DEMOCRÀCIA O POPULISME

L’EMPORDÀ

17/01/ 2017

Democràcia o populisme

            En els moments presents els moviments populistes no  són gens negligibles. El terme populisme s’està utilitzant sovint per descriure fenòmens heterogenis que estan més enllà de la classificació habitual de la política. Òbviament, els contextos són diferents d’un país a l’altre però és indubtable que s’està vivint un “moment populista”. Hi ha tants tipus de populisme que, tot i que no s’ha arribat a una definició clarificadora del terme, han aparegut distincions. Per exemple, es parla de populisme de dreta i de populisme d’esquerra. Fins hi tot hi ha qui admet l’existència de populisme de centre (!). Partint de la idea de que el populisme neix de les preocupacions del poble i de l’existència de diverses concepcions d’aquest (ètnica, nacional, democràtica, social, etc...) totes poden donar lloc a diferents discursos i  ideologies (identitària, participativa, social, ecològica, etc...) i conseqüentment múltiples instrumentalitzacions, no sempre bones ni sempre dolentes.

            Les distincions recorren a qualificatius, especialment dels termes fonamentals de la ciència política. No fa gaire el president Puigdemont  va acusar La Moncloa de practicar el “populisme constitucional”. El qualificatiu ja va aparèixer el XIV Congrés del PP a Madrid el 25, 26 i 27 del 2002, referit al “patriotismo” en la Ponència reina del  Congrés sobre “El patriotismo constitucional”, ponent de la qual era Josep Piqué, aleshores Ministre d’Assumptes Exteriors del Govern espanyol, presidit per José Mª Aznar. En l’apartat de Conclusions de la Ponència hi figura aquesta frase : “Entendemos el patriotismo constitucional como el vínculo democrático entre españoles, titulares en común de la soberanía, que agrupados en torno a las libertades de la Constitución, forman una nación cívica y plural”. És encertada l’expressió populisme constitucional, no se l’ha inventat el president Puigdemont. Forma part del marc conceptual espanyol, d’una manera molt especial del PP. Cronològicament, d’entrada rebutja la Constitució (recomano la lectura dels 7 articles de José Mª Aznar a Nueva Rioja del 18/02/1979 al 30/09/1979), després quan al seu empara accedeix al poder troben que ja els hi va be i la segresten. I actualment l’utilitzen com arma llancívola d’un manipulat arquer com és el Tribunal Constitucional.

            En un article a l’Empordà de 14/06/2016 vaig fer una referència a una afirmació coincident d’Alexandre Deulofeu i Tzvetan Todorov fetes amb mig segle de diferència: la democràcia porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció i, segons Todorov, la novetat en el nostre temps és que les forces que amenacen la democràcia des de dins són superiors a les que l’ataquen des de fora i que neutralitzar-les resulta molt més difícil. Populisme, diu Todorov, és la vessant perversa de la democràcia, la democràcia sense poble, per definició, no és democràcia. Populisme  deriva de poble, recorda Pierre Rosanvallon, pel qual amb les dues paraules es forma la paradoxa de que un terme negatiu derivi d’allò que fonamenta positivament la vida democràtica. Es blasma el populisme i s’exalta el  principi de la sobirania del poble. El principi actiu d’un règim democràtic és el poble. La qüestió del populisme és interna a la democràcia. El segle XX va ser el dels totalitarismes, la democràcia els va vèncer. El segle XXI no pot esdevenir el dels populismes. S’ha produït el retorn de José Mª Aznar, un polític del segle XX. Com també ho és Mariano Rajoy. Aplaudeixo el capteniment de Carles Puigdemont, un polític del segle XXI.

                                                                

Publicat a L'EMPORDÀ el 17/01/2017

POPULISME (5)

                Populisme deriva de poble. Pierre Rosanvallon, a la lliçó inaugural que va pronunciar a Montpeller  en ocasió de l’obertura de les “Recontres de Pétrarque” de 18 de juliol de  2011, va dir que amb les dues paraules es constitueix la paradoxa de que un terme negatiu derivi d’allò que fonamenta positivament la vida democràtica. Es blasma el populisme i s’exalta el principi de la sobirania del poble. Per esclarir la qüestió, Rosanvallon va comentar que s’ha de partir de que el poble tot i essent, efectivament,  el principi actiu del règim democràtic és una potència indeterminada i en realitat hi ha una separació entre l’evidència d’un principi de sobirania del poble i el caràcter problemàtic d’aquest poble com a subjecte. Caràcter problemàtic també en les institucions i els procediments d’expressió del poble la qual cosa porta a Rosanvallon a formular dues preguntes: 1) el sistema representatiu existeix per què la representació directe és impossible en una gran societat ?; 2) o per què el sistema representatiu té virtuts pròpies per l’obligació de deliberar, d’expressar-se en públic  que implica ?. Segons ell, el dilema no ha estat mai resolt.

            Parteix d’aquesta doble interrogació per comprendre les relacions equívoques entre la referència positiva al poble i la noció negativa de populisme i  planteja una altre indeterminació, relativa a que el poble no és simplement un principi d’autoritat, és també substància  i forma social de la democràcia, una forma de societat d’iguals. Avui el poble està en crisi, en doble crisi. D’una banda una crisi de representació, de l’altre la societat està dislocada per les desigualtats. El populisme és una resposta simplificada i perversa de les dues crisis. És un punt de trobada entre el desencís polític d’una mala representació, causa del mal funcionament del règim democràtic i la no resolució de la qüestió social. No s‘ha de considerar com un estil polític i reduir-lo a la seva dimensió demagògica, que la té. I no pas petita.

            Comprendre el populisme és comprendre millor la democràcia amb el seus riscos de canvi de direcció, d’ambigüitats i també la seva incompletesa. No és acontentar-se amb un rebuig pavlovià i automàtic per fer de la paraula “populisme”  un espantall. La qüestió del populisme és interna a la de democràcia. Rosanvallon, es va preguntar també si el segle XXI pot esdevenir el dels populismes com el XX ho va ser el dels totalitarismes. Espero que no. Les conseqüències serien igualment nefastes.

            M’adono que la impressió manifestada en la meva nota de 23 de novembre 2016 en aquest blog era justificada. El tema del populisme és susceptible d’una major extensió. La mateixa lliçó inaugural de Pierre Rosanvallon és un pou de reflexions i d’interrogants. Seguiré referint-m’hi en properes entrades. També m’adono que el tema és tangencial amb altres, claus, del moment polític, els quals tinc el propòsit de tractar.

POPULISME FRANQUISTA

            L'atzar ha volgut que en el pla de publicació dels articles d'El Punt Avui el meu figuri entre els que s'han de publicar el primer dilluns de l'any 2017. N'estic content perquè em permet desitjar un molt bon any, tant als lectors com al diari. Publicar a El Punt Avui és un honor i un privilegi immensos, indescriptibles, que agraeixo a l'un i els altres i aquesta és una ocasió per manifestar-ho. En els moments presents es perceben signes de desconfiança en si mateixa de la ciutadania. El caràcter exemplar del passat en funció del qual es podia orientar sense reserves el present s'ha esvaït. Aquesta desconfiança està marcada per la crisi, no només l'econòmica, en la qual una crisi de conceptes i de valors en són causes. La corrupció està present en la ment de tothom fent desaparèixer els conceptes clars, els quals esdevenen precaris i d'una incertesa constant. Els llogres individuals no es converteixen en béns duradors perquè els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d'ulls, els projectes envelleixen amb tanta velocitat que ja són obsolets abans de configurar-los adequadament.

            Fa uns quants anys que s'ha accentuat l'efervescència política. El febrer del 2015, Thomas L. Friedman, editorialista del The New York Times, es preguntava si la democràcia havia entrat en recessió fent referència que entre 2000 i 2015 havien desaparegut 25 democràcies, no només a causa de cops d'estat militars o interns, sinó a causa també de degradacions subtils i progressives dels drets i pràctiques democràtiques, i que la raó s'havia de buscar en la restricció de la llibertat, en la corrupció i en l'abús de poder. Crec que la desaparició de la divisió de poders com la que s'està vivint a l'Estat espanyol constitueix un abús de poder d'una enorme magnitud en benefici d'un executiu, tremendament angoixat, que no dubta a manipular el judicial.

            Tzvetan Todorov, en el seu assaig Els enemics íntims de la democràcia, després d'afirmar emfàticament que el primer principi de la democràcia és que el poble és sobirà, posa de manifest la freqüent oposició entre democràcia i populisme i alerta del que qualifica d'espectacular ascens de partits populistes. Per ell, el populisme actual no suposa el ressorgiment del feixisme ni encara menys del nazisme, ni de la utopia comunista. I el franquisme? No es pot pas dir que hagi ressorgit, s'ha mantingut! El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va afirmar el 15-12-2016 en una compareixença informativa que “hi ha un determinat populisme constitucional al qual recorre l'Estat, que consisteix a dir que els catalans no tenim dret a  votar i, si votem, no val. D'això se'n diu populisme i nosaltres en diem democràcia”. Comparteixo el que va dir el nostre president; només rectificaria el qualificatiu, no cal dir-ne constitucional, jo en dic populisme franquista. 

Publicat a EL PUNT/AVUI DE 02/01/2017

POPULISME (4)

            A la referència feta  arran dels resultats del referèndum italià del 4 de desembre per una reforma constitucional, vaig comentar l’existència en aquell país de diversos tipus de populisme , Lliga Nord/Umberto Bossi; Força Itàlia/Silvio Berlusconi; Moviment 5 estrelles/Beppe Grillo, els dos primers clarament dretans i el tercer d’esquerra clàssica amb preses de posició d’extrema dreta, especialment sobre immigrants. Molts analistes polítics, no només italians, creuen que la convocatòria del referèndum per part de Matteo Renzi tanbé denotava un comportament populista. També vaig assenyalar que les instàncies europees havien acollit amb entusiasme la derrota del candidat populista, ja que la van veure indicativa  de que l’extrema dreta pot ser batuda. I és que els moviments populistes ja són al govern a cinc països de la Unió.  El populisme, terme que sociòlegs i politòlegs no acaben a definir, prospera a Europa a base especialment al descrèdit dels partits polítics tradicionals i la feblesa de les institucions. Avui, la vida política a Europa està sacsejada per una trentena de moviments populistes que sobrepassen més d’un 22 % del Parlament Europeu.

            I a nivell d’estats també, a França el Front National apareix amb moltes possibilitats d’estar present a la segona volta de les presidencials, fins i tot de guanyar-les; als Països  Baixos  el Partit per la Llibertat, el PVV, actualment amb 12 diputats, en un recent sondeig se n’hi atribueixen 36 sobre els 150 de la Cambra, la qual cosa el convertiria en la primera  força política del país i el seu líder Geert Wilders el dia 19/12, en un sondeig televisiu ha estat designat l’home polític de l’any; al Regne Unit l’UKIP liderat per Nigel Farage ha aconseguit en el referèndum del Brexit la sortida de la Unió Europea i Alternativa per Alemanya s’ha imposat al partit d’Angela Merkel en el seu feu de Meckembourg-Pomeràmia occidental; també a Suïssa amb la Unió Democràtica del Centre, representada per Guy Parmelin al Consell Federal i a Hongria l’FPÖ, de Victor Orban; i a Polònia, el PiS de Jaroslaw Kaczynnky . No vull oblidar el Partit popular danès de Kristian Thulesen Dahl; ni el Partit dels demòcrates de Suècia que el 2014 amb 49 diputats ha més que doblat els resultats anteriors; ni el Partit del progrés de Noruega que compte amb set ministres i en el que la cartera de finances la té la seva presidenta Siv Jensen;  ni el partit Veritables finlandesos, també en el govern, amb la cartera d’Afers exteriors encomanada al seu líder carismàtic Timo Soini. I la relació no pretén ser exhaustiva,  queda lluny de la trentena a que m’he referit.

            Òbviament, els contextos són diferents d’un país a l’altre però és indubtable que s’està vivint un “moment populista”. Hi ha tants tipus de populisme que, tot i que no s’ha arribat a una definició clarificadora del terme, han aparegut distincions. Per exemple, es parla de populisme de dreta i de populisme d’esquerra. Christian Delarue, destacat membre d’ATTAC, la considera una distinció obsoleta. Partint de la idea de que el populisme neix de les preocupacions del poble i de l’existència de diverses concepcions d’aquest (ètnica, nacional, democràtica, social, etc...) les qual poden donar lloc a diferents discursos i  ideologies (identitària, participativa, social, ecològica, etc...) i conseqüentment múltiples instrumentalitzacions, no totes bones ni totes dolentes Delarue comenta que el populisme és com el colesterol, n’hi ha de bo i n’hi ha de dolent.

            Les distincions recorren a qualificatius, especialment dels termes fonamentals de la ciència política. Recentment el president Puigdemont  ha acusat La Moncloa de practicar el “populisme constitucional”. El qualificatiu ja va aparèixer el XIV Congrés del PP a Madrid el 25, 26 i 27 del 2002, referit al “patriotismo” en la Ponència reina del  Congrés sobre “El patriotismo constitucional”, ponent de la qual era Josep Piqué, aleshores Ministre d’Assumptes Exteriors del Govern espanyol, presidit per José Mª Aznar. En l’apartat de Conclusions de la Ponència hi figura aquesta frase : Entendemos el patriotismo constitucional como el vínculo democrático entre españoles, titulares en común de la soberanía, que agrupados en torno a las libertades de la Constitución, forman una nación cívica y plural. És encertada l’expressió populisme constitucional, no se l’ha inventat el president Puigdemont. Forma part del marc conceptual espanyol.

POPULISME (3)

            En el paràgraf final de l’entrada Populisme (2) de 4 de desembre vaig fer referència a que en el moment de la seva redacció s’estaven celebrant eleccions presidencials a Àustria i un referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia i que els resultats dels dos comicis podia tenir incidència en el fenomen populista, la qual cosa intentaria analitzar en les properes Entrades.

            Tots dos n’han tingut. No per esperats han estat menys impactants. Les presidencials d’Àustria, tot i l’escassa rellevància política del President de la República, reduïda a funcions representatives, eren contemplades amb gran interès i l’elecció del candidat ecologista, que no es presentava com a tal, sinó com independent, ha sigut acollida amb entusiasme a les instàncies europees ja que és veu indicativa de que després de la victòria  del Brexit al Regne Unit, de l’elecció de Donald Trump i d’un possible èxit del Front National a França a les presidencials del 2017, l’extrema dreta pot ser batuda.

            Pel  que fa el referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia, Matteo Renzi ja en el moment de prendre possessió com a President del Consell italià va indicar clarament que una de les seves prioritats seria impulsar una reforma de les institucions i del sistema electoral. El referèndum va ser convocat i es va celebrar el passat diumenge 4 de desembre i en ser rebutjada per una ampla majoria (59,11 %), Matteo Renzi va presentar la dimissió.

            En realitat, en els referèndums dels estats membres de la Unió Europea els electors no es pronuncien només sobre el text que se’ls sotmet, sinó sobre factors molt més amples, relatius a la seva política interna. Crec que es convenient recordar els que es van celebrar el 2005 relatius a la ratificació del projecte de Constitució Europea. Alguns estats varen optar per una ratificació parlamentària, altres per la via referendària, entre ells la República Francesa i el Regne dels Països Baixos que van tenir lloc amb pocs dies de diferència i en els quals la ratificació va ser rebutjada. Les motivacions dels electors francesos no eren les mateixes que les dels neerlandesos i les dues responien a respectives qüestions internes.

            El referèndum italià ha esdevingut un referèndum contra Matteo Renzi. Les motivacions no van derivar de les virtuts o dels defectes de la reforma, van ser contra de qui la proposava. Un dels fenòmens polítics, probablement el més important, a l’Europa d’avui és l’increment de l’onada de populismes, a Itàlia sobretot. A finals del anys 80 i començaments dels 90, va aparèixer la Lliga Nord, el seu fundador Umberto Bossi ha apel·lat sistemàticament el poble contra les elits. A partir de 1994, Silvio Berlusconi ha practicat un populisme d’una altre mena, el de l’home de negocis que fa política multiplicant promeses contradictòries, fent atacs continus contra els seus adversaris i anunciant una ruptura total. Una prefiguració de Donald Trump. Més recentment, el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo, el qual disposa d’una autoritat absoluta tot i que practica una forma de democràcia participativa associant proposicions d’esquerra clàssica amb preses de posició d’extrema dreta especialment sobre immigrants.

            A Itàlia s’ha obert un període d’incertesa. És una de les grans economies d’Europa. Després del Brexit, el resultat negatiu del referèndum és un segon sotrac per la Unió Europea. No crec, però, que Itàlia es plantegi sortir-ne, ni tampoc de la zona euro. Tanmateix el rebuig ha evidenciat les dificultats de reformar Europa. 

            I convé reformar-la !

POPULISME (2)

            Des d’un punt de vista semàntic el terme populista permet agrupar  en la mateixa apel·lació partits als quals separen moltes coses. Des de fa una dotzena d’anys, o potser més, n’han aparegut en quantitat en diversos països, o en el mateix, que molts observadors s’han afanyat a qualificar de “populistes”, terme genèric que ha permès a agrupar sota una mateixa apel·lació partits que es fonamenten en tradicions o ideologies molt diferents, fins i tot oposades, excepte en el seu rebuig a les élites a les quals consideren desconnectades i corruptes, acaparadores del poder en detriment del poble.

            Mentre alguns s’inscriuen en una tradició històrica d’extrema dreta, nostàlgica del feixisme, del nazisme o del franquisme (les subvencions a la Fundación  Francisco Franco o els homenatges a la División Azul són exemples paradigmàtics), altres pouen  en tradicions dretanes, i també n’hi ha que constitueixen corrents inèdites mesclant xenofòbies i defensa de valors. A aquesta pluralitat de populismes de dreta s’hi ha afegit recentment l’aparició de líders carismàtics de formació d’esquerra, que no dubten apel·lar a la sobirania del poble en front de la confiscació del poder per elits polítiques o econòmiques inscrites en configuracions excloents.

            Aquest mateix any s’ha fet un Col·loqui Internacional a la Universitat François Rabelais de Tours el dies 10-11 de mars i els organitzadors van advertir als possibles comunicants de la complexitat dels termes, derivada en gran part de la polisèmia de la paraula poble, susceptible  d’agafar diferents figures: plebs, ètnia, classes populars, nació, etc. i van fixar quatre interrogacions principals, que van denominar eixos,

Eix 1 - Gènesi i teories el populisme.

Eix 2 - Actualitats del populisme a Europa

Eix 3 - El populismes en front de les institucions europees.

Eix 4 - Les institucions europees en front dels populismes.

            En un article al Diari ARA de 03/11/2013, Ferran Requejo titulat “Populismes: degradació democràtica” es va referir al fenomen del creixement dels partits i moviments populistes en molts països europeus i va comentar que es sabut que hi ha versions populistes "d'esquerres" i "de dretes", però la seva importància i repercussió respecte a la democràcia - deia el 2013 - és molt diferent. Els primers acostumen a mostrar una actitud distant respecte als partits tradicionals, un discurs inclinat a definir-se més pel que nega que pel que afirma, un imprecís antieuropeisme i la defensa d'una "radicalitat democràtica" que la majoria de vegades no s'acompanya amb concrecions institucionals o procedimentals específiques. Fins ara, la seva incidència institucional ha sigut escassa. Aquest comentari ja no és predicable al comportament de la CUP en la investidura del candidat Artur Mas o en el suport al projecte dels pressupostos de la Generalitat. Per contra, el fenomen preocupant des de la perspectiva de les democràcies europees és l'ascens dels partits populistes de dretes. Alguns dels seus trets identificatius són la utilització d'un discurs molt simple i contundent de caràcter antieuropeista i antiimmigració (especialment la de caire islamista), un nacionalisme d'estat refractari a bona part dels valors liberaldemocràtics, i un lideratge que pretén ser carismàtic. El suport electoral d'aquests partits varia, però en alguns casos se situa - el 2013 - entre el 15% i el 20% (Àustria, Hongria, Noruega). Es critica els governs dels estats respectius per dèbils, malgrat que els problemes tractats requeririen solucions internacionals. La Unió Europea és vista com un destorb artificial que ni fa ni deixa fer, especialment la Comissió, criticada per falta de lideratge i de coratge per prendre decisions dràstiques en favor dels ciutadans europeus.

            En termes generals, prosseguia l’admirat Ferran Requejo,la majoria d'aquests populismes no són partits o moviments nostàlgics de l'extrema dreta del període d'entreguerres, sinó que els seus programes s'ajusten a les condicions actuals. Són organitzacions que s'estan especialitzant en la gestió de les pors i les incerteses de futur, i que han començat a influir en l'agenda, els programes i les accions d'alguns partits tradicionals de centredreta i de centreesquerra. Són partits que no volen transformar Europa; més aviat volen desmuntar-la i retornar a l'estalisme anterior a la Segona Guerra Mundial. I concloïa que suposaven una amenaça de futur per a la qualitat de les democràcies europees.

            Mentre redacto aquest escrit, diumenge 4 de desembre de 2016, s’estan celebrant eleccions presidencials a Àustria i un referèndum per a una reforma constitucional a Itàlia. Òbviament el resultats dels dos comicis requeriran anàlisis fetes tenint en compte la possible, o probable, incidència del, o en el, fenomen populista. Em proposo intentar-ho en les properes entrades.

           

           

           

           

POPULISME (1)

El populisme no és ni una ideologia política ni un tipus de règim. Es caracteritza per la indeterminació de les seves orientacions. En els moments presents el seu espectre reapareix i no només a  Europa. A escala mundial partits i moviments, alguns dels quals afirmen obertament ser-ho, guanyen obertament terreny. Es un estil polític, basat en recórrer sistemàticament a la crida al poble, amb una orientació clarament autoritària i antidemocràtica de la qual en van ser exemples històrics el feixisme, el nazisme, el comunisme i el franquisme. Els líders populistes fan un us particular i sistemàtic dels principis, fins i tot dels sentits de les paraules. En aquest us per defensar la seva causa, la qual ostensiblement identifiquen amb la del poble, es presenten com providencials. No desdenyen el maniqueisme el “con nosotros o contra nosotros”. Ni al vocabulari violent. Ni a la por, una de les seves grans armes. Busquen l’aprovació, no la veritat. Fixem-nos en l’apropiació indeguda que el Partido Popular fa de la paraula “constitucionalista” que utilitza donant al mateix temps un sentit pejoratiu pervers a la “independentista”. Fixem-nos també en el monopoli de la legalitat que s’atorga.

Els partits  populistes han aconseguit instal·lar-se en el tauler polític de gran part del països europeus, i en ocasions formar part del govern. O, fins i tot, a governar sols. Xavier Batalla (1948-2012), prestigiós comentarista de la Vanguardia, especialista en temes de política internacional nomenat President del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, en substitució del no menys prestigiós Carles Sentís i que l’any 2009 va rebre la Medalla al Treball President Macià «perquè s'ha convertit en un referent del periodisme internacional apropant els moments destacables en el desenvolupament de la història del món de manera objectiva i entenedora als lectors», el 14 d’abril del 2007, en un article de la seva sèrie “La Nueva Agenda” a la Vanguardia, va publicar un extens i documentat estudi que titulava “El cajón del populismo”.D’entrada, explicava el perquè del “cajón”. Volia dir “cajón” de sastre, on hi cab tot, com en el populisme, equívoc i adaptable a quasi totes les corrents polítiques. El populisme, deia, s’adapta a tots els climes i tot  considerant que a Europa també avança va fer una anàlisi succinta, però molt encertada de totes les corrents populistes d’Europa en aquells moments. Va assenyalar que n’hi havia a Holanda, a Dinamarca, a Bèlgica, al Regne Unit, a Suècia, a Alemanya, a Àustria, a França, a Portugal, a Itàlia, a Grècia. Oh! Sorpresa, a Espanya no n’hi havia!. I tal vegada, tingués raó. A tots aquests països, els corrents populistes, se situaven a l’extrema dreta. I a Espanya, no feia falta, a Espanya, el partit més populista de tot Europa, el més manipulador no feia falta situar-li. A Espanya era el segon partit de l’arc parlamentari i havia governat dues legislatures, una d’elles amb majoria absoluta. A ell em referia quan he dit que algun havia aconseguit governar sol. I havia estat en l’oposició, on les crides al poble eren la seva tècnica predilecte per a la recuperació del poder, al qual en “considerar-se’n” injustament desposseïts no feien oposició, simplement en contestaven el seu exercici. Declaracions constants, slogans basats en la mentida, etc. Jo no coneixia Xavier Batalla, però en ocasió d’un sopar amb el Cònsol General de França, organitzat per la Fundació Ramon Trias Fargas de la qual en aquells moments jo n’era patró, per analitzar les eleccions presidencials franceses i al que van assistir  destacats representants de la premsa barcelonina el tenia assegut al meu costat. El tema populisme va sorgir en el col·loqui, ja que com segurament recordareu, tan Ségolene Royal com Nicolas Sarkozy van ser titllats de populistes durant la campanya electoral. Vaig aprofitar-ho per recordar-li l’article escrit poques setmanes abans i li vaig reprotxar no haver-hi fet esment del Partido Popular espanyol. Ho vaig fer somrient, amb tota la simpatia de que vaig ser capaç i em va respondre, també somrient, somrient i atorgant, amb un gest que vaig interpretar com que no podia haver fet altra cosa.