EL DISCURS DE L'ENGANY

Conferència a l'Agrupació Cultural Atenea del Casino Menestral

el dia 6 de juny de 2014

         En una anterior conferència vaig dir que reflexionar sobre expressions pròpies de la política, com ara democràcia, poder, llibertat, sobirania, legitimitat, populisme, opinió, etc va constituir per a mi el succedani amb que vaig superar el mono de deixar de fer política activa i que em va fer descobrir un camp nou, fascinant, inesgotable: la Politologia, de la qual no em considerava, ni de bon tros, un expert. Només un aficionat.

         Ara no necessito succedanis, però segueixo sent-ne un aficionat. Un aficionat això sí, condicionat pel principi socràtic “només sé que no sé res”, la qual cosa em permet considerar que quelcom he aprés i que en aquesta matèria, la política, tot és canviant, o aparentment canviant. Les teories de Zygmunt Bauman sobre la via líquida, o la societat líquida que tant predicament han obtingut, o la reflexió de Claude Lefort de la reinvenció de la democràcia, o les consideracions de Hartmut Rosa sobre l’acceleració de la societat, de la història o de la política, ho confirmen.

         Cap d’aquestes teories no disminueix en absolut la contundència  de la màxima lampedussiana de que “tot ha de canviar, per tal de que tot segueixi igual”, en aquests moments tan recordada i que per a mi constitueix la més despietada crítica que mai no s’ha fet del comportament polític. Els francesos tenen una expressió a la qual no he sabut trobar equivalència en català ni en castellà : politicien. Politiqueria no em serveix, es refereix a un comportament  i polticien a l’actor d’aquest comportament. Per això els francesos parlen de politique politicienne quan es volen referir al comportament.

Les crítiques contra la política no són pas d’avui, són de sempre i en dir sempre vull dir sempre, des que l’home va deixar de ser gregari i va tenir consciència de que vivia en una societat formada per individus. Viure en societat implicava l’existència de bens individuals i de bens comuns i les temptacions d’apropiar-se els comuns va aparèixer. La corrupció existeix des que existeix la política.

         En la actualitat, el desprestigi de la política (politique politicienne) i sobretot dels seus mandataris (politiciens), ha pres característiques preocupants. La classe política és considerada d’ofici i intrínsicament  responsable de tot allò que no marxa. Lamentablement, en massa ocasions es pot considerar cert que els servidors de la cosa pública, per dir-ho d’alguna manera i atès que aquesta és la seva missió, no donen proves del més mínim rigor, entenent per rigor exigència intel·lectual i seriositat. Fer política és una vocació que comporta passió, compromís, interès, concessions a la vida privada i implica també opcions que tindran incidència en la resta de la vida, sobretot en la vessant econòmica, i no em refereixo als productes d’hipotètiques corrupcions.

         Seria insensat ignorar que en ocasions a la manca de rigor, d’exigència intel·lectual i de seriositat, s’afegeix la deshonestedat. Totes aquestes mancances, que són significatives per elles mateixes, denoten sobretot mediocritat i en democràcia, demanar la confiança de l’electorat tenint consciència de la pròpia mediocritat és enganyar-lo i, té efectes tan deplorables com en pugui tenir la corrupció. Una i altre, corrupció i mediocritat són l’aliment que nodreix el populisme.

         La finalitat de la política és servir la comunitat de persones en el respecte de la diversitat d’interessos que hi puguin ser presents. Però també, la política és una activitat en relació amb el poder. Té un espai que li és propi : el poder.

         Tan antiga com la pròpia política és la competitivitat per a l’obtenció del poder, per obtenir-lo i conservar-lo. La lluita pel poder és consubstancial a la naturalesa humana. Sempre s’ha lluitat pel poder. Històricament aquesta competitivitat s’exercia per mitjà de la violència. L’adveniment dels sistemes democràtics va suposar un canvi substancial. El poder, ja no s’obté amb mitjans violents, els tancs ja no surten al carrer, al menys en el nostre entorn és inconcebible, són necessàries eleccions, si no, el poder no és legítim. Si l’únic mitjà de legitimació del poder és un procés electoral, es obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els electors. Per persuadir calen arguments i l’argumentació, per tant, és un mitjà d’acció política, en que la importància de la paraula és cabdal.

         I què és un sistema democràtic? Què és la democràcia?. Seria innecessari que ara pretengués desenvolupar el concepte de democràcia. Em referiré a dos aspectes 1) El polític i 2) El funcional.

         El primer, el polític, és el més comú. He dit que la política és una activitat en relació amb el poder. Que té un espai que li és propi : el poder. I acabo de destacar la importància de les paraules, del llenguatge, en la lluita per obtenir-lo i mantenir-s’hi.

Abans, pels titulars absoluts de poder i pels que pretenien assolir-lo tots els mitjans eren bons, el joc es jugava entre ells, l’efecte buscat era la submissió. Els pobles, els súbdits (encara no eren ciutadans) restaven sempre en servitud, eren simples espectadors, no es pot pas dir que privilegiats, ja que en definitiva eren els pobles qui suportaven el cost de la lluita, lleves, impostos, saquejos, etc. Això no ha canviat gaire. Abans eren els súbdits, ara som els ciutadans. En la crisi actual hem constatat que la lluita pel poder passa per la lluita pel poder econòmic. Lleves, impostos, saquejos han canviat de nom, de tècnica de recaptació però la voracitat fiscal és permanent, asfixiant, per utilitzar l’expressió de Ramon Trias Fargas.

        

         El segon, el funcional, correspon a l’establiment d‘un sistema que implica l’existència de certes normes, tant pels dirigents com pels dirigits, o si ho preferiu, tant pels governants com pels governats. És el tercer element constitutiu de l’Estat : Territori, Població, Poder, que va enunciar Jellinek. En tant que sistema normatiu, és l’Estat de dret. No s’ha d’identificar l’Estat de dret amb una Constitució, la qual ha de contenir aquestes normes evidentment, però les normes bàsiques, les fonamentals, allò que anomenem valors, són anteriors, el principi de la dignitat de la persona, per exemple, o el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.

         Una Constitució no és un manual d’ús per produir lleis, celebrar tractats internacionals, entre ells adhesions a organitzacions internacionals, dictar sentències, una Constitució transcendeix al seu articulat. Tota Constitució ho és en el temps, la realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric i aquest mai deixa incòlume el contingut de la Constitució. Quan no es té en compte el canvi, el contingut queda petrificat i, a curt o a llarg termini, no podrà complir les seves i és pervers manipular-la i segrestar-la. És el cas de l’Estat espanyol.

         Les dues vessants s’imbriquen entre elles. Totes dues incideixen el concepte de sobirania, de poble, de nació i en la idea del dret a decidir com a legitimació precisament del poder polític

        

         Manipular és alterar (alguna cosa) d’una manera fraudulenta i subreptícia, és tergiversar, equival a enganyar. El títol d’aquesta conferència intenta referir-se a les manipulacions de que és objecte el nostre procés a la independència englobant-les en l’expressió discurs de l’engany.

         Des que la memòria em fa males passades, cada vegada més, he decidit no refiar-me’n i portar per escrit tot el que he de dir. I tot el que he dit fins ara és una part de la que pensava dir, per entrar a fer una anàlisi del discurs de l’engany del qual som destinataris, del que ens adreça el govern central per aturar l’exercici del dret a decidir.

         Es pot manipular d’una infinitat de maneres. Les falses promeses electorals, per exemple, la corrupció,  les mentides etc. etc. I amb els discursos de la por basats en enganys. L’Hitler deia : Repetiu una mentida 10 vegades i seguirà essent una mentida, Repetiu-la 1000 vegades i esdevindrà una veritat.

         La por és una de les armes més temibles. Perquè paralitza i fa avortar els projectes i il·lusions d’aquells a qui s’adreça. De totes, la por és tal vegada la més eficaç i afebleix més intensament les voluntats i les conviccions i ens porta a conformar-nos, a no arriscar-nos, a no actuar.

         Quan és recorre a la por com a arma és que se’n té de por, perquè es té consciència de la pròpia feblesa. El que se sent fort no li cal mentir. De què té por l’Estat espanyol ? De perdre el poder d’opressió sobre Catalunya, sobre les persones i sobre els recursos Estan angoixats amb aquesta possibilitat, cada cop més probable. Quan jo era parlamentari a Madrid i en vaig ser durant tres legislatures quan sorgia un problema competencial, econòmic, cultural o identitari entre l’estat central i Catalunya, algunes veus ingènues suggerien fer-hi front amb una unitat d’acció dels parlamentaris catalans i ells se’n fotien desdenyosament i ens prenien el pel. No ens tenien por. Ens sabien incapaços de fer-ho.

         Ara ja no, ara saben que els procés va en serio, les eleccions al Parlament europeu n’han estat una constatació, saben que ja no té retorn i els angoixats són ells. I com que saben que en el nostre entorn geopolític, el de les democràcies occidentals, no és possible que puguin treure els tancs al carrer, ni enviar un general de la Guardia Civil amb guàrdies armats, com han suggerit alguns, entre els quals alguns catalans, tenen por i recorren a la por per combatre la seva. I només poden fer-lo manipulant les paraules.

         En col·locar el llenguatge entre les armes de la lluita pel poder situo aquesta lluita en un altre camp. Segueix essent una confrontació, però el marc en que es desenvolupa no és físic, no és violent. No hi ha camp de batalla, hi ha polèmica. És on s’observa la diferència entre política i guerra, l’una és la continuació de l’altre, amb altres mètodes. En conseqüència, la distinció amic-enemic és tan substancial en la política com en la guerra. Estem en una confrontació i en aquesta confrontació Catalunya ha renunciat a la violència. Té un objectiu, assolir la independència i pretén fer-ho dins la legalitat. Deixaré córrer entrar en la distinció entre legalitat i legitimitat, però si que em remetré a unes paraules que en el debat al Parlament de Catalunya de la proposta de resolució d'aprovació de la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, va pronunciar Oriol Junqueras, en las que va dir que la sobirania implica que la voluntat democràtica dels ciutadans, se situa per sobre de qualsevol imposició que vingui d'altres marcs legals o de la voluntat d'altres nacions. En esmentar altres marcs legals o voluntats d'altres nacions Oriol Junqueras feia referència a la posició en què es troba Catalunya en tant que subjecte polític. El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l'annexió de Catalunya a Castella. Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat d'unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de Castella, “tan lloables i plausibles a tot l'univers” (la supèrbia espanyola no ha nascut ara, és una característica permanent). Espanya com a aparell estatal encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans legislatius i les seves pròpies lleis. Catalunya tècnicament va ser annexada a Castella. Els Decrets de Nova Planta van ser un instrument d'annexió, sense cap altre fonament que el “legítimo derecho de conquista”, segons s'expressa en el seu mateix text. Els Decrets són la prova documental de dir que Espanya és una nació mil·lenària és un engany. Si ja existia per què se n’havia de conquerir una part ? Per a un país ser annexionat significa perdre la pròpia legalitat i quedar sotmès a una legalitat forana, en el cas que ens ocupa, a la legalitat castellana. Catalunya va ser annexada a Castella i els Decrets de Nova Planta en són la prova documental. És encertada la referència que va fer Oriol Junqueras: altres marcs legals o voluntat d'altres nacions. En aquests moments ens hem de preguntar qui, com i amb què assessoraran Felip VI ?

         La globalització, el fet de ser membre de la Unió Europea i del Consell d’Europa i els Pactes internacionals de les Nacions Unides condicionen de tal manera l’ús de la violència, històricament monopoli dels Estats, que és inimaginable que l’estat espanyol en faci ús per reprimir o sufocar les aspiracions catalanes.

        

         Internacionalitzar el nostre procés ha estat absolutament necessari i tant per part del govern de Catalunya com de la societat civil -  Assemblea Nacional Catalana, Omnium Cultural i Municipis per a la Independència - s’ha fet amb notable encert. El Govern espanyol ha intentat evitar-ho, cada vegada que una institució europea manifestava una opinió, no ja favorable, sinó merament neutral, les pressions del Ministeri d’Afers Exteriors, en moltes ocasions del mateix ministre Margallo,  eren immediates i és en aquest punt on el discurs de l’engany ha tingut una considerable magnitud. A començaments d’any el Ministeri d’Afers Exteriors, i m’atreveixo a dir que pres pel pànic, va redactar un document. adreçat a Ambaixades i Consulats, titulat “Por la convivencia democrática”, conegut per Informe Margallo, en el que intenta desactivar l’independentisme, abordant aspectes polítics, legals, econòmics, culturals i fins i tot morals del procés d’independentisme, 250 pàgines., 9 capitols i una introducció

Una conferència és una exposició, més o menys encertada, d’una temàtica. Aquesta exposició pressuposa, en primer lloc, l’anàlisi de la pregunta a què es vol donar resposta, en el nostre cas, del problema a que al·ludeix el títol de la conferència: “El discurs de l’engany” el qual comprèn dos conceptes: Discurs i engany. Intentaré tractar-los simultàniament i breument.

Hi ha discursos de benvinguda, d’acceptació d’una distinció, de celebració d’un èxit, etc. etc. També hi ha discursos polítics. Tots haureu deduït que és a aquest darrer tipus al que m’he volgut referir en el títol. En aquest sentit el podríem definir com aquella enunciació que suposa un locutor i un auditor i que el primer té la intenció d’influir en l’altre d’alguna manera. Atesa la idea de política que he exposat de que és una activitat que té per objecte el poder, accedir-hi o mantenir-s’hi, els discursos polítics són discursos de poder i en un sentit ampli el discurs polític es configura com una arma dialèctica per influir els ciutadans.

És un arma de combat entre l’Estat que exerceix el poder i les forces polítiques que aspiren a fer-ho, o entre les mateixes forces polítiques que pugnen pel aconseguir-lo. M’inclino a definir-lo com aquell que cerca actuar sobre l’altre per fer-lo pensar i, en el cas concret que intento analitzar, fer-li creure, fer-li tenir por. L’espontaneïtat i la improvisació no són pas les seves característiques, entre les quals figura bàsicament l’engany. L’engany consisteix en mentir intencionadament i en perfecte consciència de la falsedat  d’allò que es diu.

         El segrest de la Constitució a que m’he referit ha significat el segrest de la legalitat. El passat 31 de gener, dins del cicle Aula Oberta de l’Agrupació Atenea, que aquest any portava el títol genèric.” El futur de Catalunya : Cinc noves reflexions”, Mercè Barceló, catedràtica de Dret Constitucional i coordinadora del col·lectiu Praga, va impartir una conferència amb el títol “La constitucionalitat del dret a decidir”, i va assegurar, en iniciar la seva dissertació, que l'actual marc legal espanyol permet als ciutadans catalans poder decidir el seu futur polític col·lectiu sense necessitat de reforma constitucional. El Consell Assessor per a la Transició Nacional, en el seu Informe número 1 titulat “La consulta sobre el futur polític de Catalunya”, emès el 25 de juliol de l’any passat va indicar 5 vies possibles, totes elles legals, per a la celebració de la Consulta. Només una interpretació poc ponderada, allunyada dels cànons comuns als tribunals de les democràcies europees, pot sostenir altrament. Aquells que defensen la inconstitucionalitat del Dret a Decidir no respecten cap d'aquests criteris interpretatius. No respecten, per tant, les regles ja que prescindeix totalment de la resta de normes constitucionals –que són tan constitucionals com aquestes - i que cal tenir en compte quan ens preguntem sobre la constitucionalitat del Dret a Decidir. Mariano Rajoy, President del govern espanyol Mariano Rajoy, ha dit que no pot, i que no vol ni tan sols permetre als ciutadans de Catalunya decidir si volen o no ser independents. Voler o no voler és una qüestió de voluntat. Voluntat ve de voler. En dir que no vol manifesta una voluntat política com és una voluntat política voler que Catalunya sigui independent. Tots ho sabem que el problema entre Catalunya i Espanya és un problema polític. Tots ho sabem que és precisament atenent a aquesta voluntat  han segrestat la Constitució. Tot allò que no és constitucional és  il·legal  i a partit d’aquesta il·legalitat ens ha han bombardejat amb l’advertiment d’una sèrie de catastròfiques conseqüències d’una eventual independència de Catalunya i han utilitzat el “discurs de l’engany”.

N’esmentaré unes quantes

1)    Catalunya quedarà fora de la     Unió Europea

2)    Catalunya quedarà fora de Schengen.

3)    Cauran les inversions estrangeres

4)    Caurà la borsa

5)    Catalunya patirà una caiguda del turisme

6)    Catalunya perdrà els seus mercats

7)    Serà inviable econòmicament;

8)    Sortirà de la zona de l’euro i no el podria utilitzar

9)    Les pensions del jubilats no estarien garantides

         La realitat és que des de la gran manifestació de l’any 2012, la borsa de Barcelona ha ampliat el seu diferencial respecte la de Madrid i actualment les cotitzacions de Barcelona augmenten un 45 % respecte les de Madrid. Les inversions del sector turístic corresponen a un 72 % de totes les inversions a l’Estat espanyol. Catalunya és la primera regió amb més inversió industrial estrangera de tot Europa. Fujo de citar xifres i coeficients. No hi tornaré, però si que diré  que aquestes ens las va donar Albert Pont en la conferència amb que va obrir el Cicle Aula Oberta que abans he esmentat i en fer-ho va comentar que d’aquesta manera el procés d’independència no només no genera por en els mercats internacionals, sinó, que a més a més, genera confiança. I exposà que els mercats internacionals saben que venim d’un poble d’artesans i botiguers, no de funcionaris mi militars.

         La conferència la donava Albert Pont el 24 de gener de 2014. Quasi set anys abans, l’1 de setembre del 2007, el meu admirat i enyorat amic Miquel Esteba en un article al Punt deia que Espanya és molt mal negoci i que no ens convé de cap manera viure sota el jou del centralisme parasitari. El problema – deia - endemés d’identitari, cultural, etc., ha esdevingut una qüestió crematística quotidiana i cal que ens adonem que viuríem molt millor en tots els sentits amb independència que sense. Catalunya té avui tots els ingredients per esdevenir un estat independent sense cap mena de dubte. La situació geogràfica és impecable, la dimensió, la història, el dret civil, la llengua i ara, com es pot demostrar a bastament, l'economia. I recordant un discurs de Ramon Trias Fargas al començ de la democràcia, en el qual havia dit que la independència era possible, Miquel Esteba deia que avui no hi veia cap altra sortida plausible. I acabava l’article fent una crida als empresaris i al jovent perquè apartin la ferralla i recuperin la rendible sobirania nacional.

         Rajoy, va dir en seu parlamentària que la condició d’estat petit de Catalunya l’incapacitava per la indpendència. Em va recordar sir Winston Churchill el qual , va llançar la idea d’uns Estats Units d’Europa, en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En ella hi ha passatges que ignora maliciosament– si mai els ha llegit, és clar -, com ara “Els pobles només tenen de voler perquè les seves esperances es realitzin”. i que “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada Estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna”. No, no ho ha llegit mai, en anglès segur que no. És públic i notori que el President del Govern espanyol no parla cap més llengua que la del “imperio” el castellà. Tot i que tampoc deu saber llatí. amb el seu “Roma locuta, causa finita”, ja en té prou.

         Només a Europa, en els últims 100 anys, s’han creat 29 nous Estats. L’Estat espanyol tendeix a oblidar, a oblidar que el procés que Catalunya vol endegar no és especial, ni únic, sinó que molts d’altres ja ho han fet abans.  Avui, el 2014, el món és un món global, que viu en xarxa, més interdependent que mai, sabent que interdependència sense independència equival a dependència. Per tant, el nostre tauler de joc ja no és Espanya, sinó el mateix món. Per alguna cosa hem passat d’un catalanisme que aspirava a federar-se amb Espanya a un independentisme que aspira a federar-se amb el món. La perspectiva, doncs, canvia, i si el tauler de joc és el món, aleshores el que ens cal és tenir en compte què és el que hi està passant.

         Les separacions poden ser hostils o amistoses i l’Estat espanyol no es pot permetre que la separació entre Espanya i Catalunya sigui  hostil. Hi haurà d’haver negociacions i no seran bilaterals entre Espanya i Catalunya. Pensi’s en l’entramat de pactes, tractats internacionals, convencions, convenis, acords, adhesions, protocols, etc. Pensi’s en el precedent de Txecoslovàquia,  que no va ser hostil i que no obstant va precisar, uns 2000 tractats bilaterals i uns 800 multilaterals. El divorci de vellut, que se’n va dir, va tenir lloc el 1993, des de llavors la complexitat de la globalització ha propiciat un notable increment d’aquest entramat. Per regular, d’alguna manera aquesta problemàtica, hi han les dues Convencions de Viena, la de 1978 i la de 1983 i es van aplicar. La primera contempla els Tractats, com obliguen als estats separats. La segona fa referència a bens arxius i deutes de l’Estat. Cap dels casos, no serà una negociació bilateral entre l’Estat predecessor, Espanya i Catalunya.

         Tots i cadascun del tractats dels impliquen a altres Estats i tots ells seran part interessada. El deute de l’Estat espanyol és astronòmic i els creditors hi hauran de ser presents. Creditors públics i creditors privats i si volen recuperar el deute  hauran d’assumir  una funció de mediació neutral.   L’Estat predecessor, és a dir Espanya, hi té més a perdre que Catalunya  quan es reparteixi el deute. L’Albert Pont ens ho va explicar en la seva conferencia i va posar exemples numèrics entenedors.

        

         Si l’estat espanyol no hagués reconegut la  nostra independència seguiria essent responsable i garant del manteniment de l’Estat del Benestar i les conseqüències calamitoses amb que han nodrit el seu discurs de l’engany serien de la seva responsabilitat.

         En el darrer debat de Política general del Parlament de Catalunya celebrat pocs dies després de l’èxit de la Via Catalana, entre les propostes de resolució aprovades hi ha la relativa a la internacionalització del procés en la qual s’insta el Govern a desenvolupar una estratègia comunicativa per informar als principals governs i organismes internacionals de la voluntat de Catalunya de preguntar als seus ciutadans. El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la carta una dimensió jurídica que n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya amb els decrets de Nova Planta de 1716. Les accions internacionals del Govern de la Generalitat han estat prudents i encertades. I l’angoixa del Govern espanyol amb les seves pressions ens ha ajudat. La societat civil hi ha contribuït d’una manera eficaç.    

         La campanya de pressions del govern espanyol sobre les institucions europees no ha aconseguit una posició unànime favorable. Comentaristes influents s’han mostrat cauts. Alguns d’ells, favorables a l’exercici per part de Catalunya del dret a decidir, per exemple el politòleg Kai-Olaf Lang, director de l’Insitut Alemany d’Afers Internacionals i de Seguretat, prestigiosa organització independent, desvinculada de qualsevol ideologia, que ha assessorat al govern alemany en els últims cinquanta anys en relacions exteriors a través dels seus informes. Un d’aquests informes, signat pel ell mateix, considera que Espanya ha de fer un oferiment a Catalunya i planteja obertament la possibilitat del que passaria si l’Estat fos incapaç de fer-lo i el procés acabés amb una declaració unilateral d’independència com la realitzada per Kosovo.

         El Doctor Lang va participar en una Taula Rodona conjuntament amb Francina Esteve, professora de Dret Internacional Públic i Joan Vallvé, ex europarlamentari i ex cnseller de la Generalitat, el passat dia 15 de maig organitzada per l’Associació Sobirania i Justícia i titulada Catalunya i la Unió Europea, a la qual vaig tenir el privilegi d’assistir. L’endemà, en una conversa privada va dir: Tenen la copa mig plena,  i va repetir emfatitzant mig plena. L’acabin d’omplir. També és cert que quan se li va preguntar com veia el procés va respondre que el veia molt bé però que el preocupava una característica dels catalans: ser pactistes i va advertir del perill de caure en l’engany d’una tercera via. Seria autoenganyar-se.

         De cap de les maneres hem de caure en el parany del Discurs de l’autoengany. Les eleccions al Parlament europeu, han anat bé. Han posat de manifest que Catalunya és diferent d’Espanya. Els comentaristes estrangers se n’han adonat i ho han ressaltat. Però aquestes eleccions també han indicat una profunda transformació de les societats europees. Aquesta transformació pot dislocar i afectar negativament el nostre procés. Els aldarulls de Sants, de can Vies, tot i suposant que no hagin estat el resultat d’una manipulació, és inqüestionable que l’afectaran. La copa mig plena segueix sobre la taula. Segur que amb els resultats del 25 M a Catalunya la copa està més que mig plena. La societat catalana, sobretot la societat catalana, però també les forces polítiques i les institucions que han donat suport o han liderat el procés, han d’estar atentes a que cap sacsejada faci trontollar la taula i vessi la copa. Ignorar-ho seria suïcida.

         Una setmana justa després de les eleccions al Parlament europeu s’ha produït l’abdicació del rei d’Espanya, Juan Carlos I. Ha estat un esdeveniment estrella, no només a l’estat espanyol,  ho ha estat a nivell mundial. És una conseqüència de les eleccions europees ?. En la decisió reial, ha incidit el procés sobiranista ?. I la crisi ?. No hi ha compartiments estancs, és clar que hi han influït. Tots ells indiquen que a l’estat espanyol és dóna un procés, del qual forma part el català, que el situa al caire del col·lapse. Deia Aznar que abans es trencaria Catalunya que la unitat espanyola. Aznar sempre parla des de la seva supèrbia. No sap què és sobirania, ni poble, ni nació. La seva ignorància exemplifica els versos d’Antonio Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”. I l’angoixa, i no és a l’únic, pensar que Catalunya recobrarà la seva llibertat. Que no pateixi, serem generosos. En el repartiment del deute del qual he parlat, Catalunya serà solidària, però ho serà per decisió pròpia i sobirana i no per la dominació, derivada del “derecho de conquista” que invocava Felip V en els Decrets de Nova Planta.

         Acabo d’esmentar Felip V, ara hi haurà Felip VI. Coincidències de la Història ? Molt bé. Aquesta serà una de les anècdotes amb que viurem la fi de la conquista.

Després de la Segona Guerra. El 26 de juny de 1945, a San Francisco, els representants de 51 països funden la Organització de les Nacions Unides, la ONU, el text fundacional és la Carta que va entrar en vigor el 24 d’octubre de 1945 en la que es fixen les finalitats de l’ONU, entre les quals destaco la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d’igualtat dels drets del pobles i del seu dret de disposar d’ells mateixos, tal com es diu en l’article 1er., Punt 2. Alexandre Deulofeu en la seva obra Matemàtica de la Història diu que cal que tots ens adonem del que ens assenyala la Llei de la Història. Els darrers governants del poder centralitzat haurien de ser els primers a facilitar aquesta descentralització, no pas d’una manera gradual, sinó total, començant per donar la plena independència als pobles hispànics que la desitgin. No hi d’haver tanques infranquejables. Tenia raó, una vegada assolida la independència desenvoluparem relacions amicals amb totes les nacions

Alguns textos capitals provenen de la iniciativa de les Nacions Unides: com ara la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966. Adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, la Declaració Universal dels Drets de l’Home constitueix el primer, cronològicament parlant, text internacional sobre la protecció dels drets de l’home. És també un text pivot en el qual descansen pràcticament tots els altres instruments internacionals, ja siguin universals, o regionals, entenent per regionals els europeus, els iberoamericans, africans, etc.

La Declaració Universal de les Nacions Unides de 1948 té una importància excepcional. En el preàmbul proclama que el reconeixement de la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i dels seus drets iguals i inalienables constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau a món. Aquesta referència a la dignitat és un punt essencial en tots els instruments internacionals relatius als dret de l’home.

L’article primer dels dos Pactes Internacionals de 1966, a que he fet referència, tenen l’un i l’altre, el mateix redactat, aquest: Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Un dels conceptes que avui són més objecte de polèmica és precisament el dret a l’autodeterminació. El dret d’autodeterminació i el dret a decidir són exactament el mateix. A mi em sembla honest definir-los amb tota contundència com “Dret d’una col·lectivitat humana, dins d’un marc territorial, a decidir el seu destí polític, especialment a constituir-se  en Estat independent, confederal, federal o d’autonomia política”. Els conceptes s’han de definir pel què són i mai en cap definició  no s’ha de mantenir una matisació del mateix concepte ni res que indueixi a confusió amb els altres. El conflicte apareix quan es vol aclarir qui és el titulat d’aquest dret. És el “pueblo” espanyol o és el poble català? Dec aquesta definició al doctor Miquel Caminal Badia, mort fa exactament 15 dies. Politòleg, catedràtic de Ciència Política, 22 anys més jove que jo, va ser professor meu a la Universitat de Barcelona en la preparació dels crèdits per accedir a la presentació de la meva tesi doctoral i en gran part va ser causant de la meva afició a la Politòlogia

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els Estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Respectarem i demanarem respecte a aquests principis. L’Europa a la que pertanyem, i volem seguir pertanyent, quan va iniciar la seu procés d’Unió amb el Tractat de Roma se la denominava el ”país de tres rius”. Els rius eren tres ideologies, la demòcrata-cristiana, el lliberalisme i la socialdemocràcia. Aquestes ideologies segueixen inspirant el seu comportament. Han aparegut els populismes, els extremismes de dreta i esquerra, l’euroescepticime. Però els valors de les tres ideologies perduren. En el capçal del meu blog hi figuren tres frases de tres polítics catalans, ja desapareguts, que avui tenen una enorme actualitat, un demòcrata-cristià, Manuel Carrasco i Formiguera: “La llibertat d’una nació depèn sola i exclusivament der la voluntat dels seus fills per assolir-la; un social-demòcrata, Josep Pallach: “Un home no és lliure si el seu poble és esclau” i un lliberal Ramon Trias Fargas: “La llibertat individual dels homes requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer”.

L’abdicació de Joan Carles I ha desencadenat un allau de notícies i de comentaris mediàtics. Ha estat necessari fer una Llei orgànica que sens dubte constituirà un record Guiness de brevetat i que serà molt difícil de batre. El futur rei ha manifestat al monestir de San Salvador de Leyre, Navarra, la seva voluntat de servir la seva estimada Espanya, una Nació, una comunitat social i política unida i diversa, arrelada profundament en una història mil·lenària. Encara no és rei i ja emergeix l’aplicació lampedussiana. El rei canviarà però tot segueix igual.  L’engany d’Espanya nació mil·lenària ha estat repetit tantes vegades que ha esdevingut una veritat. Arreu de l’estat espanyol s’ha produït una gens menyspreable demostració de sentiment republicà i es demana un referèndum per dilucidar entre monarquia i república Convergència i Unió, Mas i Duran, anuncien en una mostra de coherència que pels catalans la veritable qüestió plantejada no és monarquia o república. és Catalunya, la qual cosa no ha agradat Rajoy i titlla CiU de fer una política petita. La qüestió de format el preocupa i reservant-se per a ell mateix determinar què és gran i què és petit, desqualifica allò que li sembla  petit, oblidant, amb l’ arrogància que li és pròpia que la grandesa de la política no és qüestió de tamanys i és inversament proporcional a l’autorita- risme i la intransigència amb que es manifsta.

No ens deixem enganyar ni ens autoenganyem. L’ideal de pau, de justícia i de llibertat dels éssers humans reposa en els valors universals de respecte als altres. Els principis d’igualtat, de llibertat individual, de llibertat col·lectiva i fins i tot el manteniment de l’ordre públic deriven del principi de dignitat. Un home que no és  igual als altres homes està privat de dignitat, està privat de dignitat si no és lliure individualment. També està privat de dignitat si el seu poble és esclau, com deia Josep Pallach. La nostra independència serà obra de tots aquells, sigui quina sigui la seva ideologia, que creuen en la immensa força de la llibertat.