Preàmbul Xerrada Palau Sa-verdera (6/10/2014)

            Moltes gràcies Marta per la presentació de mi que has fet. En ella has recordat a dues persones amb les quals vaig tenir el privilegi de relacionar-me i col·laborar. Josep Pallach i Ramon Trias Fargas. Les circumstàncies no ho van propiciar, però tots dos haguessin sigut uns magnífics presidents de la Generalitat. Ningú no pot dir quina hagués sigut la història de Catalunya si això hagués succeït, però sí que tothom pot afirmar que hagués estat diferent. L’un socialdemòcrata, l’altre liberal. En els meus records les seves figures hi són presents. L’un i l’altre tenien perfecte consciència de la importància del fet nacional català. Ho feien amb rotunditat. Pallach afirmava “Un home no és lliure si el seu poble és esclau” i Ramon Trias Fargas que “La llibertat individual dels homes requereix la llibertat la llibertat de les comunitats a que volen pertànyer”. Són referències obligades per a tots aquells que creiem en la immensa força de la llibertat. Vaig aprendre molt d’ells. La teva presentació me’ls ha recordat i em proporciona una excel·lent introducció per aquesta xerrada.

            L’objecte d’aquesta xerrada és parlar de la independència de Catalunya i d’una manera particular del procés que estem vivint. A tots els processos hi ha moments particularment determinants per la seva especial significació. En les darreres dues setmanes – divendres mateix la Soraya i en Mariano en van protagonitzar un - se n’han produït a dojo i de gran rellevància.

            Cal que ens preguntem si és possible aquesta independència, la qual cosa s’ha d’analitzar des de dues perspectives, la d’assolir-la i la de la seva viabilitat si l’assolim. Aquestes perspectives incideixen en totes dues, la qual cosa dificulta les anàlisis perquè inevitablement s’encreuen entre elles. 

            Pel que fa referència a assolir-la, l’Estat espanyol repeteix, una vegada darrera l’altre, fins la sacietat, que la sobirania rau en el poble espanyol, perquè així ho diu la constitució espanyola.

            Tota constitució és constitució en el temps, i la realitat social a que van referides les seves normes està sotmesa al canvi històric, Mariano Rajoy, ha dit que no pot, i que no vol ni tan sols permetre als ciutadans de Catalunya decidir si volem o no ser independents. Voler o no voler és una qüestió de voluntat. Voluntat ve de voler. En dir que no vol manifesta una voluntat política com és una voluntat política voler que Catalunya sigui independent. Tots ho sabem que el problema entre Catalunya i Espanya és un problema polític. 

            Per tant, deixeu-me fer unes breus consideracions sobre  què és la política. 

       

          La política és una activitat en relació amb el poder. Té un espai que li és propi : el poder. El seu àmbit no és la moral. No és l’estètica. Ni tampoc és l’economia. És una manera de pensar, com ho són totes aquestes altres. La moral fa la distinció entre el bé i el mal. L’estètica entre lo bonic i lo lleig. L’economia entre lo útil i lo inútil. L’objecte de la política és el poder i la manera que té de contemplar el món és dividir-lo entre partidaris i adversaris, els quals expressen, respectivament el grau més elevat possible de proximitat i el més elevat possible de separació. El partidari i l’adversari són realitats concretes, les quals no estan associades necessàriament  als elements morals, estètics o econòmics. I tampoc en paràmetres d’afecció. 

            La lluita pel poder és consubstancial a la naturalesa humana. Sempre s’ha lluitat pel poder. Sobre les persones, sobre els territoris, ve a ser el mateix, quin sentit tindria dominar un territori despoblat ?. 

            En els començaments de la història, un període llarguíssim, aquesta lluita es feia amb armes, era una lluita violenta, fins que a Grècia, la Grècia antiga, la que va desembarcar a Rodes i a Empúries i de la qual nosaltres els empordanesos som hereus culturals, com ho som dels romans que també van desembarcar a Empúries, amb violència és cert, es disputaven amb el cartaginesos el poder de la Mediterrània, del mar i dels territoris que l’envolten que en aquells moments equivalia al domini del món conegut, però que ens van portar la llengua i el dret que ens caracteritza. Fins que els grecs, deia, es van adonar que les qüestions, els problemes entre persones i el control d’aquest poder es podien resoldre deliberant, parlant i van idear un sistema que s’ha denominat democràcia. Debatent les qüestions, els problemes. Fent lleis justes. D’això en van dir democràcia. 

            En democràcia el poder ja no s’obté amb mitjans violents, són necessàries les urnes, si no, el poder no és legítim. Si l’únic mitjà de legitimació del poder és un procés electoral, es obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els governats. Per persuadir calen arguments i l’argumentació, per tant, és un mitjà d’acció política, en que la importància de la paraula és cabdal. És precisament a causa d’aquesta condició d’instrument indispensable per a la obtenció del poder que la manipulació de la paraula ha esdevingut un fenomen corrent en la nostra societat.

            En la actualitat, la diabolització  de la política, de la cosa pública, i sobretot dels seus mandataris, està prenent característiques preocupants. La classe política és considerada d’ofici i intrínsicament  responsable de tot allò que no marxa. Lamentablement, es pot considerar cert que els servidors de la cosa pública, per dir-ho d’alguna manera i atès que aquesta és la seva missió, no donen proves del més mínim rigor, entenent per rigor exigència intel·lectual i seriositat. Malgrat tot,  la noció de polític no s’ha de reduir a la de simple ofici. És força més. És una vocació. Tots aquells que fan política, generalment, han exercit una altra professió i a certs nivells, en els locals, per exemple, no tothom pot viure del seu mandat, ni assolir una dedicació exclusiva. Ni mantenir-la sempre. La vocació política comporta passió, compromís, interès, concessions a la vida privada i atès, com acabo de comentar l’existència d’una vida professional extra política, implica també opcions que tindran incidència en la resta de la vida.

            Les crítiques contra la política no són pas d’avui, són de sempre. Hi ha expressions molt crítiques, en els moments presents tal vegada justificades, n’hi ha de menys crítiques, fins i tot més positives, per exemple que la política és l’art d’allò possible. A mi m’agrada molt un comentari de Richelieu, que la contempla també com un art, però matisant-lo. Per a ell, la política no és pas l’art d’allò possible, és l’art de fer possible allò que és necessari. M’agrada perquè la independència és necessària i fer-la possible serà una obra d’art i serà un orgull per a tots nosaltres haver participat en la seva realització.

He parlat de poder i política. Cal que parli de democràcia. Poques paraules del vocabulari polític són tan emprades com democràcia i totes les seves derivacions terminològiques (democràtic, democratització, demòcrata, etc.) Tothom és demòcrata. Polítics, partits, sindicats, organitzacions, institucions, governs, tots són demòcrates. Ciutadans de diferents països diuen que la democràcia és el millor sistema, però tots consideren que en el seu país no funciona satisfactòriament, apreciació que reforça la impressió de que, tot i l’acceptació, s’observen signes de que quelcom no va prou bé. És evident s’observa un increment desmesurat de la corrupció. En alguns més que en altres. A Espanya sobretot. I Catalunya en tant que part de l’Estat espanyol no se n’escapa. Hem d’admetre que alguns casos s’han generat en el nostre àmbit territorial. No tots, ni els més importants. La corrupció, més ben dit la lluita contra la corrupció, és un dels elements que fa més necessària la independència. El nou estat català si vol sobreviure haurà de combatre-la, tota, en especial la que s’hagi generat o es pugui generar aquí. I el grau de tolerància ha de ser zero. La lluita contra la corrupció és un dels vessants on haurem de demostrar a la comunitat internacional que el nous estat català mereix integrar-s’hi. 

El poder, ja ho he dit, ara no s’obté amb mitjans violents, en el sentit d’armes,  es parla de remor de sabres o de tancs al carrer. Si l’únic mitjà són les urnes per mantenir-lo, bàsicament hi ha dos mètodes que s’exclouen,: negar-les emparant-se en un monopoli de la legalitat o de la constitucionalitat, o persuadint a aquells que han d’acudir a les urnes. Per persuadir calen arguments i l’argumentació, per tant, és un mitjà d’acció política, en que la importància de la paraula és cabdal. És precisament a causa d’aquesta condició d’instrument indispensable per a la obtenció del poder que la manipulació de la paraula ha esdevingut un fenomen corrent en la nostra societat.

Es pot manipular d’ una infinitat de maneres. Les falses promeses electorals, per exemple, la corrupció,  les mentides etc. etc. I amb els discursos de la por basats en mentides. L’Hitler deia : Repetiu una mentida 10 vegades i seguirà essent una mentida, Repetiu-la 1000 vegades i esdevindrà una veritat.

            La por és una de les armes més temibles. Perquè paralitza i fa avortar els projectes i il·lusions d’aquells a qui s’adreça. De tots les armes, la por és tal vegada la més eficaç i afebleix més intensament les voluntats i les conviccions i ens porta a conformar-nos, a no arriscar-nos, a no actuar.

            Quan és recorre a la por com a arma és que se’n té de por, perquè es té consciència de la pròpia feblesa. I com més feblesa, més manipulació, més mentides. Quan jo era parlamentari a Madrid i en vaig ser durant tres legislatures quan sorgia un problema d’identitat cultural, lingüístic, competencial o econòmic entre l’estat central i Catalunya, algunes veus ingènues suggerien fer-hi front amb una unitat d’acció dels parlamentaris catalans i ells se’n fotien desdenyosament i ens acollonaven. Sí, sí, ens acollonaven. Ens prenien el pèl. No ens tenien por. Ens sabien incapaços de fer-ho. Ara ja no, ara saben que els procés va en serio, saben que ja no té retorn i els acollonits són ells. Són ells els que tenen por i recorren a la por per combatre la seva. I només poden fer-lo manipulant les paraules.

            De totes les falsedats que s’escolten en l’actual debat sobre la independència, la que diu que “si Catalunya s’independitzés els avis catalans no cobrarien les pensions” és la més innoble. Treure el son a uns avis indefensos simplement per guanyar vots o impedir que es porti a terme una consulta democràtica és una infàmia clamorosa.

            Hi ha dos tipus de sistemes de pensions al món: el de capitalització i el de repartiment. En un sistema de capitalització, els diners que cotitzen els treballadors es dipositen en un fons de capital (d’aquí ve el nom) que s’inverteix en actius financers que van generant interessos. Aquest fons es recupera el dia que el treballador es jubila i aleshores s’utilitza per pagar la seva pensió. Hi ha alguns països al món que tenen un sistema de pensions basats en un fons de capital. Espanya NO és un d’ells. Espanya té un sistema de repartiment. En aquest sistema les cotitzacions dels treballadors d’avui es reparteixen (d’aquí ve el nom) entre els jubilats (i altres pensionistes, com vídues, orfes o incapacitats) d’avui. És a dir, la generació que treballa és la que finança la generació de pensionistes: els diners que els jubilats d’avui van cotitzar quan eren joves ja van ser utilitzats en el seu dia per a pagar les pensions dels que eren jubilats en aquell moment. Per tant, les cotitzacions que els jubilats de demà han anat pagant durant la seva vida laboral no són acumulades enlloc. Així doncs, com que ni el Govern espanyol ni la Seguretat Social espanyola tenen els diners que serviran per a pagar les pensions dels jubilats de demà, no tenen capacitat per evitar que els jubilats catalans cobrin les pensions en cas d’independència.

            Si Catalunya fos independent i decidís mantenir el sistema actual de repartiment els treballadors catalans cotitzarien a la seguretat social catalana i els diners d’aquestes cotitzacions servirien per pagar les pensions dels catalans. És a dir, qui garanteix que els jubilats catalans cobraran les seves pensions no és ni el Govern espanyol, ni la Seguretat Social espanyola sinó els treballadors catalans. I com que en una Catalunya independent hi hauria treballadors, en una Catalunya independent les pensions estarien garantides.

            El fet que la Seguretat Social espanyola sigui de repartiment i no de capitalització fa que la decisió de pagar les pensions als jubilats i altres pensionistes catalans en cas  d’independència no depengui del Govern de Madrid sinó dels treballadors catalans que cotitzin. Per tant, les amenaces que vénen  de Madrid en relació al fet que els avis catalans no cobrarien pensions no tenen cap fonament.

            Si analitzem les dades de salaris, ocupació i població pensionista a Catalunya, arribem a la conclusió que les pensions catalanes en cas d'independència no només no desapareixerien sinó que podrien ser fins a un 10% més altes que les actuals, si així ho volguessin els catalans, sense augmentar els percentatges de cotització.

            D’altra banda l’anàlisi del saldo català de la Seguretat Social i altres organismes que generen cotitzacions i prestacions confirmen el mal negoci que suposa Espanya des d’un punt de vista d’aquesta despesa social: durant el període 1995-2010 les pensions i altres prestacions socials haurien pogut ser un 9% més altes amb una Catalunya independent, sense augmentar la pressió fiscal.

            I finalment vull fer una consideració, jurídico-política, per tal d’aportar la tranquil·litat més absoluta. La independència esdevé qüestió de dret quan és reconeguda. Si Espanya no ens la reconeix, tots el catalans, pensionistes inclosos seguirem sent espanyols i l’estat espanyol estarà obligar a satisfer les pensions. I si ens reconeix la independència, aquesta qüestió, deixarà de ser una qüestió interna, com pretén l’Estat espanyol. S’haurà de negociar. S’hauran de resoldre molts altres temes, entre ells el deute exterior, la qual cosa afectarà els estats creditors els quals estaran necessàriament presents en la negociació. No pagar les pensions és un cas de fallida i els estats, en defensa dels seus crèdits, no ho consentiran. I l’estat espanyol no s’ho pot permetre. Perdria tota la solvència.

            De manera, que l’Estat espanyol, mentre no ens reconegui la independència té totes obligacions amb els ciutadans de Catalunya que té amb els ciutadans espanyols, per la senzilla raó de que amb la manca de reconeixement els manté en aquesta condició. Ni la Declaració Unilateral d’Independència els en eximiria. I el reconeixement obligarà a un període de negociacions que essent curt durarà uns tres anys. 

            És essencial que Catalunya esdevingui un Estat independent, amo del seu present i sobretot el seu futur que és el dels nostres nets. Aquesta és la nostra responsabilitat

            Demanem la restitució d’allò que se’ns va prendre ara ha fet tres cents anys : la llibertat de Catalunya. Si volem, ho tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Això és la llibertat. 

Les ideologies tradicionals que concorren a l'arena política, el socialisme, el liberalisme, el conservadorisme, etc., pretenen donar resposta a la pregunta de com s'ha de governar. L’independentisme, en canvi, respon a la pregunta de què s'ha de governar i pels catalans la resposta és molt senzilla: Catalunya !!!. No és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Això implica que la independència ha de ser la fita de catalans de totes les tendències i de totes les procedències, l'objectiu prioritari d'una gran majoria, i necessita totes les classes socials, perquè el país són totes, totes les que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Aquells que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà són persones compromeses. És una qüestió de dignitat. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació. I això requereix unitat.

            Què vol dir ser responsable i tenir-ne consciència ? Vol dir que no ens hem de resignar a la decadència i a la desaparició. Acceptar que el nostre destí depèn de l’Estat espanyol significaria, no tan sols renunciar a la igualtat política. Implicaria, també, renunciar a la nostra identitat en benefici del nacionalisme espanyol que no només refusa reconèixer la nostra existència com a Nació, sinó que combat activament, amb totes les eines per brutes que siguin, de que disposa, la nostra identitat, la nostra voluntat de decidir. Sap que aquesta vegada no podran treure els tancs, que no podran bombardejar-nos i utilitzen la seva legalitat, una legalitat que no es la nostra i ho saben tant bé com nosaltres. No ens cal trencar-la. Allò que ens cal és restaurar la nostra. No volem trancar res, ni la seva legalitat!, que se la quedin ! Tota!. Amb la seva Constitució i el seu Tribunal Constitucional ! Que se’ls quedin ! Nosaltres volem recuperar i restaurar la que ens van prendre amb el Decret de Nova Planta amb el qual, sense cap més argument que el “derecho de conquista”,  van annexar Catalunya a Castella. Annexar vol dir sotmetre un país a una legalitat forana. Volem la que ens és pròpia. La nostra millor arma és la nostra unitat. Si la mantenim serem invencibles. No en podem prescindir. 

            En els nostres plantejaments no hi han de prevaldre ni els interessos individuals ni els de grup. Volem un Estat conscient de la seva responsabilitat, en una societat constituïda per  persones lliures. Només qui és lliure pot assumir responsabilitats. I només qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure. Els homes i les dones en el nostre Estat tindran la capacitat de decidir i d’actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels demés i això suposa l’existència de la dignitat i, per tant, de la justícia social.

            Ara podem encetar un col·loqui, no podrem tractar tots els temes. Penseu que el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya que conté els 18 Informes elaborats pel Consell Assessor té 1393 pàgs En aquests informes es donen respostes a la qüestió de la viabilitat que he esmentat al començament. El treball dels seus membres és ingent i amb tota seguretat  serà un clàssic, ja ho és, de la Ciència Política. Se n’ha publicat una Síntesi de 136 pàgs. L’he portada perquè ens ajudi a trobar respostes als temes que em plantegeu. La qual cosa ens enriquirà a tots, a vosaltres i a mi.  

            També dificulta tractar tots el temes l’acceleració d’esdeveniments que estem vivint. Té tanta intensitat que just en acabar d’escriure un article o preparar una intervenció ja resulten obsolets, és a dir perden actualitat. No és el cas de la xerrada d’avui. Tot el que he dit és pot mantenir amb absoluta rotunditat. Cap esdeveniment sorgeix del no res. Tots tenen un antecedent i en són d’esdeveniments posteriors. Tot el que he dit no és altra cosa que l’antecedent de la reacció, angoixada reacció, que el govern central va protagonitzar divendres, la de la Soraya Saenz de Santamaria i la de Mariano Rajoy, reiterant que la consulta del 9 de novembre no té  les garanties democràtiques mínimes. Que diguin això és un sarcasme. Ells que ens neguen exercir el dret a votar, gosen parlar de garanties democràtiques !!! El mon enter que aquell dia ens contemplarà serà el fedatari de la nostra voluntat, en serà la garantia.

            Moltes gràcies, iniciem el col·loqui.