CENTRALITAT POLÍTICA ?

Centralitat política?

            S'anomena aporia una dificultat per resoldre un problema i es refereix a tot problema insoluble, és un impasse en un raonament procedent d'una incompatibilitat lògica. El centrisme és introbable. És una aporia. Què és la centralitat política? Qui és capaç d'explicar què és el centre en política? Com es pot situar un espai que depèn dels moviments dels partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra i que sovint també es proclamen de centre? On se situa el centre entre l'arrogant voluntat de domini de Mariano Rajoy i del PP i el tronat i cada vegada més decrèpit jacobinisme del PSOE?

            En el XV Congrés de CDC, celebrat a Barcelona el juny del 2011, es va manifestar obertament la tendència independentista de Convergència. Felip Puig, dirigent destacat, va parlar d'independència i d'estat propi i va dir que un nacionalista sempre hi pensa, no en parla quasi mai i hi treballa cada dia. Poc després del congrés, en una entrevista de Joan Tapia a Josep Maria Cullell publicada a El Periódico de 21 d'agost, l'entrevistat va afirmar que CDC va triomfar perquè va ser un partit de govern que va ocupar amb claredat i seny el terreny central. On va raure la clau: en la claredat i el seny o en la centralitat en si mateixa? Que la centralitat pugui ser ocupada sense o amb poca claredat i sense o amb poc seny es desprèn que hi pot haver més d'un centre i que no totes les polítiques que es proclamen de centre poden ser bones.

            La tendència va ser imparable i en el XVI Congrés, celebrat a Reus el setembre del 2015, es va imposar clamorosament. Va ser tan gran l'allau d'esmenes independentistes que va resultar impossible recollir-les en el text de la ponència i es va declarar que totes quedaven assumides en esperit. En ella el partit parlava sense embuts de caminar cap a un “estat propi”. Convergència es declarava partit independentista i en el congrés fundacional celebrat el juliol del 2016 es convertia en Partit Demòcrata Català (avui Partit Demòcrata Català Europeu), el primer paràgraf del preàmbul de l'estatut del qual diu que és “un partit polític demòcrata, catalanista, independentista, europeista, humanista i republicà que serveix al progrés i la llibertat de Catalunya i dels ciutadans i ciutadanes”.

            En el penúltim paràgraf del preàmbul es diu que el partit és pensat “amb el propòsit de servir al futur Estat amb vocació de centralitat política i d'esperit social, liberal i humanista”, “amb l'objectiu d'aconseguir convertir Catalunya en un Estat independent membre de la Unió Europea”. És una centralitat que dependrà del mateix partit, no de qui tingui a la dreta o a l'esquerra. La Unió Europea en els seus començaments va ser anomenada “país de tres rius”, que eren la ideologia democratacristiana, la socialdemòcrata i la liberal. La diferència entre aquestes rau en la diversitat de llurs afirmacions sobre la responsabilitat humana en i per la societat. Cap pretenia ser el centre en relació amb les altres.

Publicat a El Punt Avui de 17/10/2016

DESOBEDIÈNCIA CIVIL

“La ciutadania té un gran paper a jugar i una gran responsabilitat “

               

                La democràcia és el poder del poble. Quin poder i quin poble? El poder del poble no és només el d'escollir els seus governants i representants, és també el de trencar amb les jerarquies instituïdes, especialment les foranes i imposades.

            Albert Ogien i Sandra Laugier, en l'assaig Per què desobeir en democràcia?, ho analitzen des d'una perspectiva de desobediència civil i en donen una justificació moral i política afirmant que la desobediència civil no és una amenaça per a la democràcia sinó que constitueix la seva vitalitat. La desobediència civil és una forma d'acció que consisteix a refusar de manera no violenta, col·lectiva i pública complir una obligació legal o reglamentària perquè viola un “principi superior”. La desobediència civil és una estratègia, com ho és, per l'Estat, l'estratègia de la por. La referència a conceptes d'estratègia té ressonàncies bèl·liques. Hem d'assumir, metafòricament, que estem en guerra. L'Estat espanyol sap que no pot recórrer a la violència armada i utilitza tots el mitjans al seu abast per impossibilitar la independència i no n'hi haurà si no hi ha trencament de la legalitat estatal, ja que en aquesta legalitat fonamenta la seva voluntat de domini.

            

 Un debat parlamentari és el moment de formació de la voluntat, precedeix la votació, és a dir la decisió. Els discursos parlamentaris d'investidura s'adrecen a exposar raons o conviccions a fi d'aconseguir o refusar el suport. El passat dia 2 el discurs del candidat a la investidura va ser una esperpèntica combinació d'arrogància, angoixa i mediocritat. No va ser capaç de convèncer ni tan sols els seus aliats de Ciutadans i es va haver de conformar amb l'entusiasmo indescriptible (per recordar l'expressió tan utilitzada durant el franquisme referida al Caudillo) dels diputats del seu grup, aplaudint-lo cada vegada que pretenia fer un pinyol.

            La desobediència civil ja ha començat, la practica el nostre Parlament. Ho afirma el propi Tribunal Constitucional. Fer al·legacions no significa acatar, no suposen la passivitat de les institucions i dels ciutadans. La ciutadania té un gran paper a jugar i una gran responsabilitat. Hem de participar en totes les mobilitzacions que s'organitzin. I en totes les conteses electorals donar el nostre vot a les opcions independentistes. Tornant a la metàfora bèl·lica, lluitem en dos fronts. Hem de vèncer en els dos. L'interior, és a dir l'Estat espanyol, i l'exterior. El reconeixement exterior farà irreversible la nostra independència. Ho sap prou bé l'inefable senyor García Margallo. La seva nota al secretari de Relacions amb els Estats del Vaticà n'és una prova eloqüent.

Publicat al Punt/Avui 12 09 2016

LLUITA DE VOLUNTATS

            A l’estat espanyol s’observen dues voluntats, la de l’estat central, de domini i la de la nació catalana, d’existir, les quals han anat conformant marcs conceptuals radicalment diferents i òbviament enfrontats. Una dominació és el resultat d’una acció política  a la qual s’oposen diverses formes d’acció política, que es poden sintetitzar en el “resistir per existir”, expressió de Josep Pallach. Tots els estats s’atribueixen el monopoli de la violència legítima. Des que va desaparèixer el concepte de súbdit els ciutadans ja no són subjectes sotmesos i la desobediència civil es percep com la “força dels febles” o, encara millor, com “el poder dels sense poders”, segons la fórmula de Vaclav  Havel.

El terme “desobediència” no invoca una acció passiva, una abstenció, ans el contrari, el “no obeir” pren un sentit actiu, en tant que “obeir” revela submissió. La desobediència  és un mitjà de no cooperació. L’adjectiu “civil” subratlla la dimensió pacífica, exclou el component violent i es remet a la noció de ciutadania en el sentit de referir-se a accions de ciutadans. Deia Gandhi que “La desobediència civil és un dret imprescriptible de qualsevol ciutadà. No hi pot renunciar sense deixar de ser un home”. La història de la democràcia és rica d’un conjunt coherent de reflexions i de teories elaborades cada vegada que la legitimitat de l’acció política de domini ha estat posada en qüestió. Recordava Ramon Trias Fargas que “Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa eterna de la llibertat. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim”. 

El TC ha decidit ajornar al setembre la decisió sobre possibles sancions contra la presidenta i la mesa del Parlament i ha suspès la resolució aprovada pel Parlament sobre les conclusions de la Comissió del procés constituent. Es va reunir d’urgència el migdia del dilluns 1 d’agost i va decidit iniciar els tràmits per dirimir si es deriven faltes o delictes de l’actuació de la presidenta de la cambra o de la mesa. El Tribunal s’haurà de guiar per allò que diu l’article 92 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix els mecanismes, recentment creats pel Govern central, que li permeten fer complir les resolucions. Suspèn el pla de desconnexió, ordena que el procés s’aturi i n’amenaça els líders, els quals reiteren, per dir-ho en paraules del President Puigdemont, que “obeirem el Parlament, complirem amb es ciutadans i bastirem un estat lliure, modern i pròsper”. La desconnexió l’ha iniciat precisament l’estat espanyol impedint la formació del Grup parlamentari del Partit Demòcrata al Congrés i al Senat. En aquesta lluita de voluntats, la d’existir angoixa la de dominar. L’estat espanyol tot i la seva prepotència, la seva arrogància, la seva manipulació del Tribunal Constitucional no aturarà la voluntat d’existir de Catalunya. I en té consciència.

                                                                 

Publicat al PUNT/AVUI de 08/08/2016

CONSIDERACIONS DEL 26-J

   Consideracions del 26-J

                                          

“No descarto un nou referèndum al Regne Unit“

           

          Mai cap procés electoral no es pot donar per finalitzat el vespre de l'escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions, l'endemà en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. Tampoc no es pot donar per començat en el decret de convocatòria de les eleccions. És des d'aquestes constatacions que s'ha de fer les anàlisis electorals de les eleccions del 26 de juny. La mateixa convocatòria era atípica i en el procés hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral.

            En política no hi ha anàlisis estanques. Tot comportament electoral aliè, proper en el temps, tendeix a incidir en les anàlisis i conclusions que es facin concernents a qualsevol d'ells. Fins i tot un comportament pot autocondicionar-se en cas de repetició de les eleccions; és la base del sistema de ballottage. Salvador Cardús havia comentat que, conegut el resultat l'endemà mateix del 20-D, els electors haurien votat diferent. Tal com han anat els resultats del 26-J hem de convenir que, i no precisament l'endemà del 20-D, s'ha votat diferent. Però no tant, ni per tot arreu.

            En les dues eleccions, la del 20 de novembre i la del 26 de juny, s'observa un comportament diferent a Catalunya i a l'Estat espanyol. Quines són les causes? Els respectius marcs conceptuals, els quals, en política, configuren les ideologies. No es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació amb un marc. Cada paraula evoca un marc. S'ha especulat i afirmat que amb el posicionament de la CUP en la investidura del president de la Generalitat i en el rebuig dels pressupostos, el procés independentista quedava tocat, fins i tot definitivament superat, però l'independentisme, tal com va destacar en portada El Punt Avui l'endemà de les eleccions, es manté intacte.

            En fer referència, al començament d'aquest article, que en el procés electoral hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral, pensava en el Brexit. No n'ha tingut. Pot tenir-ne, però, quan si hi ha nou govern, se'ns torni a enviar a l'espai sideral. Jo recordo que després de l'estrepitós fracàs del projecte de Constitució europea es va fer, corrents, el tractat de Lisboa que en reprenia una part.

            Irlanda el va sotmetre a referèndum el 28 de juny del 2008 i el 53,2% dels votants es varen expressar en contra de la ratificació i el 2 d'octubre del mateix any, només 95 dies després, el 59% la van acceptar. No descarto un nou referèndum al Regne Unit. O si no, la independència d'Escòcia pot assenyalar camins. Rajoy ja hi està ajudant.

Publicat a EL PUNT  AVUI

DEULOFEU, TODOROV I EL PROCÉS

L’EMPORDÀ

Deulofeu, Todorov i el procés

La CUP té un principi que per a ella és intocable: “El procés  independentista i la revolució social són indissociables i s’han de fer simultàniament”.  No hem d’admetre que ens imposin de manera inquisitorial aquest principi per la necessitat del seu suport parlamentari. En el procés independentista hi cap  tothom, tots els homes i dones que creguin en la força immensa de la llibertat. És clar que en la  futura república catalana la justícia social serà prioritària. Només faltaria. És un condicionant necessari. Però n’hi ha d’altres. Un d’ells és existir. No podrà haver-hi justícia social catalana sense l’existència d’un estat català lliure i independent. Aquesta pressió no podia durar. Hem de ser-ne  conscients. La decisió del President Puigdemont de sotmetre’s a una moció de censura i en cas de no superar-la que hi hagin noves eleccions és encertada, “políticament encertada”.

            Alexandre Deulofeu en la seva obra “La Matemàtica de la Història” afirma que el règim democràtic porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció. TzvetanTodorov, en una obra publicada a París el 2012,  el títol de la qual és “Les ennemis intimes de la démocratie”, traduïda al castellà i publicada el mateix any, desenvolupa la mateixa teoria:  mig segle després. !

            Todorov comenta que la democràcia genera per si mateixa forces que l’amenacen i que la novetat del nostre temps és que aquestes forces són superiors a les que l’ataquen des de fora. Lluitar contra elles i neutralitzar-les resulta molt més difícil, ja que elles reivindiquen també l’esperit democràtic i per tant semblen legítimes. La democràcia és caracteritza no només per com s’institueix el poder i per la finalitat de la seva acció, sinó també per com s’exerceix. 

            És just considerar que el poder ha de residir en el poble, però la democràcia no es pot substituir pel populisme, ni per la dictadura d’una minoria. L’exercici de la democràcia no s’atura en un resultat electoral. Obertes les urnes, proclamat el vencedor, comença un temps polític d’enorme importància, és el de l’eficàcia. Aquesta eficàcia exigeix discernir quina va ser la voluntat dels electors el 27 de setembre del 2015. És indiscutible, a la meva manera de pensar, que la de la gran majoria del catalans era l’assoliment de la independència i 62 + 10 escons sobre 135 en són la prova.

            S’especula i s’afirma que el procés ha quedat tocat, fins i tot s’arriba a dir que definitivament superat. No es podrà saber fins les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Jo crec que ens cal recordar la frase de Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors” i tenir molt present la referència de Todorov de que aquestes especulacions no provenen d’atacs externs, sinó que són internes a la pròpia democràcia. Com deia Stanley Kubrick durant el rodatge de la seva pel·lícula La jaqueta metal·lica en descriure l’entrenament dels marines abans de ser enviats al Vietnam a lluitar : “Hem conegut a l’enemic, i som nosaltres".                    

                                                                       
                                                          NARCÍS OLIVERES i TERRADES

                                                               Ex conseller de la Generalitat

Publicat a l'EMPORDÀ 14/06/2016