POLÍTICS ACTIUS, POLÍTICS PASSIUS

         El dilluns 13 de juliol, el Punt/Avui em va publicar aquest article. La setmana del 13 al 19 de juny, va ser plena d’esdeveniments relatius a la confecció d’una llista unitària i m’ha semblat adient retardar la publicació de l’article al meu Blog, per tal de poder referir-m’hi si s’esqueia.

         Tal vegada allò més important  és que es comença a considerar la inevitabilitat de trencar la legalitat de l’Estat espanyol. El Conseller de Presidència de la Generalitat, Francesc Homs, per exemple, ha remarcat que no podem acceptar que la legalitat sigui la dels altres" perquè aquesta "ve com a conseqüència de la legitimació democràtica i del compliment de les regles de joc i del respecte a la voluntat del poble", que és qui, a través de les urnes, "tria el Parlament que legisla" les noves normatives.

         El Conseller Homs ha indicat que si Catalunya se supedita sempre a les lleis espanyoles no serà "mai lliure": "Sempre tindrem les imposicions d'aquesta legalitat espanyola que és d'una arbitrarietat absoluta i d'un poc respecte a la voluntat democràtica absoluta", ha afegit.

         Sempre he cregut i així ho he exposat en diversos escrits i conferències que el Decret de Nova Planta de 1716 va significar l’annexió de Catalunya a Castella. Annexar vol dir suprimir la legalitat pròpia d’una Nació i sotmetre-la a una legalitat forana que el propi estat incompleix constantment. Per tant, mai no recuperarem la nostra sobirania si no sortim, en un punt o altre, en un moment  o altre de la legalitat imposada “por el derecho de conquista”. No hem de trencar-ne cap. Hem de restaurar la nostra. 

         Hi ha moltes consideracions. Em limitaré a dir que només depèn de la nostra voluntat. Em remeto a les frases de Carrasco i Formiguera, Josep Pallach i Ramon Trias Fargas que encapçalen aquest blog.

Publicat al PUNT/AVUI de13 juliol de 2015 

Polítics actius, polítics passius

Narcís Oliveres i Terrades 

Molts catalans hem contemplat entre preocupats i perplexos les vacil·lacions, sovint intransigències, respecte a la formació d'una llista unitària i recordem la reflexió de l'autor d'Incerta glòria, Joan Sales: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.”

Tenim un repte definitiu. I malgrat ser-ne conscients ens embarquem en un munt d'hesitacions que ho col·lapsen. Totes les paraules són un signe de progrés. Totes tenen un sentit i estan destinades a expressar, a fer-se comprendre. En el nostre cas, comprendre què? Que el repte és aconseguir una Catalunya independent, que es pugui governar ella mateixa, mestressa de les seves decisions, i que això és el primer que s'ha de perseguir quan es vol construir un país propi. Comprendre-ho exigeix saber que ni les hesitacions ni les intransigències no són mai constructives.

El procés d'independència és un procés polític i és en funció d'aquesta naturalesa que s'ha d'analitzar i enfocar. L'objecte de la política és el poder. Amb la democràcia l'assoliment del poder ja no requereix violència i perquè sigui legítim l'exclou. Aquell que vol aconseguir-lo ha de persuadir els ciutadans i per persuadir calen paraules i la paraula esdevé un mitjà d'acció política. I l'acció política suposa la intervenció de polítics.

Algú pot pensar que les preguntes que s'han anat suggerint relatives a la consulta eren clares? I la claredat és un requisit imprescindible. Així ho consideren la Cort Suprema del Canadà i la Comissió de Venècia. Tots sabem que el procés s'ha de fer amb plena consciència de la justícia social. Només s'actua responsablement quan es té clara consciència d'allò que fa i de per què es fa. La independència significa assumir els instruments que permetin trobar respostes als problemes de la convivència humana, que respectin les necessitats, les esperances i les capacitats dels catalans i de les catalanes. Volem tenir la capacitat de decidir i d'actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels altres, reconeixement que limita i determina la mateixa dignitat i suposa l'existència de la justícia social. Això requereix fer política, en el sentit més noble de l'expressió. La política l'han de fer els polítics i el terme té una connotació activa i també passiva. Fins i tots aquells que diuen que no els interessa la política, en dir-ho en fan. I el més trist de la seva inhibició és que propicien que la facin aquells que sí que els interessa, en ocasions per interessos propis, ni tan sols partidistes, sinó purament personals. Evitar-ho és precisament una gran responsabilitat política que també els correspon.

La independència ens ha de donar els instruments necessaris. No comprendre això és suïcida. Tal vegada seria bo que tots, ciutadans i ciutadanes, partits polítics, militants, societat civil, ens aturéssim a pensar en la recomanació de Joan Sales. Incentivaria el nostre sentit de responsabilitat. Si volem tenim la independència a l'abast només ens cal, com a catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d'actuar d'acord amb les seves legítimes ideologies. La independència no ha de ser cap estratègia, ni per imposar-les ni per descartar-les.

Tota ideologia, si és democràtica,implica el respecte de les altres. Catalunya és una nació i una nació no pot existir sense homes lliures. És per això que no és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. És una qüestió de llibertat, Catalunya és la pàtria de la llibertat. Si l'home individual és lliure, també ho és la suma dels homes i dones que formen la nació i creuen en la immensa força de la llibertat. Perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim. Hem d'afermar els nostres principis i la nostra voluntat de l'existència de justícia social sense negar que hi ha diferents vies per assolir-los. Això deia Ramon Trias Fargas. El desqualificaven dient que era de dretes, oblidant o ignorant que en moments també de grans esperances va fundar un partit polític i el va denominar Esquerra Democràtica de Catalunya. Trias Fargas era un polític. Un polític de referència.