INTERROGANTS

Interrogants

            En el meu article “DRET A EXISTIR” publicat al PUNT/AVUI del 30 de maig no vaig fer alguns comentaris que considero pertinents. Els faig ara.

            Les vicissituds del procés cap a la independència presenten aspectes preocupants, sorgits en sectors o grups que se suposa que els haurien d'evitar o desactivar si es produeixen. Es dilueixen en problemes que, poden ser conflictuals, s'ha d'admetre, però que podrien ser negociats, arbitrats, transaccionats, consensuats. No s'haurien de mantenir d'una manera radical i intransigent i fer-ne un absolut indiscutible com fa la CUP, fracció més minoritària del Parlament de Catalunya. 

            Es volia una majoria i amb el resultat electoral del 29 de setembre semblava assolida. Hi havia, és clar, la controvèrsia vots/escons, però la majoria era contundent. Malgrat tot, varem suportar, entre perplexes i incrèduls l’episodi de la investidura del President de la Generalitat. I ara el bloqueig dels pressupostos!. El radicalisme de la CUP farà irrealitzables els anhels d’una gran majoria de catalans. davant la sarcàstica satisfacció d’unionistes o la insensata dels propis cupaires. ? Els clams de les darreres diades dels 11 de setembre; el pas al costat d’Artur Mas,  hauran estat inútils ?. La predicció de José Mª Aznar es complirà ?. La CUP considera que el procés independentista i el de revolució social no es poden dissociar. Que l’un pressuposa i exigeix l’altre i propugnen fer-los simultàniament. És legítim sostenir-ho. No obstant, un procés independentista no té per objecte establir el marc d’una revolució social. Cada un d’ells té condicionants que li són propis.

            Travessem un moment de descoratjament  ? Tots els processos històrics arriben a moments en que experimenten una fase d’esgotament  i  d’erosió que, o acaben superant-se o condueixen a la seva fi si es converteixen en descoratjament. Josep Pallach que a la seva condició  de polític ajuntava la de pedagog recomanava. “No et descoratgis, ni permetis que res et descoratgi. L’home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols, però és la seva gran dignitat.”

             

DRET A EXISTIR

Dret a existir

Narcís Oliveres i Terrades – Ex Conseller de la Generalitat. Doctor en Dret.

            La política és a la vegada, i per definició, teoria i pràctica. Una actitud política comporta una opció ideològica i una opció estratègica. Són complementàries i indissociables. Una acció política que només es mogui per la satisfacció ideològica renuncia, purament i simple, a ser operativa. Ha de passar necessàriament dels principis als problemes reals i concrets sense caure en un radicalisme que suposi excloure qualsevol possibilitat de govern i perdre tota capacitat d'eficàcia. En el panorama polític català la CUP practica aquest radicalisme i compromet la realització de la il·lusió independentista.

“La independència no és una qüestió d'ideologies; hi caben totes”

            Proclamar una ideologia significa trobar respostes als problemes de la convivència humana respectant les necessitats, les esperances i les capacitats de tothom. No significa que no es reconegui com a legítim el fet que basin o fonamentin llurs actuacions en diferents concepcions de la vida social i de les relacions dins la societat. És dir com es pensa que s'ha de governar. Ser independentista significa donar resposta a què s'ha de governar i la resposta és molt senzilla: Catalunya! La independència no és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Si l'home, o la dona, individual és lliure, també ho és la suma dels homes i dones que formen la nació. Un home no és lliure si el seu poble és esclau, deia Josep Pallach, que també preconitzava resistir per existir. No es pot avortar aquest anhel amb la dictadura d'una minoria. L'exemple que Albert Camus posa a L'home revoltat de l'esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo però que si bé rebutja, no renuncia, conté una potentíssima manifestació d'un sentiment: el de dignitat, en clau de voluntat d'existir.

            El text fundacional de la Carta de les Nacions Unides comença dient “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides. Resolts [...] a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites .” I la Declaració Universal dels Drets Humans, text en el qual descansen pràcticament tots els altres instruments internacionals, té una importància excepcional en referir-se explícitament a allò que s'anomena dret a la resistència. La fa en aquests termes: “Atès que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, a fi que l'home no sigui compel·lit, com a últim recurs, a la revolta contra la tirania i l'opressió.” Es refereix a la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites. La declaració d'Elisenda Paluzie amb la qual vaig començar el meu darrer article L'home revoltat –“no hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat”– era, i és, totalment pertinent.

Publicat a El Punt/Avui de 30/05/2016

L'HOME REVOLTAT

            Elisenda Paluzie va dir a El Punt Avui de 15 d'agost del 2014: “No hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat.” Trencar amb la legalitat és un acte de desobediència. Desobeir és refusar deliberadament complir una llei, un reglament, una ordre, una norma... El verb desobeir cobreix de manera indistinta tots els moviments de lluita, de contestació, de resistència, de revolta. John Rawls, en el seu assaig Teoria de la justícia, defineix la desobediència com “l'acte públic, no violent, decidit en consciència, però polític, contrari a la llei, realitzat per assolir un canvi de la llei o de la política del govern”.

            Aquesta definició no implica que l'acte de desobediència infringeixi la llei contra la qual protesta. La desobediència civil es justifica per principis polítics. El decret de Nova Planta de 1716 és un instrument d'annexió. Annexionar vol dir anul·lar una legalitat i substituir-la per una legalitat forana. Restaurar la pròpia legalitat és un acte polític.

            Albert Camus, premi Nobel de literatura el 1957, publicà l'any 1951 L'home revoltat, del qual el mateix autor deia que era l'obra seva que més li agradava. És un assaig en què Camus pregunta què és un home revoltat i la resposta és: “Un home que diu que no, però que, si bé rebutja, no renuncia, és un home que diu que sí d'ençà del seu primer moviment.” La revolta més negativa, i posa l'exemple de l'esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo, conté per força un element positiu: si refuso acomplir aquell acte al qual hom em pretén obligar, és que en mi resideix una voluntat més o menys confusa d'allò que és el contrari, és perquè en l'home hi ha alguna cosa en què pot identificar-se, encara que només sigui per un temps. En conseqüència conclou: “Em revolto, aleshores sóc.” La revolta és un dret, diu. La revolta neix de l'esgotament de la paciència. Se situa en l'actuar.

“La revolta és un dret, diu Camus; la revolta neix de l'esgotament de la paciència”

            No és un problema de legalitats; és de legitimitats. El 9 de novembre del 2015 el Parlament aprovava una declaració rupturista, immediatament impugnada pel govern central al Tribunal Constitucional, que ràpidament la va anul·lar, i abans d'exposar els seus arguments jurídics ell mateix explicava que la prioritat en la resolució era deguda a la transcendència constitucional de l'assumpte. Els catalans i les catalanes estan immersos en la lluita per la seva supervivència com a tals i pel manteniment de l'estat del benestar. No hem de permetre que sentin la més mínima angoixa. Se'ls ha de prevenir de l'estratègia de la por. Hauran de referendar els assoliments que obtinguin les institucions i donar tot el suport que calgui en les mobilitzacions que convoqui la societat civil i en les eleccions que se celebrin. Les institucions han d'assumir les seves responsabilitats i el Parlament de Catalunya ho ha fet.

Publicat a Punt Avui de 25/04/2016

GOVERN ESTABLE I OPOSICIÓ

            La dignitat del ser humà és independent del seu èxit o fracàs personal. Cada home està exposat a cometre errors, fins i tot a ser-ne culpable; però l'error, la culpabilitat, el fracàs o la pobresa no han de ser causa de la privació o negació de la dignitat. I no tot és error o culpa personal. Ens trobem amb el factor impotència, que ve donat per les condicions estructurals que conformen la nostra societat i que produeixen la pobresa.

            L'home necessita la dignitat per ser lliure i la realització de la seva llibertat necessita l'existència de la justícia social. La llibertat no pot ser obstaculitzada per les condicions sota les quals viu. Per això, un dels principals vessants de la tasca política consisteix a fer front a la misèria, a eliminar les dependències inadmissibles i garantir les condicions materials d'aquesta llibertat. És un problema que afecta tothom. Assolir la independència significarà recuperar la dignitat de la nostra nació. La dignitat no té compartiments estancs. Haurem d'enfrontar-nos a aquest vessant.

            L'eficàcia d'una política social queda provada prevenint la formació de la pobresa en lloc de socórrer els pobres, o garantint una millora de les condicions de vida; l'exigència de la protecció en contra de la pobresa i de l'angoixa que produeix és una realitat i es troba entre les tasques més importants d'una política social dirigida a l'home. És una raó fonamental per disposar de tots els recursos que generin els impostos del catalans.

“L'oposició sempre ha estat la pedra

angular de la democràcia”

             
El ple monogràfic sobre la situació d'emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d'una resposta institucional va acabar amb l'aprovació de quaranta resolucions, tretze de les quals per unanimitat. Es va donar llum verda a diversos acords, la majoria dels quals no van acompanyats d'una partida econòmica i queden supeditats a l'aprovació d'uns nous pressupostos. L'aprovació era lògica. L'oposició no va desaprofitar l'ocasió de responsabilitzar el govern. També era lògic, però crec oportú aportar algunes consideracions. L'oposició no és un adversari, sinó un contradictor necessari. Sempre ha estat la pedra angular de la democràcia. Si hi ha quelcom que determini un sistema democràtic és el paper que hi juga una oposició institucionalitzada que contribueixi a una permanent renovació. L'exercici de la democràcia fa d'una oposició legítima una oposició necessària. És l'oposició allò que sanciona la llibertat política i no ha de ser una força negativa. Ha de ser constructiva. Aquesta exigència és primordial en la tramitació dels pressupostos De les relacions majoria/oposició, neix precisament l'energia política que mou els mecanismes institucionals democràtics. Catalunya necessita un govern estable. I també una oposició responsable. Especialment en aquests moments.

Publicat a EL PUNT AVUI de 21 març 2016