El 28 de juliol de
2006 el Govern espanyol va remetre al Congrés dels Diputats un Projecte de Llei
pel que es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor d’aquells
que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura. Aquest és el títol de Projecte de Llei i
òbviament de la llei una vegada aprovada i promulgada. Atès que els fins de la
nostra Associació són “La preservació de la ‘memòria històrica’,
en especial la relacionada amb l’experiència de la guerra civil, l’exili i la
deportació, com element conformador d’una identitat col·lectiva compromesa amb els ideals de
llibertat, justícia i pau”, la
junta Directiva va considerar que a l’Assemblea de socis d’aquell any, que es
va celebrar el 17 de setembre s’hi havia de fer referència i jo mateix vaig
elaborar un informe, el qual vaig acabar dient que el Triangle Blau havia de
seguir amb molta atenció aquella tramitació. Que era una qüestió de dignitat,
com a ciutadans i com a membres de la entitat. I si arribat el moment ens haguéssim
de manifestar públicament sobre el seu contingut, hauríem d’assumir aquesta
responsabilitat.
Amb aquell Informe
que va constituir el darrer punt de l’ordre del dia es va iniciar la costum de
que jo clogués les Assemblees del Triangle Blau. Cloure una Assemblea és funció
del President, no pas del Vicepresident. No he declinat mai l’honor que el
President em fa i l’agraeixo.
En
les successives Assemblees m’he referit a altres qüestions que he considerat
pertinents, però mai no he oblidat referir-me a la Memòria Històrica i allò que
representa per a nosaltres i els deures que implica. Ho vaig fer en la de 2007,
que vam celebrar a la Jonquera, en la que vaig comentar les vicissituds que
anava tenint la tramitació de la Llei. Vaig dir que fos quin fos el text final que s’aprovés, la nostra
Associació i les Associacions com la nostra, s’haurien d’enfrontar amb un
adversari temible, el negacionisme. Què és el negacionisme? Ni han varis. El
més conegut globalment és la negació de l’holocaust. N’hi ha d’altres. I que a nosaltres ens afectava d’una manera
molt especial la negació de la repressió franquista.
El
negacionisme forma part del cos doctrinal del franquisme, que encara viu i cada
cop més envalentonat. Negar, tant l’holocaust com la repressió franquista,
òbviament és una mentida i ho saben. Però també saben que la mentida ha de ser
creïble. Per aconseguir la credibilitat i la respectabilitat els negacionistes
s’anomenen ells mateixos revisionistes i pretenen demostrar la seva negació amb
aportacions de fets històrics succeïts a la zona republicana, amb els que
pretenen justificar i amagar la seva perversa repressió. En realitat, no
revisen res, neguen l’evidència.
La
seva versió va ser l’única durant anys. Tenen avantatge i l’aprofiten. Sense
escrúpols. Menteixen. No busquen la veritat, volen imposar la seva mentida. El
mateix Hitler deia, repetiu una mentida 10 vegades i seguirà sent una mentida.
Repetiu-la 1000 vegades i l’haureu feta esdevenir una veritat. Hi ha països que
penalitzen el negacionisme, que consideren que ocultar la veritat d’un crim
perpetua el mateix crim, que refusar-ne el reconeixement fereix la memòria i la
dignitat de les víctimes, dels sobrevivents, cada vegada menys, i dels seus
familiars i descendents.
Tots sabem que Catalunya està vivint
uns moments de gran transcendència. I en recordar-ho no em desvio del tema. Al
contrari, introdueixo una nova versió: la creixent banalització del totalitarisme i el nazisme,
consistent principalment en comparar el
procés i el debat polític que de manera pacífica i democràtica es produeix a
Catalunya amb moviments totalitaris com és el cas del nazisme.
Si el nazisme va fer
víctimes a la Península Ibèrica van ser majoritàriament catalanes. Només cal llegir
els llibres de la Motserrat Roig i de Benito Bermejo per adonar-nos de com el
genocidi també va afectar a catalans. Catalunya mateixa com país se’n pot
considerar víctima: pels bàrbars bombardejos de les aviacions alemanyes i
italianes, nazis i feixistes, sobre Barcelona, Granollers, i els de Figueres del gener i febrer de 1939, en els que
la nostra ciutat va ser bombardejada 18
vegades al llarg de 13 dies; i moltes altres viles i ciutats catalanes, convertides en bancs de
proves dels atacs aeris sobre la població civil indefensa; per l'entrega del president de Catalunya,
Lluís Companys, al règim franquista per a que fos afusellat després d’un
simulacre de procés; per
l'empresonament, vexació, tortura i treball forçat fins a la mort de molts
milers de catalans als camps nazis d’extermini. I no podem oblidar aquells que
van romandre aquí, Alguns
varen ser represàliats, molts d’ells executats, els demés van formar part d’un
altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el
seu propi país!
Aquesta banalització
del totalitarisme no ha trobat la reprovació que seria desitjable per part de
l’administració d’un Estat que es diu demòcrata
i de dret, ni rectificació per part de molts mitjans de comunicació a
través dels quals s'han fet aquestes acusacions. El govern espanyol no ha
actuat ni en els casos dels mitjans de comunicació ni en aquells on militants o
càrrecs del partit que ara governa Espanya han comparat directament al
President de la Generalitat amb Adolf Hitler, i al moviment sobiranista amb el
nazisme. Les reclamacions d'actuacions violentes per resoldre la qüestió catalana
tampoc han trobat la reacció d’aquest Estat, demòcrata i de dret.
La reiteració de les
falses acusacions de totalitarisme té com a objectiu la deslegitimació de les
institucions catalanes, en les quals el poble de Catalunya ha decidit
lliurement que hi siguin majoritaris els partidaris de fer una consulta sobre
el futur de Catalunya. Però convertir la víctima en botxí i ignorar la majoria
democràtica, evidenciada avui fa una setmana no només és una iniquitat en si
mateixa, és una fórmula nova de negacionisme.
L’any passat vaig
recordar que Mayor Oreja, en una intervenció al Parlament Europeu l’any 2006
amb motiu del 70 aniversari del cop d’Estat contra la República va dir que la
reconciliació i la concòrdia no havien d’avorrir-nos i que no havien de canviar
la seva actitud. Certament, no l’han canviada, vaig dir, en prova de la qual
cosa em vaig referir que precisament la setmana anterior a la l’Assemblea que
estàvem celebrant, el Ministre de Defensa, Pedro Morenés, retia un homenatge al
general Alfredo Kindelan, responsable de totes les forces aèries de l’exèrcit
franquista, inclosa la legió Còndor alemanya i la Squadra Legionària italiana i
per tant responsable dels bombardejos que van acabar amb la vida de tantes
persones. Moltes d’elles a Figueres. Mentre l’ONU instava l’estat espanyol a
buscar els desapareguts, un ministre homenatjava a qui va donar l’ordre de
massacrar milers de persones. Com gosen esquitxar el procés i el debat polític
que de manera pacífica i democràtica es produeix a Catalunya comparant-lo a
moviments totalitaris que van cometre actes execrables com ara els bombardeigs
a Figueres i homenatgen als que els van perpetrar?
Penso que tots els catalans som
partidaris de la dignitat de l'home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia,
coincidim en aquest punt. L'home necessita aquesta dignitat per ser lliure. Volem
decidir si Catalunya he de ser un estat
i si aquest estat ha de ser independent. Haurem de decidir l'estructura
d'aquest estat, les seves institucions, els seus poders i contrapoders, i amb
quines armes lluitarem contra el negacionisme.
El Preàmbul de la
Carta de les Nacions Unides diu literalment: “Nosaltres, el pobles de les
Nacions Unides, decidits a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home,
en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels
homes i de les dones, com també de les nacions grans i petites...”
Totes les meves cloendes
les he finalitzat recordant el Jurament de Mauthasen. També ho faré avui:
Recordaré el paràgraf immediatament anterior a la crida final “Sobre les bases
segures de la fraternitat internacional, volem construir el millor monument que
ens sigui possible bastir als soldats caiguts per la llibertat; EL MÓN DE
L’HOME LLIURE !“ i el relacionaré amb el Preàmbul de la Carta de les Nacions
Unides. Som una nació petita, i estem decidits a refermar la nostra existència
i refermar la nostra dignitat. Volem que els catalans també formin part del Món
de l’Home Lliure. Aquest és el nostre anhel. És el sentit de la Jornada de
participació d’avui fa una setmana. Deia Josep Pallach “Un home no és lliure si
el seu poble és esclau”. La votació del 9 de novembre els ha desconcertat.
Se’ls nota ràbia, la sorpresa i la desesperació.
La dictadura
franquista, la persecució que va comportar, va fer que haguéssim d’enraonar amb
molta cautela, amb molts eufemismes, i vam adquirir la costum o el vici
d’incorporar-los en el nostre lèxic polític: Sobirania, dèiem, o
autodeterminació, o dret a decidir. Ara diem claríssimament independència. Ja
no tenim por, És això que els ha desconcertat, d’aquí ve la seva ràbia i
desesperació. Ara, observo una certa tendència a la utilització de metàfores.
Especialment les esportives. M’agrada més. No signifiquen cautela. Aporten
claredat. El 9 de novembre ha estat un gol, estem 1-0. Ni ens podem deixar
empatar. El partit no s’ha acabat, però ja guanyem. I sobretot, no ens deixem
empatar al temps de descompte.
Amb la convicció
de que ho aconseguirem:
Dono per closa l’Assemblea
de Socis del Triangle Blau de 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada