NO PENSIS EN UN ELEFANT!

No pensis en un elefant !

           

            Aquesta frase va sorgir en la brillant, amena i pedagògica presentació que del seu llibre Una hisenda a la catalana   va fer Joan Iglesias el 31 de març passat al Cercle Sport Figuerenc i en va citar l’autor: George Lakoff, catedràtic de Lingüística a Berkeley, Califòrnia, referent mundial en comunicació política, el qual ha analitzat a fons el discurs dels polítics. Explica Lakoff que en una classe per a estudiants de Ciències cognitives relativa a marcs conceptuals va proposar un exercici, consistent en el següent: “No penseu en un elefant! Feu el que feu, no penseu en un elefant”. És un experiment que ha repetit i diu que no ha trobat mai cap estudiant que en fos capaç. Cada paraula, com ara elefant, evoca un marc. Cada paraula es defineix en relació a un marc. Quan neguem un marc l’evoquem.

            I Lakoff comenta que Richard Nixon ho va descobrir vivint-ho en carn pròpia. Mentre se’l pressionava perquè dimitís arran de l’escàndol Watergate, va fer un discurs per televisió. Es va presentar davant la nació i va dir: “No sóc un pocavergonya”  I tothom el va prendre per un pocavergonya. Això ens permet establir un principi fonamental de com funcionen els marcs quan es discuteix amb els adversaris: no utilitzar mai el seu llenguatge. El llenguatge que fan servir evoca un marc. I segur que no serà el que ens convindria.

            En la seva intervenció davant de la junta directiva nacional del PP del passat 7 d’abril, Mariano Rajoy va dir “No faré cap crida a la unitat, perquè aquest és un partit unit”. I tothom ha comprés que és un partit dividit. Els membres de la junta directiva, amb l’aplaudiment més llarg de la intervenció van assumir la declaració. “Sortim il·lusionats” va dir una ministra”. I tothom ha comprés que estan angoixats. 

            El discurs ha confirmat moltes més coses. Quan el president del govern d’un país, després d’una patacada electoral com la soferta en les eleccions andaluses, fa un discurs triomfalista, significa que quelcom no marxa. Quan el president del govern espanyol afirma que Europa no reconeixerà mai un estat català lliure i sobirà està avançant que tem el reconeixement. 

            Des que el president Mas va plantejar al president Rajoy la celebració d’un referèndum a Catalunya, la seva resposta a totes les fórmules que la legalitat espanyola permetia ha estat sempre negativa i acompanyada del discurs de la por. S’ha encastellat en un marc conceptual tan negatiu que encoratja la nostra il·lusió, la nostra voluntat. Ha muntat una fàbrica d’independentistes.

            S’autoalimenta i alimenta als obrers d’aquesta fàbrica quan afirma una vegada darrera l’altre que les eleccions  plebiscitàries no existeixen, que les eleccions del 27-S són només unes eleccions autonòmiques. El marc conceptual en que s’ha situat i, sobretot l’angoixa que li produeixen, li impedeix comprendre que el caràcter plebiscitari d’unes eleccions el dóna la voluntat dels votants.

            Catalunya el 1716, data del Decret de Nova Planta, va ser annexada a Castella. Una annexió suposa la submissió a una legalitat forana. Una declaració d’independència vol dir que es refusa aquesta legalitat i es restableix la pròpia. Si Catalunya, amb l’ajuda inestimable de la fàbrica d’independentistes, es declara independent, quin efecte tindrà un recurs d’inconstitucionalitat ? D’un govern i a un tribunal que ja no seran els nostres ?. 

                                                                    NARCÍS OLIVERES i TERRADES

                                                                         Ex conseller de la Generalitat

                                                                                   Doctor en Dret

Publicat el 21/04/2015 al Setmanari EMPORDÀ, nº 1889, PÀG. 44