En l’acte de clausura de la XX
Escola d’Estiu Carrasco i Formiguera que es va celebrar a Caldes de Malavella
el passat diumenge 30 de juny, Duran i Lleida va proclamar la necessitat d’un
gran moviment que reforci la centralitat i la democràcia social.
Què és el centre?
Fins i tot en geometria euclidiana resulta compromès donar-ne una definició. No
és la mateixa si es fa referència a una circumferència o a una esfera, si es
tracta d'un polígon o un poliedre. I no cal ni parlar de les diverses
geometries no euclidianes. En política encara ho és més. Per a un polític resulta
no ja difícil, sinó impossible situar-se en un espai que perquè se'l pugui
anomenar de centre ha de dependre no tant dels seus propis postulats, sinó dels
que facin els partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra, els
quals poden tendir a posicions extremes, que poden arribar a ser coincidents i
que també pretenen i proclamen ser de centre. És el cas PP/PSOE respecte el
procés català. En política el centre no existeix. Quan un polític proclama la
seva centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema
fiable de valors. Un polític ha de tenir uns valors, uns principis, la
fidelitat als quals ha de quedar fora de qualsevol dubte i que poden ser causa,
en funció d'aquesta fidelitat i dels moviments de les altres formacions que
concorrin a l‘arena política, que en definitiva és una contesa pel poder, a no
quedar precisament situat en el centre. El catalanisme polític pot concebre
ocupar una centralitat entre el jacobinisme radical del PSOE i l'espanyolisme
tronat del PP?. En qualsevol cas Duran i Lleida no té cap
necessitat d’una definició ideològica de centre. En una variant molt peculiar de l’auto-culte a la personalitat, el
centre és ell.
El culte a la personalitat de Duran
i Lleida presenta altres vessants com ara l’atribució del monopoli del sentit comú. Només cal recordar el darrer paràgraf de la
carta oberta de “Sentit Comú per Catalunya” que en plena campanya de
les eleccions generals de 2008
es va publicar del 3 al 7 de març: «A vos, Duran, amb el nostre vot, us demanem
que assumiu el lideratge que Catalunya necessita a Espanya i us demanem un
compromís públic de servei a les persones i al país per damunt d'interessos de
partit. Pensem que això serà, sens dubte, el millor per a Catalunya.». En les
eleccions de 2004 Duran va ser cap de llista de CiU i la coalició va perdre 5
diputats. En les del 2008, va repetir resultats. L’esperpèntica carta no va funcionar.
Unió Democràtica de Catalunya,
fins que Duran i Lleida no la va convertir en un aparell al seu servei s’havia
distingit per la dignitat i honestedat del seus comportaments, indiscutiblement
al servei de Catalunya. Tots el partits en necessiten d’aparell, però el d’UDC
és desproporcionat i mediocre.
Molta gent, entre la
qual jo m’hi compto, es pregunta per què que Convergència Democràtica manté la
coalició. Mai un líder no ha de transcendir una organització sencera. Això val per
Unió, per Convergència i per qualsevol mena d'institució. El fet, però, és que UDC té un liderat
unipersonal, entre d'altres coses perquè UDC així ho ha acabat acceptant, però
no s’ha de confondre Unió Democràtica amb Duran. En Duran passarà. Unió
Democràtica de Catalunya romandrà. L’esperit dels fundadors, el del Manifest de
Matí, perviurà. I quan Catalunya assoleixi la sobirania, el de Carrasco i
Formiguera el de Coll Alentorn i tants altres seran recordats.
I Duran per fi serà
el centre. El de les indiferències confluents de separatistes i unionistes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada