expressa amb gran agudesa Zygmunt Bauman, sociòleg britànic d’origen polonès, en allò que anomena “societat líquida” perquè no manté per gaire temps una mateixa forma i en la que la precarietat i la incertesa són constants. En aquesta societat els llogres individuals no se solidifiquen en béns duradors perquè els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament. No obstant això, en l’actual crisi hi ha hagut un dogma que s’ha mantingut intocable, el de l’austeritat. Aquest dogma, s’està esfondrant. Dos rellevants economistes del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchard i Daniel Leigh, assenyalen que les polítiques d’austeritat són més dolentes pel creixement del que es pensava. Segons ells, en un article publicat el 3 de gener, la utilització d’un mal coeficient de càlcul ha desembocat en una sots-estimació dels efectes negatius de l’austeritat a Europa. Aquesta desqualificació, a la que se n’hi afegeixen d’altres, com ara la intervenció de l’alcalde de Londres, Boris Johnson, a la cimera de Davos en la que advocava que en front d’una recessió que no s’aturava s’invertís en les infraestructures que s’estaven degradant, en carreteres, hospitals, etc, han passat quasi desapercebudes, tant en la premsa generalista, com en la especialitzada de l’estat espanyol.
En un article publicat el 12/01/2012, vaig escriure que la temptació de confiar en els experts econòmics per sortir de la crisi em semblava una temeritat. Ara es pot afirmar que era una impressió encertada. És inconcebible elevar a dogma irrefutable una política d’austeritat, sense tenir en compte els efectes d’aquesta política sobre la taxa de creixement. El propi Mario Draghi el dia10 de gener deia que en absolut ens trobem en el camí d’una reactivació ràpida i forta. Si l’impacte és tan negatiu, més dolent del que es pensava, com afirma el document del Fons Monetari Internacional, és indubtable que està tenint una incidència en el creixement i sobretot en l’ocupació
Independentment de les anàlisis realitzades per Olivier Blanchard i Daniel Leigh, persistir en una política d’austeritat atribuint-li efectes miraculosos sobre la reactivació seria un error històric d’efectes incalculables. Els resultats de les eleccions italianes alerten dels perills de l’arribada dels populismes. Allò que va portar el nazisme al poder, que sempre s’ha considerat una conseqüència de la inflació que patia Alemanya els anys 1922-1923, en realitat ho va ser de l’aclaparadora austeritat a que la va sotmetre el canceller Heinrich Brüning de 1930 a 1932. Hitler va arribar al poder el 1933.
Els mercats financers dels quals s’afirmava que en el seu sí s’originaven mecanismes autocorrectors dels desequilibris i els comportaments agressius dels seus responsables han resultat totalment ineficients per restablir-los i s’ha constatat que les polítiques d’austeritat pressupostària considerades vitals són inaplicables si no s’acompanyen d’una política de desenvolupament.
Ha arribat el moment de rellançar una política de creixement. Amb el caràcter líquid amb que Zygmunt Baum descriu la societat actual, si s’assequés aquest líquid només quedaria l’envàs i aquest envàs només l’ompliria el populisme. Tornaríem als anys trenta del segle passat. L’estat de benestar, que amb tants esforços hem anat construint des de l’acabament de la segona guerra mundial desapareixeria.
Tal vegada sigui veritat que es poden originar mecanismes autocorrectors i tal vegada sorgeixin en la pròpia societat, no en els mercats financers, sinó en una societat responsable, democràtica i solidària. M’agrada pensar que amb aquestes premisses serem capaços de mantenir el nostre estat del benestar
Publicat al Setmanari Empordà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada