RES NO ÉS CASUAL

“La nostra independència, tot i els errors que puguem cometre, 

ve propiciada per la degradació de l'estat dominant”

Hi ha una manca total de rigor, els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d'ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament. La mateixa Pilar Rahola en la seva columna a La Vanguardia del 21 de març, referint-se a la d'Oriol Pujol, ens deia que considerava necessària la dimissió de càrrecs i la retirada de la primera línia política, però que no li semblava exigible el retorn de l'acta de diputat, perquè és important diferenciar entre imputació i sentència, sobretot per no afegir més injustícia a un fet injust: convertir l'inculpat en semiculpable. Afegia, però, que si la ciutadania no ho entén, si és massa equívoc i no atura la sagnia del desprestigi polític, aleshores l'imputat haurà d'anar-se'n del tot, admetent el criteri que sostenia hores abans Josep Cuní a 8 al dia, criteri que jo no comparteixo tot i l'admiració que professo a tots dos.

Penso que Pilar Rahola s'introdueix en una perspectiva de democràcia d'opinió, de la qual Habermas diu que ha esdevingut la instància receptora de la manipulació de programes polítics i d'institucions. La democràcia d'opinió és el contrari de la democràcia deliberativa. El seu component bàsic és la demagògia i constitueix l'antecedent necessari del populisme. El populisme i la corrupció es nodreixen recíprocament i són el major perill de la democràcia.

Per als Diputats i Senadors es preveu la immunitat, la qual estableix que no podran ser inculpats ni processats sense l'autorització prèvia de la Cambra respectiva. La immunitat és anacrònica i contrària als principis generals del dret. A la constitució de la República Txeca aquesta immunitat era vitalícia i recentment, el passat mes de febrer, s'ha reduït a la duració del mandat. És una prerrogativa que consisteix en una derogació especial atorgada als parlamentaris per protegir-los de qualsevol tipus de limitació de l'exercici de les seves funcions com a tals. I així es preveu en la pràctica totalitat dels règims parlamentaris. Els parlaments autonòmics no la tenen, però res no impediria fer una anàlisi amb criteris d'analogia. Per què no s'hi ha fet cap referència?

No és casual, com res del que passa. Tot respon a una estratègia manipuladora que no ens ha d'aturar ni distreure. El lingüista nord-americà Noam Chomsky ha elaborat una llista de les “deu estratègies de manipulació” on detalla tot un ventall. La número 6 és: utilitzar més l'aspecte emocional que la reflexió. La primera consideració de Pilar Rahola era la reflexió que no s'havia d'afegir més injustícia a un fet injust i convertir l'imputat en semiculpable. El fiscal del cas Nóos, referint-se a la imputació de la infanta Cristina, diu que tot són sospites inconsistents. I els indicis relatius a les imputacions en altres casos què són? Si es considerés que evidencien culpabilitat no seria que s'estan prejutjant? 

El procés que empeny Catalunya és un procés col•lectiu, en què tots hi som necessaris, l'Artur Mas, l'Oriol Pujol, l'Oriol Junqueras, i ningú hi és imprescindible. Les manipulacions barroeres ens enfortiran. La Pilar Rahola en la seva columna del passat dijous dia 4 comentant la imputació, la de la infanta Cristina, es pregunta si haurà de deixar els privilegis, successió inclosa, o, encara més difícil, si aconseguirà la monarquia tapar tots els forats que li han obert a la popa del vaixell i que això de la monarquia comença a ser el naufragi del Titànic. No és només la monarquia, és l'Estat espanyol, que es troba en fase terminal de degradació, la qual s'observa en els denominats dos grans partits, el PP i el PSOE, i es reflecteix en totes les seves institucions. Històricament, les independències s'assolien amb una guerra. Catalunya ha renunciat a la violència. La nostra independència, tot i els errors que puguem cometre, ve propiciada per la degradació de l'estat dominant, l'estat espanyol, que està en vies d'extinció.

Publicat a El Punt-Avui

AUSTERITAT/CREIXEMENT

En economia moltes afirmacions tingudes per irrefutables poden tenir efectes perniciosos, sobretot en uns moments, com el que estem vivint, en els que es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present s’ha esvaït. Ho expressa amb gran agudesa Zygmunt Bauman, sociòleg britànic d’origen polonès, en allò que anomena “societat líquida” perquè no manté per gaire temps una mateixa forma i en la que la precarietat i la incertesa són constants. En aquesta societat els llogres individuals no se solidifiquen en béns duradors perquè els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament. No obstant això, en l’actual crisi hi ha hagut un dogma que s’ha mantingut intocable, el de l’austeritat. Aquest dogma, s’està esfondrant. Dos rellevants economistes del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchard i Daniel Leigh, assenyalen que les polítiques d’austeritat són més dolentes pel creixement del que es pensava. Segons ells, en un article publicat el 3 de gener, la utilització d’un mal coeficient de càlcul ha desembocat en una sots-estimació dels efectes negatius de l’austeritat a Europa. Aquesta desqualificació, a la que se n’hi afegeixen d’altres, com ara la intervenció de l’alcalde de Londres, Boris Johnson, a la cimera de Davos en la que advocava que en front d’una recessió que no s’aturava s’invertís en les infraestructures que s’estaven degradant, en carreteres, hospitals, etc, han passat quasi desapercebudes, tant en la premsa generalista, com en la especialitzada de l’estat espanyol.

En un article publicat el 12/01/2012, vaig escriure que la temptació de confiar en els experts econòmics per sortir de la crisi em semblava una temeritat. Ara es pot afirmar que era una impressió encertada. És inconcebible elevar a dogma irrefutable una política d’austeritat, sense tenir en compte els efectes d’aquesta política sobre la taxa de creixement. El propi Mario Draghi el dia10 de gener deia que en absolut ens trobem en el camí d’una reactivació ràpida i forta. Si l’impacte és tan negatiu, més dolent del que es pensava, com afirma el document del Fons Monetari Internacional, és indubtable que està tenint una incidència en el creixement i sobretot en l’ocupació

Independentment de les anàlisis realitzades per Olivier Blanchard i Daniel Leigh, persistir en una política d’austeritat atribuint-li efectes miraculosos sobre la reactivació seria un error històric d’efectes incalculables. Els resultats de les eleccions italianes alerten dels perills de l’arribada dels populismes. Allò que va portar el nazisme al poder, que sempre s’ha considerat una conseqüència de la inflació que patia Alemanya els anys 1922-1923, en realitat ho va ser de l’aclaparadora austeritat a que la va sotmetre el canceller Heinrich Brüning de 1930 a 1932. Hitler va arribar al poder el 1933.

Els mercats financers dels quals s’afirmava que en el seu sí s’originaven mecanismes autocorrectors dels desequilibris i els comportaments agressius dels seus responsables han resultat totalment ineficients per restablir-los i s’ha constatat que les polítiques d’austeritat pressupostària considerades vitals són inaplicables si no s’acompanyen d’una política de desenvolupament.

Ha arribat el moment de rellançar una política de creixement. Amb el caràcter líquid amb que Zygmunt Baum descriu la societat actual, si s’assequés aquest líquid només quedaria l’envàs i aquest envàs només l’ompliria el populisme. Tornaríem als anys trenta del segle passat. L’estat de benestar, que amb tants esforços hem anat construint des de l’acabament de la segona guerra mundial desapareixeria.

Tal vegada sigui veritat que es poden originar mecanismes autocorrectors i tal vegada sorgeixin en la pròpia societat, no en els mercats financers, sinó en una societat responsable, democràtica i solidària. M’agrada pensar que amb aquestes premisses serem capaços de mantenir el nostre estat del benestar

Publicat al Setmanari Empordà

NI TECNOCRÀCIA, NI POPULISME

 “El populisme en els moments presents és l'amenaça més greu de la   democràcia”

les polítiques d'austeritat són dolentes per al creixement i l'ocupació és no només el convenciment dels ciutadans, és també admès per la major part dels economistes. Dos dels més rellevants, Olivier Blanchard i Daniel Leigh, tots dos del Fons Monetari Internacional, assenyalen que ho són més del que es pensava. Segons ells, en un article publicat el 3 de gener, la utilització d'un mal coeficient de càlcul ha desembocat en una sotsestimació dels efectes negatius de l'austeritat a Europa. Admeten no pas un error de càlcul en sentit estricte però sí una difícil i sens dubte mala estimació del “multiplicador pressupostari”. El multiplicador en qüestió és el coeficient que relaciona l'evolució de les despeses públiques (o dels impostos) amb la taxa de creixement de l'economia. El que ha passat, segons Blanchard i Leigh, és que el multiplicador “de crisi” podria ser tres vegades superior al dels períodes normals.

No estic capacitat per aportar consideracions de teoria econòmica però, com qualsevol altre ciutadà, em considero afectat i, per tant, legitimat per reiterar algunes qüestions relatives a la disjuntiva austeritat/creixement. En un article publicat a El Punt Avui el 12/01/2012 deia literalment: “La temptació de confiar en els experts econòmics per sortir de la crisi em sembla una temeritat” i que “la responsabilitat del govern de Catalunya es posa de manifest amb l'adopció de mesures que tenen com a objectiu el manteniment i la consolidació de l'estat del benestar i això només s'aconseguirà amb un exercici de responsabilitat política”. Poques setmanes després, el 31/05/2012, en un altre article publicat també a El Punt Avui, em feia ressò d'una conferència feta per la directora general del Fons Monetari Internacional a la Universitat de Zuric el 7 del mateix mes, en la qual la Sra. Christine Lagarde havia fet una crida instant a un creixement més fort i durable. Per aconseguir-ho, va dir, “els governs han d'aconseguir el dosatge apropiat de polítiques. Una mala elecció tindria desastroses conseqüències. Podríem perdre un decenni de creixement i una generació de joves i desaprofitaríem l'ocasió de retornar l'economia mundial a l'equilibri. La dicotomia austeritat/creixement està en el nucli del debat”.

Els ciutadans de Catalunya tenen por i consciència que el repartiment dels dèficits i els esforços d'austeritat i reducció de pressupostos a Espanya no és equitatiu. Els adversaris de la independència instrumentalitzen la por. Ara és hora de sortir de la crisi, diuen. Una cosa no exclou l'altra. És més, el dret a decidir i la sortida de la crisi estan imbricats. Si assolim la plena sobirania, podrem decidir per nosaltres mateixos com sortir-ne. En el preàmbul del text de la carta fundacional de les Nacions Unides s'expressa que el reconeixement de la dignitat humana constitueix el fonament de la llibertat, la justícia i la pau al món. La dignitat no és un ideal, ni un objectiu a aconseguir. És un principi que no és negociable, és inherent a tots els membres de la família humana i dels seus drets inalienables. L'exigència de la dignitat i la democràcia no són valors enfrontats. Les democràcies estan constituïdes per persones lliures, conscients de la seva llibertat. I llibertat vol dir responsabilitat i suposa l'existència de la dignitat humana. Només qui és lliure pot assumir responsabilitat. I només actua responsablement qui conserva la possibilitat de ser lliure.

Era encertat l'advertiment de Christine Lagarde que una mala elecció tindria desastroses conseqüències. El creixement no és un luxe, és a la base del poder d'adquisició. Sense ell el cicle de l'endeutament esdevé infernal, l'atur s'incrementa, és la recessió, l'empobriment. Les eleccions recentment celebrades a Itàlia constitueixen una condemna a les polítiques d'austeritat i alhora han posat de manifest l'auge del populisme a Europa, el qual es nodreix de la mediocritat i de la corrupció. El populisme en els moments presents és l'amenaça més greu de la democràcia. La tecnocràcia ha resultat ineficient, no ens salva, només l'evitarà la responsabilitat política i aquesta responsabilitat ens incumbeix a tots.

Estem celebrant l'Any Espriu. Recordem els versos finals de la seva poesia Indesinenter: “Mai no hem pogut però desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, el foc són seus. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat sense repòs, per sempre més, home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic amo i senyor.” Bellíssima imatge del dret a decidir, de la responsabilitat, de la independència.

Publicat a El Punt Avui

Ho hauríem d’entendre tots

Acabo de llegir el comentari politnòmic del 2 de març de 2013 del bloc d’en Marti. Tots els comentaris d’en Martí al seu bloc són interessants i denoten una agudesa poc corrent, que fa compatible amb una gran capacitat de síntesi. El que em refereixo en dedica un a la columna “Assajos Polítics” d’Antoni Puigverd i afirma que l’hi ha agradat molt, amb la qual cosa coincideixo. Antoni Puigverd és valent i això no vol dir que les seves anàlisis hagin de ser sempre compartides, acabo d’escriure que coincideixo amb la valoració d’en Martí, per tant la subscric, tot i que Puigverd ens priva de concretar la seva anàlisi. Estic totalment d’acord amb l’advertiment de contagi dels perniciosos efectes del populisme, del populisme i de la corrupció. Convé una catarsi diu. I que no n’hi ha prou amb petits gestos i reunions. Segueixo estant-t’hi d’acord, però quins suggereix ?, quina mena de catarsi han de fer els partits polítics?. El populisme en els moments presents és l’amenaça més greu de la democràcia La tecnocràcia ha resultat ineficient, no ens salva, només la pot evitar la responsabilitat política i aquesta responsabilitat ens incumbeix a tots, a governants i a governats, a polítics i a votants, a Antoni Puigverd, a Martí Carreras i a mi, a tots aquells que probablement perquè no teníem democràcia vàrem créixer en el seu culte i amb nosaltres a tots els creuen en la seva força immensa.

EL BLOG D'EN MARTÍ

dissabte 2 de març de 2013

Comentari Politnómic (político . econòmic)

SEMBLA QUE NO HO ENTENGUIN

Setmana 10

Molts són els comentaris que podríem considerar importants de la setmana. Per exemple que per primera vegada el grup de diputats del PSC al Congrés de Madrid votés diferent del PSOE. També que el PIB espanyol a finals del 2012 ha caigut 1,40 %, la segona caiguda més gran des de 1970 (la primera va ser del 3,40% l’any 2009).

Però crec que cal traslladar- se a Itàlia per trobar els dos esdeveniments de més ressò. La renúncia del Sant Pare i el discurs que va fer el dia 27, en el que, entre altres coses, va dir que “a vegades els problemes han sigut grossos i semblava que el Senyor dormís”, segurament fent referència a una escena evangèlica en que, amb els apòstols dins d'una barca en un mar enfurismat, Jesús dormia plàcidament.

L’altre escena italiana han sigut les eleccions i el gran nombre de vots que va obtenir Beppe Grillo. Precisament comentat el tema m’ha agradat molt l’article de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia del divendres dia 1. Desprès de explicar com veu el panorama italià i comparant-ho amb Espanya, diu “....el vell sistema s’enfonsa més lentament aquí que a Itàlia, però s’enfonsa. No ni ha prou amb petits gestos i reunions. Convé una catarsi. Si els partits convencionals no la fan, serà com aquell malalt de gangrena que, en comptes de posar-se en mans del cirurgià per fer l’amputació pertinent, es pren un calmant i diu: “Ja em passarà””.

Totalment d'acord Mentre tant la Diputació de Barcelona ha votat la dedicació exclusiva de catorze càrrecs (tots alcaldes o regidors) amb retribucions que oscil•len entre 3.700 i 8.200

Marc legal forà

“Crec que ho hem de proclamar sense reserves ni temors. El dret a decidir, o la sobirania, o la independència està al nostre abast. Crec    també que hem de tenir sentit de responsabilitat”

En el debat al Parlament de Catalunya de la proposta de resolució d'aprovació de la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya del passat dia 23, el primer orador, Oriol Junqueras, a l'inici de la seva intervenció va equiparar el concepte del dret a decidir i el de democràcia i en un moment del seu discurs va aclarir que no es debatia una proposta sobiranista, sinó que era una proposta de sobirania, perquè la sobirania del poble és un principi reconegut pel dret internacional i reconegut per tots els estats democràtics del món occidental i que literalment el que implica és que per sobre de la voluntat democràtica dels ciutadans no hi ha res. De fet, afegí, s'anomena sobirania perquè fa referència al fet que la voluntat democràtica dels ciutadans se situa per sobre de qualsevol imposició que vingui d'altres marcs legals o de la voluntat d'altres nacions.

En esmentar altres marcs legals o voluntats d'altres nacions Oriol Junqueras feia referència a la posició en què es troba Catalunya en tant que subjecte polític. El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l'annexió de Catalunya a Castella. Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat d'unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de Castella, “tan lloables i plausibles a tot l'univers” (la supèrbia espanyola no ha nascut ara, és una característica permanent). Espanya com a aparell estatal encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans legislatius i les seves pròpies lleis. Catalunya tècnicament va ser annexada a Castella. Els Decrets de Nova Planta van ser un instrument d'annexió, sense cap altre fonament que el “legítimo derecho de conquista”, segons s'expressa en el seu mateix text. Per a un país ser annexionat significa perdre la pròpia legalitat i quedar sotmès a una legalitat forana, en el cas que ens ocupa, a la legalitat castellana. Catalunya va ser annexada a Castella i els Decrets de Nova Planta en són la prova documental. És encertada la referència que va fer Oriol Junqueras: altres marcs legals o voluntat d'altres nacions.

El mateix dia de l'aprovació de la declaració el ministre espanyol d'Afers Exteriors, senyor García Margallo, afirmava que no tenia cap valor. Per què ho deia el ministre d'Afers Exteriors? Sense adonar-se'n internacionalitzava el tema. L'apel•lació que el 14 d'abril de 1945 els membres de la delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar a les Nacions Unides pocs dies abans de la Conferència de San Francisco conté unes consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 68 anys després, com: “Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.”

Després de l'aprovació de la declaració al Parlament, seu de la sobirania de Catalunya, molts catalans ens preguntem què s'ha de fer a partir d'ara. Jo crec que s'ha de prendre consciència del moment transcendental que estem vivint. Crec que hem de tenir coratge. Crec que ho hem de proclamar sense reserves ni temors. El dret a decidir o la sobirania o la independència està al nostre abast. Crec també que hem de tenir sentit de responsabilitat. No hem d'entorpir el procés amb diferències o matisos polítics. Ja decidirem com superar-les quan siguem estat.

Publicat El Punt Avui

Camí de llibertat i camí de decadència

“Els adversaris de Catalunya saben que iniciem el camí cap a la llibertat amb il•lusió i que ells cada cop més acceleradament segueixen el de la seva decadència“

Allò que defineix una societat és l'existència d'una col•lectivitat d'homes i dones amb voluntat de decidir el seu futur en funció d'una identitat que s'ha anat formant a través del temps, les característiques de la qual són el sistema de vida, les tradicions, la cultura, la llengua, etc., que han anat forjant. A aquestes col•lectivitats se les denomina pobles o nacions i sempre tenen base territorial. Quan es doten d'estructures de poder i estableixen òrgans que en regulen l'exercici, que pot ser democràtic, menys democràtic, o autoritari, esdevenen estats. Els avatars de la història han provocat que algunes col•lectivitats amb territorialitat definida quedin englobades dins unes mateixes fronteres, amb la presència d'una d'hegemònica, que oprimeix les altres i que intenta sempre assimilar-les. Si ho aconsegueix es produeix una total coincidència entre territori i col•lectivitat. Quan no apareix una hegemonia es formen els estats plurinacionals i pluriculturals. Tots els estats, els que pateixen una hegemonia també, arriba un moment en què entren en decadència, procés més o menys llarg, però que quan ha començat és rar que s'aturi. La Història ens mostra en el curs dels segles passats diversos exemples. L'Estat espanyol és un d'aquests estats i es troba en fase terminal de decadència.

A l'inici del seu discurs d'investidura, el president Mas va constatar que la sentència del Tribunal Constitucional va tallar de soca-rel qualsevol possibilitat de fer evolucionar Espanya cap a un estat plurinacional, és a dir sense hegemonia de cap col•lectivitat, i que Catalunya havia d'acceptar d'una vegada per totes que Espanya no vol ser canviada, que vol mantenir la seva hegemonia, i que està en el seu dret, però que hauria d'acceptar que Catalunya no vol ser ni absorbida, ni assimilada, ni homogeneïtzada. Espanya s'interpreta ella mateixa, en funció d'aquesta hegemonia des d'un criteri radicalment, dogmàticament, centralista: tot comença i acaba a Madrid. Catalunya no comparteix aquest criteri. El vol canviar. El volem canviar, va dir el president. Aquesta voluntat de canvi va quedar palesa en la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya el lema de la qual era “Catalunya, nou estat d'Europa”, i considerant que aquell clam manifestat al carrer havia de ser traslladat a les urnes, va convocar les eleccions del 25 de novembre.

A les eleccions, amb una participació de quasi el 70%, els catalans van expressar de forma clara i democràtica la seva voluntat d'exercir el dret a decidir el seu futur col•lectiu. CiU i ERC, els dos partits amb més diputats, han interpretat el missatge dels catalans i els seus 71 diputats garanteixen un govern fort i estable. L'acord signat pel president Mas i per Oriol Junqueras significa l'inici d'una nova etapa per a Catalunya basada en el dret a decidir i en la qual estigui garantit el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la llengua i la cultura pròpies.

En alguns debats televisius emesos amb posterioritat a la signatura de l'acord sembla percebre's una temença respecte de la seva viabilitat a causa de les discrepàncies que vaticinen que necessàriament sorgiran entre els mateixos signants. En el procés s'hauran d'afrontar reptes de gran transcendència en l'àmbit nacional, en l'econòmic i en el social. Els catalans que a les urnes van donar suport als dos partits majoritaris els van fer confiança. Aquesta confiança, de la qual són conscients tant CiU com ERC, és l'aval de l'assoliment dels objectius dels acords.

Els adversaris que Catalunya exerceixi el dret a decidir, també. Per això estan angoixats. Saben que iniciem el camí cap a la llibertat amb il•lusió i que ells cada cop més acceleradament segueixen el de la seva decadència.

Publicat a El Punt Avui

Esbós.Interpretar un escrutini

Cap campanya electoral no s’acaba el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions; l’endemà, en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. De fet hi ha dos escruti-nis. El primer, l’oficial, consisteix en comptar els vots i proclamar els resultats. El segon, l’oficiós, en fer-los parlar. El fan politòlegs i en els despatxos de la seu dels respectius partits els responsables polítics, amb la intenció de magnificar la victòria o d’explicar les raons de la desfeta que en ocasions els porta, fins i tot, a presentar-se com guanyadors els qui han estat perdedors Les eleccions del 25 de novembre són atípiques. El guanyador ha perdut 12 escons, i en té mes del doble que el segon classificat i es pretén fer-lo aparèixer com el gran derrotat.

Tota anàlisi que obvia el veritable abast d’una contesa està mancat de rigor. Les darreres eleccions s’han de contemplar en clau sobiranista versus unionista i referida al total i en aquest sentit el resultat només admet una lectura: A Catalunya hi ha una majoria sobiranista amplament superior a la unionista. Per assolir el rigor necessari les anàlisis s’han de fer partint de la realitat prèvia a les eleccions, que arrenca amb la manifestació de l’onze de setembre que va desencadenar el procés i on es va posar de manifest la clau sobiranista/unionista.

Partint així mateix del context que ha condicionat la campanya electoral, és a dir, allò que s’ha denominat la guerra bruta: por, mentides i difamació. S’han manipulat les paraules amb temes com les pensions, la continuïtat a la Unió Europea, títols universitaris, cognoms, etc. i d’una manera molt especial la calúmnia, en dos vessants, és a dir, creant-la i sumant-s’hi. O tal vegada tinguin el mateix origen. La manipulació de les paraules atempta contra la dignitat dels ciutadans i posa en perill la democràcia. I si els ciutadans tenim el dret de denunciar-la, les institucions, les centrals també, l’obligació d’evitar-la, o almenys de limitar-ne els efectes. No fer-ho equival a ser-ne responsable.

I sense oblidar la incidència de les desafortunades declaracions de Josep An-toni Duran i Lleida, que han desconcertat l’electorat, donant pas a un sentiment de desconfiança, no vers l’independentisme, sinó vers CiU de la que ell és dirigent destacat i que ha suposat una disminució de vots que ara s’aprofita als efectes de disminuir la quantificació real del diferencial independentista/unionista