SENTIT DE RESPONSABILITAT

Aquest sentit és present en els deu punts per avançar cap a la independència presentats pel president Mas

           

            El passat dia 15 de febrer, el president Mas va presentar 10 projectes estratègics per avançar cap a la independència i va fer pública la creació de dues comissions i el nomenament de Carles Viver i Pi-Sunyer com a comissionat per a la transició nacional (Departament de Presidència), que dirigirà el pla executiu per a les estructures d'estat, és a dir, impuls i desplegament de la hisenda pròpia i pla i disseny de la seguretat social catalana, i de Núria Bassols com a comissionada per a la transparència (Departament de Governació), que dirigirà l'operatiu per aplicar la llei aprovada pel Parlament, l'accés a la informació pública i el bon govern. Per fer la independència desitjable cal donar-li els trets concrets d'una societat concreta per tal que tots els ciutadans puguin visualitzar-la en tots els seu detalls per insignificants que puguin semblar.

            La independència és a la vegada fi i mitjà. Aquestes opcions són complementàries i lògicament indissociables. L'assoliment d'una independència sense plantejar-se una acció social perd tota capacitat d'eficàcia. És lícit buscar la independència per la independència com ho és buscar la llibertat per la llibertat. Una Catalunya independent, que es pugui governar ella mateixa, mestressa de les seves decisions, és un fi en si mateix, és el fi primer que s'ha de perseguir quan es vol construir un país propi. Aconseguida, s'ha de passar necessàriament als problemes reals i concrets.   

            Cadascú té les seves raons per ser independentista. Es pot tenir la convicció que Catalunya mereix existir com un país igual als altres, com a membre a part entera de la comunitat de nacions. La independència és abans que res una proclamació de l'existència de la nostra nació. És dir al món que assumim tots els poders i tots els deures d'un país sobirà. És dir a l'Estat espanyol que recuperem tots els poders que exerceix actualment a Catalunya com a conseqüència de l'annexió de què vam ser objecte amb la publicació que el mateix Estat justifica en el “derecho de conquista” del Decret de Nova Planta del 16 de gener 1716, un any i quatre mesos després de l'11 de setembre de 1714. Que recuperem tots els poders i també tots els impostos que percep a Catalunya.

            Som una nació que ha sabut mantenir el seu marc conceptual diferent del que té país annexant, que ha sabut conservar la seva llengua, desenvolupar els seus propis models socials, contribuir a l'avenç de la humanitat. Som una nació que ha fet front a nombroses dificultats, que ha sobreviscut a temptatives d'assimilació i intents de desaparició.

            La independència, igual que la llibertat, no necessita justificació, és un fi en si mateixa, com va ser-ho la independència dels Estats Units el 1776, d'Irlanda el 1921, de l'Índia el 1947 i la dels 147 estats que s'han afegit als 51 membres fundadors de les Nacions Unides el 26 de juny de 1945 en la Conferència de San Francisco. Pocs dies abans tres membres de la delegació del Consell Nacional de Catalunya residents als Estats Units van adreçar, el 14 d'abril de 1945, als organitzadors de la conferència, en un document que van denominar Apel·lació a les Nacions Unides, amb l'objectiu del reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. És un precedent diplomàtic de la nostra reivindicació que convé no oblidar. Precisament el Parlament va aprovar, el 26 de novembre de 2014, la llei d'acció exterior de Catalunya i de relacions amb la UE. El punt 9 dels projectes estratègics fa referència a l'acció exterior. Es percep una creixent consciència de la importància que ha de tenir el reconeixement internacional.

            L'endemà mateix que el president Mas presentés el seu projecte, El Punt Avui el va sintetitzar en dues paraules, desconnexió i transparència. En el meu anterior article vaig assenyalar les característiques necessàries en un líder i vaig destacar la intel·ligència i el coratge. Avui afegeixo el sentit de responsabilitat, i aquest sentit és present en els 10 punts estratègics presentats.

            Deia Ramon Trias Fargas que Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa eterna de la llibertat, que ser català és la voluntat de ser lliures i que Catalunya és la pàtria de la llibertat o no serà. L'obtenció simultània de la llibertat, de la independència i de la justícia social, nocions que s'imbriquen i que totes elles incideixen en l'exigència de legitimitat de tot poder polític no és fàcil, però és possible. I necessària.

Publicat a EL PUNT/AVUI

Acte commemoració exili

ACTE EN RECORD I HOMENATGE A TOTES LES PERSONES QUE EL FEBRER DE 1939 HAGUEREN DE MARXAR A L’EXILI

Dissabte dia 7 de febrer 2015

Tancament de l’acte, Narcís Oliveres

Què és la memòria?. Permeteu-me una citació de Jacques le Goff  que diu “La memòria només busca salvar el passat per a servir el present i el futur”. I una altre de Tardovski  “El deure ordena ara que tot allò que no s’hagi dit, sigui dit totalment”. I una tercera de Gramsci  "La història és sempre contemporània, és a dir, política”. Recordo Gramsci, Le Goff i Tardowski, per afirmar amb ells que tant la història com la memòria s’escriuen amb present. Sobretot en les commemoracions i aquest acte n’és una,. Els sentiments del moment  que es viu, les esperances, les il·lusions, hi són presents. Les commemoracions són una expressió de la identitat i un element de la seva definició perquè el record té que veure amb la identitat, ja que aquesta hi troba les seves arrels més profundes. No només qui controla el passat controla el futur, sinó que qui controla el passat controla qui som. La voluntat d’independència que el nostre país està vivint s’ha forjat i enfortit al voltant d’una commemoració, la de l’onze de setembre de 1714.

Els republicans espanyols, castellans, bascos, catalans, homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. La fidelitat a les seves ideologies els hi va portar. Unes ideologies que pocs anys abans, l’any 1931, els havien il·lusionat amb l’esperança de que amb la República trobaven la via per a la seva realització

Havien proclamat la República pacíficament, sense disparar ni un tret. La maquinària nazi-feixista no ho va consentir i va esclafar aquelles il·lusions. Alguns van haver d’abandonar les seves cases, les seves terres, les seves famílies, totes les seves pertinences i perseguits per l’exèrcit franquista i matxucats per les aviacions alemanya i italiana van poder arribar a França en busca d’assossec i de pau. Alguns centenars de milers ho van fer trepitjant aquestes llambordes. Molts d’aquells republicans varen caure presoners del exercit alemany i molts van ser enviats als camps d’extermini nazi, d’on la majoria ja no van tornar. Republicans espanyols que varen ser deportats a Mauthausen o altres camps i que allí hi deixaren la vida,i que volem recordar i amb ells tots els altres deportats, milers i milers de persones de moltes nacionalitats que varen mal viure o varen morir en aquells camps.

Hi van haver altres republicans que van optar per tornar als seus llocs d’origen, Catalunya i altres regions espanyoles on tenien les seves famílies i la seva llar. Molts van ser represaliats, alguns d’ells executats, els altres van formar part d’un altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el seu propi país!.

La memòria col·lectiva ens ajuda a interpretar la realitat. Amb ella és possible desxifrar la política, la societat i la coexistència civil. Hi ha conceptes com ara la identitat o la cultura que ens ha arribat a través del filtre de la memòria.

La història no és altre cosa que una història de les ideologies, l’objecte de les quals és la política. Es parla de ideologia lliberal, demòcrata-cristiana, socialista, comunista, totes elles ideologies polítiques que pretenen donar una resposta a com s’ha de governar i que aspiren a fer-ho per aplicar la seva resposta.

Tant la memòria com la història ens permeten comprendre millor l’actualitat. Tant l’una com l’altre ens informen molt més sobre el present que sobre el passat. Ens ofereixen elements importants per avaluar la qualitat d’una democràcia o del diàleg democràtic a l’interior d’un país en el marc d’un procés polític i social. La memòria i la història són com la llengua, un instrument en si mateix neutre, però que pot ser posat al servei de les nobles causes o dels més negres designis. Tenen la seva raó de ser  en el primer cas. No tindrien justificació si el record del passat alimentés desitjos de venjança o de revenja.

Catalunya està vivint un procés en el que es percep aquesta dicotomia i hem de saber treure la conclusions pertinents dels marcs conceptuals en que es desenvolupa: el de l’estat espanyol i el de Catalunya. El marc conceptual de l’estat espanyol és una voluntat de domini manifestada en el refús intransigent a totes les fórmules proposades per l’independentisme català i no vacil·la fer-ho amb l’estratègia de la por i  la manipulació de la història. Dir que la nació espanyola ja existia en temps dels ibers no és només una mentida grollera, és fer un ridícul estrepitós. El marc conceptual català és una voluntat d’existència, manifestada, en totes i cadascuna de les fórmules, amb la de votar. Si hi ha un paràmetre per avaluar la qualitat democràtica és, sens dubte, el desig de votar i fer-ho: és un marc conceptual positiu. Impedir-ho: és un marc conceptual negatiu.

Si aconseguim fer prevaldre el nostre marc, seguirem celebrant aquesta commemoració. Seguirem recordant republicans espanyols, castellans, bascos, catalans, homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, i que l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. Hi ho farem amb esperit de fraternitat amb tots els espanyols, en un marc conceptual de llibertat, pel qual molts dels que l’any 1939 van passar per aquest tram de carretera van donar la seva vida. La nostra llibertat, la seva i la de totes les persones. La memòria que ens ha salvat el passat ens ajudarà a aconseguir un futur millor, com deia Jacques Le Goff. I més digne.

VISCA LA LLIBERTAT !!!

JOSEP RAHOLA, REFERENT OBLIGAT

       Divendres passat es va presentar al Cercle Sport el llibre “JOSEP RAHOLA, una veu catalanista al Senat” amb l’assistència del propi Josep Rahola, la qual conferia a l’acte la condició d’homenatge, condició que va ser remarcada per tots els intervinents en la presentació . Homenatge merescut. 

            Un compromís ineludible contret amb anterioritat em va impossibilitar ser-hi present tota la duració de l’acte. Vaig ser-hi a l’inici, entre altres raons perquè el volia abraçar però no vaig tenir l’oportunitat de, aprofitant el torn de col·loqui, fer-li el meu homenatge personal. En la meva intervenció, m’hagués referit a les meves relacions amb en Josep en el Senat i a l’encert del subtítol “Una veu catalanista al Senat”. 

No sé si li passa a tothom, crec que sí, però arriba un moment en la vida en que es comença a fer-ne balanç. Es recorden i es valoren els actes realitzats. Es recorden i es valoren les persones tractades. En valorar les persones és quan es quantifica el sentiment d’amistat que s’hi té, en definitiva, el que es fa és valorar els amics. Jo ja fa temps que hi he arribat i ja n’he fet de balanç. I puc assegurar que una de les partides més valuoses de l’actiu de la meva vida és haver conegut, col·laborat, tractat i ser amic de Josep Rahola. De Josep Rahola i de la Montserrat, que mereix un record molt especial.  

En Josep és un gran home. Una gran persona. Li conec molts amics, amics no només de la seva singladura política, en conec de la seva vida professional, de la seva vida privada. No li conec cap enemic. En Josep és una gran persona compromesa amb el seu país, amb Catalunya, compromís que ha mantingut a través de la seva fidelitat al seu partit. El partit de la seva joventut, de la seva plenitud amb la seva presència al Senat i el de la seva senectut, Esquerra Republicana de Catalunya, al qual ha prestat i segueix prestant grans serveis. Al Partit i a Catalunya. 

Jo he estat testimoni d’excepció d’alguns d’aquest serveis. Vam coincidir al Senat, primer a la candidatura Catalunya al Senat, després ell i seus companys de partit, Senadors Víctor Torres i Perenya i Josep Pi Suñer i Cuberta, van anar al Grup Mixt. Aquesta separació, va ser més tècnica que altra cosa i no va significar cap minva a la nostra col·laboració en aquella Cambra. Entre ells tres i en Ramon Sala i Canadell i jo mateix que amb en Josep vam constituir la candidatura “Catalunya al Senat” a les eleccions del 28 d’octubre de 1982 a la circumscripció de Girona, i amb tots el procedents de les altres, com ara Pere Pi Sunyer i Bayo, cosí de Josep Pi Suñer i company d’infància de Josep Rahola.

Remarco l’encert del subtítol. El Senat ha estat l’òrgan constitucional que més crítiques ha suscitat. Existeix la generalitzada convicció de la inutilitat del Senat. En un estat compost com es pretenia definir l’estat espanyol el bicameralisme trobava la seva raó de ser i amb la seva desaparició es perdia una de les característiques essencials. Estic convençut de que aquesta és la maliciosa intenció de les desqualificacions de que ha estat objecte. La Constitució espanyola va fer una definició expressa del Senat: “El Senat és la Cambra de representació territorial” però en cap moment no defineix d’una manera expressa el model d’organització territorial i aquí rau, sens dubte, el gran obstacle perquè el Senat hagi pogut desenvolupar la vocació de representació territorial. Hi va haver visions molt diferents sobre la forma com s’havia d’articular territorialment l’estat. Amb el text constitucional a la mà, en el moment immediatament posterior a la seva aprovació era impossible predir quin seria el disseny de desenvolupament territorial. Allò que s’ha denominat el “Estado de la Autonomías” era una possibilitat, un camí possible, però no l’únic. Pensis que fins la segona legislatura constitucional, la que vaig coincidir amb en Josep, no es van aprovar les Lleis Orgàniques relatives als Estatuts de Extremadura, Islas Baleares, Comunidad de Madrid i Castilla i León, i els de Ceuta i Melilla no es van aprovar fins la cinquena. Si tenim en compte que la constitució que regula tot l’entramat d’òrgans de l’Estat va ser aprovada per les Cortes Generales el 31 d’octubre de 1978, òbviament no podia preveure quantes Comunitats Autònomes hi hauria. El “café para todos” encara no s’havia acabat de servir.

Es podrien fer altres consideracions relatives al Senat, moltes. Només hem referiré a una. Tot i que la Constitució no obliga a dissoldre simultàniament les Cambres, fer-ho és una pràctica que s’ha consolidat i que té una conseqüència negativa, la identitat de data electoral que s’ajunta a la identitat de circumscripció. Si el President del Govern l’investeix el Congrés dels Diputats, l’elecció de l’altre Cambra, a la mateixa data i les mateixes circumscripcions és totalment irrellevant. L’elector vota pensant en qui vol que sigui cap del Govern. 

En les primeres legislatures els senadors catalanistes, com ara en Josep Rahola i jo mateix ens vam adonar immediatament de la precarietat del Senat. Només teníem un arma, el rigor i la fidelitat als nostra identitat. En Josep Rahola la va usar amb una dignitat exemplar que li va fer guanyar el respecte de tota la Cambra. És molt adient que se’l  qualifiqui d’una veu catalanista i d’esquerres al Senat. 

La nostra activitat ens obligava a romandre moltes nits a Madrid, la qual cosa comportava passar moltes estones junts i propiciava converses, autèntics debats en els quals els arguments i els coneixements de tots reforçaven els dels altres. Estimàvem Catalunya i estàvem convençuts de que en un moment o altre la nostra pàtria recuperaria la seva llibertat. Aquest moment està arribant. Les aportacions de Josep Rahola hauran estat determinants. Serà un referent obligat en la construcció del nou Estat. 

Gràcies Josep pel teu mestratge i per la teva amistat!.

                                                                                   NARCÍS OLIVERES I TERRADES

                                                                                                     Ex senador

Publicat a l'Empordà

EL TRAM FINAL

L'assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia

   

Fa pocs dies vaig rebre una carta d'un bon amic meu resident a Suïssa, en la qual em comentava que amb la seva esposa i fill havien fet milers de quilòmetres per participar humilment en el procés. Primer per obtenir la còpia literal de la seva partida de naixement per tal de poder estar inscrit al consolat de Berna, per participar en cadenes humanes a Suïssa i la V a Barcelona i, finalment, amb l'anada a Milà per votar, i que si els nostres polítics només saben fer conferències estèrils hi ha el perill que la gent no entengui el seu debat. I els catalans haurem perdut l'ocasió única de la nostra història en què tots els elements estaven reunits per tornar a existir.

Comprenc els temors i la decepció del meu amic. Tot i així, no hem d'oblidar que l'assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat, independentment de l'adscripció ideològica de cadascú, la qual s'ha de respectar, hi caben totes. Per això s'ha de plantejar com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia. Penso que aquest capteniment va ser el de la reunió a la Generalitat del 14 de gener.

També va dir el meu amic que Mas i Junqueras no tenen excusa. Malgrat tot, són líders i els líders han de tenir totes les formes imaginables d'intel·ligència i sobretot han de tenir coratge. La intel·ligència de discernir allò que cal fer i el coratge de fer-ho. Han de tenir seny, per descomptat. Seny no significa refusar córrer riscos. Significa valorar els que valen la pena i requereix no enrocar-se en un manteniment del propi criteri. Acceptar córrer riscos no vol dir afrontar-los precipitadament. La reunió de la tarda del dimecres dia 14 entre el president Mas, Oriol Junqueras i les entitats sobiranistes va concloure amb un acord per garantir la continuïtat del procés. Es va recuperar la unitat i el clima d'acord que havia existit durant dos anys, i que en els darrers mesos s'havia anat afeblint i esquerdant. El president Mas i Oriol Junqueras van demanar disculpes. La capacitat d'autocrítica és també una condició de líder.

Catalunya ha proposat totes les vies que la pròpia legalitat de l'Estat permetia. La resposta del govern espanyol ha estat refusar-les. Ara només en queda una, eleccions autonòmiques a les quals els votants atorguin caràcter plebiscitari. El president Mas vincula l'èxit del procés català a una majoria absoluta. El principal objectiu de l'acord és aconseguir-la. Recuperar la unitat era fonamental per garantir la continuïtat d'un procés de transició nacional que va tenir el punt àlgid el dia 9 de novembre passat. A aquestes eleccions s'hi concorrerà amb llistes diverses que es presentaran amb un full de ruta nacional compartit que s'incorporarà als programes electorals.

La publicació dels Decrets de Nova Planta, el 1716 a Catalunya, va significar l'annexió de Catalunya a Castella. Una annexió significa ser sotmès a una legalitat que no és la pròpia. Atès que el marc conceptual d'Espanya/Castella/Madrid, basat en una voluntat de domini, és radicalment diferent del marc conceptual de Catalunya, basat en una voluntat d'existir i que les dues voluntats es mantenen inflexibles, és obvi que en un moment o altre, en un punt o altre, Catalunya haurà de trencar la legalitat forana: la de l'Estat espanyol. Les successives negatives del govern de l'Estat espanyol són prou il·lustratives de la seva inevitabilitat. Llegeixo que en l'esborrany del full de ruta unitari del procés sobiranista català es planteja la celebració d'un referèndum, cosa que suposaria un acord amb el govern espanyol. En cas contrari es planteja directament la proclamació de l'estat català: la ruptura de la legalitat de l'Estat espanyol. Al·leluia!, haurem entrat en el tram final de la ruta. La independència és una qüestió de fet. Esdevé de dret en produir-se els reconeixements internacionals. De resultes del compromís del president de la Generalitat de dur a terme una consulta sobre el futur polític i nacional de Catalunya es va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), el qual en el període d'un any i mig va emetre 18 informes, l'últim dels quals té com a objecte analitzar els reptes i les estratègies en el procés de reconeixement i integració a la comunitat internacional d'un eventual estat català independent i s'hi fan una sèrie de consideracions relatives al procés de demanda de reconeixement internacional, en què els interlocutors no tindran la intransigència de l'Estat espanyol, entre altres raons perquè seran part interessada i tindran un marc conceptual diferent.

Publicat al PUNT/AVUI