Els marcs conceptuals
són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món, tant en
el seu aspecte global com en el més proper, els coneixem bàsicament per la
manera com pensem i allò que considerem que és raonable. Són sistemes de
conceptes relacionats de tal manera que per entendre'n qualsevol cal entendre
tot el sistema, modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la
manera com actuem. Els marcs no es poden veure ni sentir. Els coneixem, els
comparem, i els contrastem. Coneixem els marcs conceptuals espanyol i català.
Si els comparem i contrastem ens adonarem que són diferents i radicalment
oposats. La societat catalana està vivint uns moments d'una enorme
transcendència històrica. A mi em fan recordar la intensitat amb què vam viure,
ara fa quaranta anys, la sortida del llarg i negre túnel de la dictadura, allò
que s'ha anomenat la transició. En aquells moments, de gran esperança, tothom
sabia que s'havia esgotat un model d'estructura d'estat, unitària i
centralista, de què el règim franquista era un exponent arquetípic i que havia
fet del centralisme el seu mitjà predilecte d'opressió, i des del mateix moment
de l'inici del canvi es va fer visible la necessitat d'una redistribució
territorial del poder. En el debat constituent hi va haver visions molt
diferents sobre la manera com s'havia d'articular territorialment l'Estat
espanyol. La necessitat de consens, fàcilment assolit en les declaracions de
drets i llibertats, no ho fou en aquest punt, però la seva necessitat va fer
que allà on no s'assolia, se substituís per l'ambigüitat. I en aquesta
ambigüitat, per la qual hem pagat una factura molt elevada, hem viscut aquests
quaranta anys i ens hem adonat que la via autonòmica no s'havia d'haver
intentat. Catalunya i Espanya tenen marcs conceptuals diferents!
Pi i Margall, a la seva obra La
reacción y la revolución, publicada el 1854, posava sobre el tapet, amb
termes curts i contundents, el dilema de l'Estat espanyol: “Tota la seva
història –deia– és el relat de l'oposició entre el principi unitari i la
diversitat regional.” L'oposició era, i és, conseqüència d'aquesta diferència
de marcs conceptuals. El marc conceptual espanyol és una voluntat de domini, el
dels catalans és una voluntat d'existència.
El 29 d'abril es va celebrar a
Figueres el tradicional homenatge que cada any l'Ajuntament de la meva ciutat
fa als figuerencs i figuerenques que en el curs de l'any han complert o
compliran noranta anys, consistent en el lliurament d'una medalla. És una
cerimònia entranyable a la qual m'agrada assistir, tal vegada perquè aviat la
rebré. Un dels homenatjats, el senyor Ermengol Salip, acabada de rebre la
medalla que li entregava l'alcaldessa, va demanar pronunciar unes breus
paraules i va dir: “He complert 90 anys, i sempre he desitjat veure Catalunya
lliure i sobirana. Si jo no ho veig, ho veuran la meva filla i les meves
nétes.” Aquestes paraules van provocar una llarga i intensa ovació entre el
públic.
Des que el president Mas va
plantejar al president Rajoy la celebració d'un referèndum a Catalunya, la seva
resposta a totes les fórmules que la legalitat espanyola permetia ha estat
sempre negativa i acompanyada del discurs de la por. El rebuig d'aquestes
fórmules fa que les eleccions del 27 de setembre puguin tenir efectes
plebiscitaris, i el president espanyol nega tal possibilitat. Encastellat en un
marc conceptual tan negatiu que encoratja la nostra il·lusió i la nostra voluntat,
i sobretot l'angoixa que li produeixen, li impedeix comprendre que el caràcter
plebiscitari d'unes eleccions el dóna la voluntat dels votants.
El 24 d'aquest mes es celebraran
eleccions municipals. El resultat de totes les eleccions, tinguin el caràcter
que tinguin, incideixen en les següents. No hi ha compartiments estancs. El
electors catalans que desitgen veure una Catalunya lliure i sobirana ho han de
tenir molt present. Un triomf de les candidatures municipals independentistes
incentivaria el comportament electoral del 27-S.
L'estrofa final del Poema ‘Canigó',
de Jacint Verdaguer, diu: “Lo que un segle bastí l'altre ho aterra, mes resta
sempre el monument de Deu; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra, al Canigó
no el tiraran a terra. No esbrancaran l'altívol Pirineu.” Senyor Salip, tal
vegada vostè i jo serem a temps de veure una Catalunya lliure i sobirana. Si
no, tal com vostè va vaticinar en rebre la medalla, ens n'anirem amb la certesa
que els nostres fills i filles, néts i nétes, sí que ho veuran. Catalunya no la
tiraran a terra. Serà la Catalunya triomfant, rica i plena.
Publicat a EL PUNT/AVUI de 07/05/2015
Publicat a EL PUNT/AVUI de 07/05/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada