Oposició i qualitat de la democràcia

                El passat dia 23 vaig comentar que em proposava desenvolupar en aquest blog temes relatius al populisme. No renuncio a fer-ho. No obstant penso que en política no hi ha compartiments estancs, tots els temes es relacionen i s’influencien entre ells, sobretot  en qüestions de populisme, present sempre en tota contesa electoral, en les seves fases i escenaris, des de la designació dels candidats, ja es faci per mitjà de primàries, ja a través dels òrgans dels propis partits; en  els sondeigs; programes; campanyes, debats; etc. 

            La incidència salta d’un país a l’altre, el ressò del resultat de les eleccions presidencials als U.S.A. n’és una constatació. Com ho serà l’ampla victòria de François Fillon obtinguda en les primàries del partit “Les Républicains” del passat diumenge dia 27.

            A mi no  m’ha sorprès. Fillon és un personatge que segueixo atentament des de fa anys. El 19 de juliol de 2007 el Punt/Diari em va publicar un article titulat “Oposició i qualitat de la democràcia” en el qual feia referència a un debat a l’Assemblea Nacional francesa que van protagonitzar ell  en la seva qualitat de Primer Ministre i François Hollande, actual President de la República, llavors cap del grup socialista, amb referències de tots dos a la funció de l’oposició en un règim parlamentari. L’he rellegit i crec que no m’aparto del meu propòsit de desenvolupar temes relatius al populisme si el publico al blog. L’exercici d’una oposició responsable és una arma indispensable en la lluita contra el populisme. 


 Oposició i qualitat de la democràcia

            En trobar-me a París la primera setmana de juliol no vaig poder, com acostumo sempre a fer, seguir el debat de política general del Congrés dels diputats. En canvi, sí que vaig seguir la sessió de l'Assemblea Nacional Francesa relativa a la declaració de política general del govern. Les dues sessions no són equivalents. Mentre el debat a l'entorn de l'estat de la nació és preceptiu que es faci una vegada l'any, la declaració de política general del govern francès era la presentació a l'Assemblea Nacional, la formulació del programa de govern, a conseqüència de les eleccions celebrades a França, les presidencials i les legislatives, sense que es tractés d'un debat d'investidura, ja que allí el primer ministre és designat directament pel president de la República, no pas pel Parlament. Atès, però, la importància de les dues eleccions, presidencial i legislatives, el debat tenia una considerable rellevància. El debat celebrat a Madrid també, i he volgut comparar l'un amb l'altre. Practicar la comparació és especificar, confrontar i classificar allò que s'estudia, buscar singularitats i punts comuns. I, sobretot, assolir un coneixement que permeti una anàlisis aguda. En política aquestes anàlisis són essencials. En tornar a casa vaig llegir, tan aviat com vaig poder, el debat de les Corts Generals i vaig constatar ràpidament com n'és de diferent la manera de fer oposició en un altre país. Més ben dit, quin concepte tan diferent en tenen els anomenats primers partits de l'oposició, expressió que detesto ja que considero que en el seu exercici és irrellevant el major o menor nombre dels components dels grups parlamentaris. Atribuir l'apel·lació de cap de l'oposició al líder del grup parlamentari més nombrós és tan inadequat com injust amb els altres grups, i en el cas actual d'Espanya encara més. Algú pot pensar seriosament que allò que fa el grup popular és oposició?

            En el debat francès, tant el primer ministre, el senyor François Fillon, com el cap del grup socialista, el senyor François Hollande, van deixar ben clar, tot just a l'inici de les seves respectives intervencions, el concepte que tenen de la funció de l'oposició. El primer ministre digué: «He conegut suficientment el joc de les alternances per respectar l'oposició. En democràcia l'èxit dels uns no significa la negació dels altres. Cada francès ha de ser respectat en les seves conviccions i els seus vots. Crec en l'escoltar, en la sinergia de les diferències i de les intel·ligències. Perquè l'oposició no és un adversari, sinó un contradictor necessari i, ho desitjo, constructiu. Pel que fa la majoria –va afegir– és a la vegada l'aliat i l'esperó del govern. Té el dret, i fins i tot el deure, d'assumir la seva victòria. Ho ha de fer sense arrogància, però també sense complexos». El senyor Fillon va definir molt clarament els conceptes d'oposició i de majoria. No menys encertat va ser l'inici de la intervenció del cap de files socialista François Hollande, dient «Els francesos han votat, i la seva decisió ens obliga a tots. A vostè, en nom de la majoria, a respectar les seves promeses. Nosaltres, en nom de l'oposició, a oferir una alternativa. És la regla de la democràcia». L'oposició sempre ha estat una pedra angular de la democràcia. Si hi ha quelcom que determini un sistema democràtic és el paper que hi juga una oposició institucionalitzada que contribueixi a una permanent renovació, tant de valors i principis com de projectes de futur. L'exercici de la democràcia fa d'una oposició legítima una oposició necessària. És l'oposició allò que sanciona la llibertat política. En un règim democràtic no ha de ser una força negativa. Ha de ser, tal com desitja François Fillon, constructiva. De les relacions amb la majoria, neix precisament l'energia política que mou els mecanismes institucionals democràtics.

            En unes eleccions, els ciutadans no determinen només qui ha de governar. Determinen també qui ha de controlar l'acció de govern. És la regla de la democràcia, com diu el senyor Hollande. Una democràcia és tant més forta, com més responsable és el comportament de l'oposició. El debat a les Corts, tot i el seu indubtable interès, no va ser tan edificant. Va posar en evidència que el Partido Popular encara no ha entès quin és el paper de l'oposició en un règim parlamentari. Els seus dirigents no van assumir la seva derrota electoral i es van considerar il·legítimament desposseïts del poder i no han fet oposició. S'han limitat, purament i simplement a contestar l'exercici del poder, declinant el paper cabdal, responsable i noble de l'oposició, i és precisament el poble qui va determinar qui l'havia de fer. Amb el seu comportament, que mantenen a escassos mesos de l'acabament de la legislatura, contribueixen, en un elevat percentatge de responsabilitat que, tal com diu Alfons López Tena, a Espanya hi hagi una democràcia de baixa qualitat. En una ocasió van preguntar a Gene Kelly què sentia veient ballar Fred Astaire, la seva resposta va ser: «Enveja». Jo també he sentit enveja del debat a l'Assemblea Nacional Francesa