CONSIDERACIONS DEL 26-J

   Consideracions del 26-J

                                          

“No descarto un nou referèndum al Regne Unit“

           

          Mai cap procés electoral no es pot donar per finalitzat el vespre de l'escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions, l'endemà en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. Tampoc no es pot donar per començat en el decret de convocatòria de les eleccions. És des d'aquestes constatacions que s'ha de fer les anàlisis electorals de les eleccions del 26 de juny. La mateixa convocatòria era atípica i en el procés hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral.

            En política no hi ha anàlisis estanques. Tot comportament electoral aliè, proper en el temps, tendeix a incidir en les anàlisis i conclusions que es facin concernents a qualsevol d'ells. Fins i tot un comportament pot autocondicionar-se en cas de repetició de les eleccions; és la base del sistema de ballottage. Salvador Cardús havia comentat que, conegut el resultat l'endemà mateix del 20-D, els electors haurien votat diferent. Tal com han anat els resultats del 26-J hem de convenir que, i no precisament l'endemà del 20-D, s'ha votat diferent. Però no tant, ni per tot arreu.

            En les dues eleccions, la del 20 de novembre i la del 26 de juny, s'observa un comportament diferent a Catalunya i a l'Estat espanyol. Quines són les causes? Els respectius marcs conceptuals, els quals, en política, configuren les ideologies. No es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació amb un marc. Cada paraula evoca un marc. S'ha especulat i afirmat que amb el posicionament de la CUP en la investidura del president de la Generalitat i en el rebuig dels pressupostos, el procés independentista quedava tocat, fins i tot definitivament superat, però l'independentisme, tal com va destacar en portada El Punt Avui l'endemà de les eleccions, es manté intacte.

            En fer referència, al començament d'aquest article, que en el procés electoral hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral, pensava en el Brexit. No n'ha tingut. Pot tenir-ne, però, quan si hi ha nou govern, se'ns torni a enviar a l'espai sideral. Jo recordo que després de l'estrepitós fracàs del projecte de Constitució europea es va fer, corrents, el tractat de Lisboa que en reprenia una part.

            Irlanda el va sotmetre a referèndum el 28 de juny del 2008 i el 53,2% dels votants es varen expressar en contra de la ratificació i el 2 d'octubre del mateix any, només 95 dies després, el 59% la van acceptar. No descarto un nou referèndum al Regne Unit. O si no, la independència d'Escòcia pot assenyalar camins. Rajoy ja hi està ajudant.

Publicat a EL PUNT  AVUI

DEULOFEU, TODOROV I EL PROCÉS

L’EMPORDÀ

Deulofeu, Todorov i el procés

La CUP té un principi que per a ella és intocable: “El procés  independentista i la revolució social són indissociables i s’han de fer simultàniament”.  No hem d’admetre que ens imposin de manera inquisitorial aquest principi per la necessitat del seu suport parlamentari. En el procés independentista hi cap  tothom, tots els homes i dones que creguin en la força immensa de la llibertat. És clar que en la  futura república catalana la justícia social serà prioritària. Només faltaria. És un condicionant necessari. Però n’hi ha d’altres. Un d’ells és existir. No podrà haver-hi justícia social catalana sense l’existència d’un estat català lliure i independent. Aquesta pressió no podia durar. Hem de ser-ne  conscients. La decisió del President Puigdemont de sotmetre’s a una moció de censura i en cas de no superar-la que hi hagin noves eleccions és encertada, “políticament encertada”.

            Alexandre Deulofeu en la seva obra “La Matemàtica de la Història” afirma que el règim democràtic porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció. TzvetanTodorov, en una obra publicada a París el 2012,  el títol de la qual és “Les ennemis intimes de la démocratie”, traduïda al castellà i publicada el mateix any, desenvolupa la mateixa teoria:  mig segle després. !

            Todorov comenta que la democràcia genera per si mateixa forces que l’amenacen i que la novetat del nostre temps és que aquestes forces són superiors a les que l’ataquen des de fora. Lluitar contra elles i neutralitzar-les resulta molt més difícil, ja que elles reivindiquen també l’esperit democràtic i per tant semblen legítimes. La democràcia és caracteritza no només per com s’institueix el poder i per la finalitat de la seva acció, sinó també per com s’exerceix. 

            És just considerar que el poder ha de residir en el poble, però la democràcia no es pot substituir pel populisme, ni per la dictadura d’una minoria. L’exercici de la democràcia no s’atura en un resultat electoral. Obertes les urnes, proclamat el vencedor, comença un temps polític d’enorme importància, és el de l’eficàcia. Aquesta eficàcia exigeix discernir quina va ser la voluntat dels electors el 27 de setembre del 2015. És indiscutible, a la meva manera de pensar, que la de la gran majoria del catalans era l’assoliment de la independència i 62 + 10 escons sobre 135 en són la prova.

            S’especula i s’afirma que el procés ha quedat tocat, fins i tot s’arriba a dir que definitivament superat. No es podrà saber fins les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Jo crec que ens cal recordar la frase de Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors” i tenir molt present la referència de Todorov de que aquestes especulacions no provenen d’atacs externs, sinó que són internes a la pròpia democràcia. Com deia Stanley Kubrick durant el rodatge de la seva pel·lícula La jaqueta metal·lica en descriure l’entrenament dels marines abans de ser enviats al Vietnam a lluitar : “Hem conegut a l’enemic, i som nosaltres".                    

                                                                       
                                                          NARCÍS OLIVERES i TERRADES

                                                               Ex conseller de la Generalitat

Publicat a l'EMPORDÀ 14/06/2016

                                                                              

INTERROGANTS

Interrogants

            En el meu article “DRET A EXISTIR” publicat al PUNT/AVUI del 30 de maig no vaig fer alguns comentaris que considero pertinents. Els faig ara.

            Les vicissituds del procés cap a la independència presenten aspectes preocupants, sorgits en sectors o grups que se suposa que els haurien d'evitar o desactivar si es produeixen. Es dilueixen en problemes que, poden ser conflictuals, s'ha d'admetre, però que podrien ser negociats, arbitrats, transaccionats, consensuats. No s'haurien de mantenir d'una manera radical i intransigent i fer-ne un absolut indiscutible com fa la CUP, fracció més minoritària del Parlament de Catalunya. 

            Es volia una majoria i amb el resultat electoral del 29 de setembre semblava assolida. Hi havia, és clar, la controvèrsia vots/escons, però la majoria era contundent. Malgrat tot, varem suportar, entre perplexes i incrèduls l’episodi de la investidura del President de la Generalitat. I ara el bloqueig dels pressupostos!. El radicalisme de la CUP farà irrealitzables els anhels d’una gran majoria de catalans. davant la sarcàstica satisfacció d’unionistes o la insensata dels propis cupaires. ? Els clams de les darreres diades dels 11 de setembre; el pas al costat d’Artur Mas,  hauran estat inútils ?. La predicció de José Mª Aznar es complirà ?. La CUP considera que el procés independentista i el de revolució social no es poden dissociar. Que l’un pressuposa i exigeix l’altre i propugnen fer-los simultàniament. És legítim sostenir-ho. No obstant, un procés independentista no té per objecte establir el marc d’una revolució social. Cada un d’ells té condicionants que li són propis.

            Travessem un moment de descoratjament  ? Tots els processos històrics arriben a moments en que experimenten una fase d’esgotament  i  d’erosió que, o acaben superant-se o condueixen a la seva fi si es converteixen en descoratjament. Josep Pallach que a la seva condició  de polític ajuntava la de pedagog recomanava. “No et descoratgis, ni permetis que res et descoratgi. L’home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols, però és la seva gran dignitat.”

             

DRET A EXISTIR

Dret a existir

Narcís Oliveres i Terrades – Ex Conseller de la Generalitat. Doctor en Dret.

            La política és a la vegada, i per definició, teoria i pràctica. Una actitud política comporta una opció ideològica i una opció estratègica. Són complementàries i indissociables. Una acció política que només es mogui per la satisfacció ideològica renuncia, purament i simple, a ser operativa. Ha de passar necessàriament dels principis als problemes reals i concrets sense caure en un radicalisme que suposi excloure qualsevol possibilitat de govern i perdre tota capacitat d'eficàcia. En el panorama polític català la CUP practica aquest radicalisme i compromet la realització de la il·lusió independentista.

“La independència no és una qüestió d'ideologies; hi caben totes”

            Proclamar una ideologia significa trobar respostes als problemes de la convivència humana respectant les necessitats, les esperances i les capacitats de tothom. No significa que no es reconegui com a legítim el fet que basin o fonamentin llurs actuacions en diferents concepcions de la vida social i de les relacions dins la societat. És dir com es pensa que s'ha de governar. Ser independentista significa donar resposta a què s'ha de governar i la resposta és molt senzilla: Catalunya! La independència no és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Si l'home, o la dona, individual és lliure, també ho és la suma dels homes i dones que formen la nació. Un home no és lliure si el seu poble és esclau, deia Josep Pallach, que també preconitzava resistir per existir. No es pot avortar aquest anhel amb la dictadura d'una minoria. L'exemple que Albert Camus posa a L'home revoltat de l'esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo però que si bé rebutja, no renuncia, conté una potentíssima manifestació d'un sentiment: el de dignitat, en clau de voluntat d'existir.

            El text fundacional de la Carta de les Nacions Unides comença dient “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides. Resolts [...] a refermar la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites .” I la Declaració Universal dels Drets Humans, text en el qual descansen pràcticament tots els altres instruments internacionals, té una importància excepcional en referir-se explícitament a allò que s'anomena dret a la resistència. La fa en aquests termes: “Atès que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, a fi que l'home no sigui compel·lit, com a últim recurs, a la revolta contra la tirania i l'opressió.” Es refereix a la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites. La declaració d'Elisenda Paluzie amb la qual vaig començar el meu darrer article L'home revoltat –“no hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat”– era, i és, totalment pertinent.

Publicat a El Punt/Avui de 30/05/2016