Preàmbul Xerrada Palau Sa-verdera (6/10/2014)

            Moltes gràcies Marta per la presentació de mi que has fet. En ella has recordat a dues persones amb les quals vaig tenir el privilegi de relacionar-me i col·laborar. Josep Pallach i Ramon Trias Fargas. Les circumstàncies no ho van propiciar, però tots dos haguessin sigut uns magnífics presidents de la Generalitat. Ningú no pot dir quina hagués sigut la història de Catalunya si això hagués succeït, però sí que tothom pot afirmar que hagués estat diferent. L’un socialdemòcrata, l’altre liberal. En els meus records les seves figures hi són presents. L’un i l’altre tenien perfecte consciència de la importància del fet nacional català. Ho feien amb rotunditat. Pallach afirmava “Un home no és lliure si el seu poble és esclau” i Ramon Trias Fargas que “La llibertat individual dels homes requereix la llibertat la llibertat de les comunitats a que volen pertànyer”. Són referències obligades per a tots aquells que creiem en la immensa força de la llibertat. Vaig aprendre molt d’ells. La teva presentació me’ls ha recordat i em proporciona una excel·lent introducció per aquesta xerrada.

            L’objecte d’aquesta xerrada és parlar de la independència de Catalunya i d’una manera particular del procés que estem vivint. A tots els processos hi ha moments particularment determinants per la seva especial significació. En les darreres dues setmanes – divendres mateix la Soraya i en Mariano en van protagonitzar un - se n’han produït a dojo i de gran rellevància.

            Cal que ens preguntem si és possible aquesta independència, la qual cosa s’ha d’analitzar des de dues perspectives, la d’assolir-la i la de la seva viabilitat si l’assolim. Aquestes perspectives incideixen en totes dues, la qual cosa dificulta les anàlisis perquè inevitablement s’encreuen entre elles. 

            Pel que fa referència a assolir-la, l’Estat espanyol repeteix, una vegada darrera l’altre, fins la sacietat, que la sobirania rau en el poble espanyol, perquè així ho diu la constitució espanyola.

            Tota constitució és constitució en el temps, i la realitat social a que van referides les seves normes està sotmesa al canvi històric, Mariano Rajoy, ha dit que no pot, i que no vol ni tan sols permetre als ciutadans de Catalunya decidir si volem o no ser independents. Voler o no voler és una qüestió de voluntat. Voluntat ve de voler. En dir que no vol manifesta una voluntat política com és una voluntat política voler que Catalunya sigui independent. Tots ho sabem que el problema entre Catalunya i Espanya és un problema polític. 

            Per tant, deixeu-me fer unes breus consideracions sobre  què és la política. 

       

          La política és una activitat en relació amb el poder. Té un espai que li és propi : el poder. El seu àmbit no és la moral. No és l’estètica. Ni tampoc és l’economia. És una manera de pensar, com ho són totes aquestes altres. La moral fa la distinció entre el bé i el mal. L’estètica entre lo bonic i lo lleig. L’economia entre lo útil i lo inútil. L’objecte de la política és el poder i la manera que té de contemplar el món és dividir-lo entre partidaris i adversaris, els quals expressen, respectivament el grau més elevat possible de proximitat i el més elevat possible de separació. El partidari i l’adversari són realitats concretes, les quals no estan associades necessàriament  als elements morals, estètics o econòmics. I tampoc en paràmetres d’afecció. 

            La lluita pel poder és consubstancial a la naturalesa humana. Sempre s’ha lluitat pel poder. Sobre les persones, sobre els territoris, ve a ser el mateix, quin sentit tindria dominar un territori despoblat ?. 

            En els començaments de la història, un període llarguíssim, aquesta lluita es feia amb armes, era una lluita violenta, fins que a Grècia, la Grècia antiga, la que va desembarcar a Rodes i a Empúries i de la qual nosaltres els empordanesos som hereus culturals, com ho som dels romans que també van desembarcar a Empúries, amb violència és cert, es disputaven amb el cartaginesos el poder de la Mediterrània, del mar i dels territoris que l’envolten que en aquells moments equivalia al domini del món conegut, però que ens van portar la llengua i el dret que ens caracteritza. Fins que els grecs, deia, es van adonar que les qüestions, els problemes entre persones i el control d’aquest poder es podien resoldre deliberant, parlant i van idear un sistema que s’ha denominat democràcia. Debatent les qüestions, els problemes. Fent lleis justes. D’això en van dir democràcia. 

            En democràcia el poder ja no s’obté amb mitjans violents, són necessàries les urnes, si no, el poder no és legítim. Si l’únic mitjà de legitimació del poder és un procés electoral, es obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els governats. Per persuadir calen arguments i l’argumentació, per tant, és un mitjà d’acció política, en que la importància de la paraula és cabdal. És precisament a causa d’aquesta condició d’instrument indispensable per a la obtenció del poder que la manipulació de la paraula ha esdevingut un fenomen corrent en la nostra societat.

            En la actualitat, la diabolització  de la política, de la cosa pública, i sobretot dels seus mandataris, està prenent característiques preocupants. La classe política és considerada d’ofici i intrínsicament  responsable de tot allò que no marxa. Lamentablement, es pot considerar cert que els servidors de la cosa pública, per dir-ho d’alguna manera i atès que aquesta és la seva missió, no donen proves del més mínim rigor, entenent per rigor exigència intel·lectual i seriositat. Malgrat tot,  la noció de polític no s’ha de reduir a la de simple ofici. És força més. És una vocació. Tots aquells que fan política, generalment, han exercit una altra professió i a certs nivells, en els locals, per exemple, no tothom pot viure del seu mandat, ni assolir una dedicació exclusiva. Ni mantenir-la sempre. La vocació política comporta passió, compromís, interès, concessions a la vida privada i atès, com acabo de comentar l’existència d’una vida professional extra política, implica també opcions que tindran incidència en la resta de la vida.

            Les crítiques contra la política no són pas d’avui, són de sempre. Hi ha expressions molt crítiques, en els moments presents tal vegada justificades, n’hi ha de menys crítiques, fins i tot més positives, per exemple que la política és l’art d’allò possible. A mi m’agrada molt un comentari de Richelieu, que la contempla també com un art, però matisant-lo. Per a ell, la política no és pas l’art d’allò possible, és l’art de fer possible allò que és necessari. M’agrada perquè la independència és necessària i fer-la possible serà una obra d’art i serà un orgull per a tots nosaltres haver participat en la seva realització.

He parlat de poder i política. Cal que parli de democràcia. Poques paraules del vocabulari polític són tan emprades com democràcia i totes les seves derivacions terminològiques (democràtic, democratització, demòcrata, etc.) Tothom és demòcrata. Polítics, partits, sindicats, organitzacions, institucions, governs, tots són demòcrates. Ciutadans de diferents països diuen que la democràcia és el millor sistema, però tots consideren que en el seu país no funciona satisfactòriament, apreciació que reforça la impressió de que, tot i l’acceptació, s’observen signes de que quelcom no va prou bé. És evident s’observa un increment desmesurat de la corrupció. En alguns més que en altres. A Espanya sobretot. I Catalunya en tant que part de l’Estat espanyol no se n’escapa. Hem d’admetre que alguns casos s’han generat en el nostre àmbit territorial. No tots, ni els més importants. La corrupció, més ben dit la lluita contra la corrupció, és un dels elements que fa més necessària la independència. El nou estat català si vol sobreviure haurà de combatre-la, tota, en especial la que s’hagi generat o es pugui generar aquí. I el grau de tolerància ha de ser zero. La lluita contra la corrupció és un dels vessants on haurem de demostrar a la comunitat internacional que el nous estat català mereix integrar-s’hi. 

El poder, ja ho he dit, ara no s’obté amb mitjans violents, en el sentit d’armes,  es parla de remor de sabres o de tancs al carrer. Si l’únic mitjà són les urnes per mantenir-lo, bàsicament hi ha dos mètodes que s’exclouen,: negar-les emparant-se en un monopoli de la legalitat o de la constitucionalitat, o persuadint a aquells que han d’acudir a les urnes. Per persuadir calen arguments i l’argumentació, per tant, és un mitjà d’acció política, en que la importància de la paraula és cabdal. És precisament a causa d’aquesta condició d’instrument indispensable per a la obtenció del poder que la manipulació de la paraula ha esdevingut un fenomen corrent en la nostra societat.

Es pot manipular d’ una infinitat de maneres. Les falses promeses electorals, per exemple, la corrupció,  les mentides etc. etc. I amb els discursos de la por basats en mentides. L’Hitler deia : Repetiu una mentida 10 vegades i seguirà essent una mentida, Repetiu-la 1000 vegades i esdevindrà una veritat.

            La por és una de les armes més temibles. Perquè paralitza i fa avortar els projectes i il·lusions d’aquells a qui s’adreça. De tots les armes, la por és tal vegada la més eficaç i afebleix més intensament les voluntats i les conviccions i ens porta a conformar-nos, a no arriscar-nos, a no actuar.

            Quan és recorre a la por com a arma és que se’n té de por, perquè es té consciència de la pròpia feblesa. I com més feblesa, més manipulació, més mentides. Quan jo era parlamentari a Madrid i en vaig ser durant tres legislatures quan sorgia un problema d’identitat cultural, lingüístic, competencial o econòmic entre l’estat central i Catalunya, algunes veus ingènues suggerien fer-hi front amb una unitat d’acció dels parlamentaris catalans i ells se’n fotien desdenyosament i ens acollonaven. Sí, sí, ens acollonaven. Ens prenien el pèl. No ens tenien por. Ens sabien incapaços de fer-ho. Ara ja no, ara saben que els procés va en serio, saben que ja no té retorn i els acollonits són ells. Són ells els que tenen por i recorren a la por per combatre la seva. I només poden fer-lo manipulant les paraules.

            De totes les falsedats que s’escolten en l’actual debat sobre la independència, la que diu que “si Catalunya s’independitzés els avis catalans no cobrarien les pensions” és la més innoble. Treure el son a uns avis indefensos simplement per guanyar vots o impedir que es porti a terme una consulta democràtica és una infàmia clamorosa.

            Hi ha dos tipus de sistemes de pensions al món: el de capitalització i el de repartiment. En un sistema de capitalització, els diners que cotitzen els treballadors es dipositen en un fons de capital (d’aquí ve el nom) que s’inverteix en actius financers que van generant interessos. Aquest fons es recupera el dia que el treballador es jubila i aleshores s’utilitza per pagar la seva pensió. Hi ha alguns països al món que tenen un sistema de pensions basats en un fons de capital. Espanya NO és un d’ells. Espanya té un sistema de repartiment. En aquest sistema les cotitzacions dels treballadors d’avui es reparteixen (d’aquí ve el nom) entre els jubilats (i altres pensionistes, com vídues, orfes o incapacitats) d’avui. És a dir, la generació que treballa és la que finança la generació de pensionistes: els diners que els jubilats d’avui van cotitzar quan eren joves ja van ser utilitzats en el seu dia per a pagar les pensions dels que eren jubilats en aquell moment. Per tant, les cotitzacions que els jubilats de demà han anat pagant durant la seva vida laboral no són acumulades enlloc. Així doncs, com que ni el Govern espanyol ni la Seguretat Social espanyola tenen els diners que serviran per a pagar les pensions dels jubilats de demà, no tenen capacitat per evitar que els jubilats catalans cobrin les pensions en cas d’independència.

            Si Catalunya fos independent i decidís mantenir el sistema actual de repartiment els treballadors catalans cotitzarien a la seguretat social catalana i els diners d’aquestes cotitzacions servirien per pagar les pensions dels catalans. És a dir, qui garanteix que els jubilats catalans cobraran les seves pensions no és ni el Govern espanyol, ni la Seguretat Social espanyola sinó els treballadors catalans. I com que en una Catalunya independent hi hauria treballadors, en una Catalunya independent les pensions estarien garantides.

            El fet que la Seguretat Social espanyola sigui de repartiment i no de capitalització fa que la decisió de pagar les pensions als jubilats i altres pensionistes catalans en cas  d’independència no depengui del Govern de Madrid sinó dels treballadors catalans que cotitzin. Per tant, les amenaces que vénen  de Madrid en relació al fet que els avis catalans no cobrarien pensions no tenen cap fonament.

            Si analitzem les dades de salaris, ocupació i població pensionista a Catalunya, arribem a la conclusió que les pensions catalanes en cas d'independència no només no desapareixerien sinó que podrien ser fins a un 10% més altes que les actuals, si així ho volguessin els catalans, sense augmentar els percentatges de cotització.

            D’altra banda l’anàlisi del saldo català de la Seguretat Social i altres organismes que generen cotitzacions i prestacions confirmen el mal negoci que suposa Espanya des d’un punt de vista d’aquesta despesa social: durant el període 1995-2010 les pensions i altres prestacions socials haurien pogut ser un 9% més altes amb una Catalunya independent, sense augmentar la pressió fiscal.

            I finalment vull fer una consideració, jurídico-política, per tal d’aportar la tranquil·litat més absoluta. La independència esdevé qüestió de dret quan és reconeguda. Si Espanya no ens la reconeix, tots el catalans, pensionistes inclosos seguirem sent espanyols i l’estat espanyol estarà obligar a satisfer les pensions. I si ens reconeix la independència, aquesta qüestió, deixarà de ser una qüestió interna, com pretén l’Estat espanyol. S’haurà de negociar. S’hauran de resoldre molts altres temes, entre ells el deute exterior, la qual cosa afectarà els estats creditors els quals estaran necessàriament presents en la negociació. No pagar les pensions és un cas de fallida i els estats, en defensa dels seus crèdits, no ho consentiran. I l’estat espanyol no s’ho pot permetre. Perdria tota la solvència.

            De manera, que l’Estat espanyol, mentre no ens reconegui la independència té totes obligacions amb els ciutadans de Catalunya que té amb els ciutadans espanyols, per la senzilla raó de que amb la manca de reconeixement els manté en aquesta condició. Ni la Declaració Unilateral d’Independència els en eximiria. I el reconeixement obligarà a un període de negociacions que essent curt durarà uns tres anys. 

            És essencial que Catalunya esdevingui un Estat independent, amo del seu present i sobretot el seu futur que és el dels nostres nets. Aquesta és la nostra responsabilitat

            Demanem la restitució d’allò que se’ns va prendre ara ha fet tres cents anys : la llibertat de Catalunya. Si volem, ho tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Això és la llibertat. 

Les ideologies tradicionals que concorren a l'arena política, el socialisme, el liberalisme, el conservadorisme, etc., pretenen donar resposta a la pregunta de com s'ha de governar. L’independentisme, en canvi, respon a la pregunta de què s'ha de governar i pels catalans la resposta és molt senzilla: Catalunya !!!. No és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Això implica que la independència ha de ser la fita de catalans de totes les tendències i de totes les procedències, l'objectiu prioritari d'una gran majoria, i necessita totes les classes socials, perquè el país són totes, totes les que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Aquells que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà són persones compromeses. És una qüestió de dignitat. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació. I això requereix unitat.

            Què vol dir ser responsable i tenir-ne consciència ? Vol dir que no ens hem de resignar a la decadència i a la desaparició. Acceptar que el nostre destí depèn de l’Estat espanyol significaria, no tan sols renunciar a la igualtat política. Implicaria, també, renunciar a la nostra identitat en benefici del nacionalisme espanyol que no només refusa reconèixer la nostra existència com a Nació, sinó que combat activament, amb totes les eines per brutes que siguin, de que disposa, la nostra identitat, la nostra voluntat de decidir. Sap que aquesta vegada no podran treure els tancs, que no podran bombardejar-nos i utilitzen la seva legalitat, una legalitat que no es la nostra i ho saben tant bé com nosaltres. No ens cal trencar-la. Allò que ens cal és restaurar la nostra. No volem trancar res, ni la seva legalitat!, que se la quedin ! Tota!. Amb la seva Constitució i el seu Tribunal Constitucional ! Que se’ls quedin ! Nosaltres volem recuperar i restaurar la que ens van prendre amb el Decret de Nova Planta amb el qual, sense cap més argument que el “derecho de conquista”,  van annexar Catalunya a Castella. Annexar vol dir sotmetre un país a una legalitat forana. Volem la que ens és pròpia. La nostra millor arma és la nostra unitat. Si la mantenim serem invencibles. No en podem prescindir. 

            En els nostres plantejaments no hi han de prevaldre ni els interessos individuals ni els de grup. Volem un Estat conscient de la seva responsabilitat, en una societat constituïda per  persones lliures. Només qui és lliure pot assumir responsabilitats. I només qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure. Els homes i les dones en el nostre Estat tindran la capacitat de decidir i d’actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels demés i això suposa l’existència de la dignitat i, per tant, de la justícia social.

            Ara podem encetar un col·loqui, no podrem tractar tots els temes. Penseu que el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya que conté els 18 Informes elaborats pel Consell Assessor té 1393 pàgs En aquests informes es donen respostes a la qüestió de la viabilitat que he esmentat al començament. El treball dels seus membres és ingent i amb tota seguretat  serà un clàssic, ja ho és, de la Ciència Política. Se n’ha publicat una Síntesi de 136 pàgs. L’he portada perquè ens ajudi a trobar respostes als temes que em plantegeu. La qual cosa ens enriquirà a tots, a vosaltres i a mi.  

            També dificulta tractar tots el temes l’acceleració d’esdeveniments que estem vivint. Té tanta intensitat que just en acabar d’escriure un article o preparar una intervenció ja resulten obsolets, és a dir perden actualitat. No és el cas de la xerrada d’avui. Tot el que he dit és pot mantenir amb absoluta rotunditat. Cap esdeveniment sorgeix del no res. Tots tenen un antecedent i en són d’esdeveniments posteriors. Tot el que he dit no és altra cosa que l’antecedent de la reacció, angoixada reacció, que el govern central va protagonitzar divendres, la de la Soraya Saenz de Santamaria i la de Mariano Rajoy, reiterant que la consulta del 9 de novembre no té  les garanties democràtiques mínimes. Que diguin això és un sarcasme. Ells que ens neguen exercir el dret a votar, gosen parlar de garanties democràtiques !!! El mon enter que aquell dia ens contemplarà serà el fedatari de la nostra voluntat, en serà la garantia.

            Moltes gràcies, iniciem el col·loqui.

INTERVENCIÓ EN LA XXXVI TROBADA AL COLL DE MANRELLA EN MEMÒRIA DE LLUÍS COMPANYS

AMICS :

        A l’emoció que ens ha produït el patriòtic discurs que acaba de pronunciar Daniela Grau, filla de Gilbert Grau, en mi s’ajunten la de recordar l’admirat amic Gilbert, amb qui havia compartit moltes aspiracions i a la qual espero poder saludar i abraçar en acabar aquest acte i la de recordar, també, que per aquest mateix Coll de Manrella, jo, a punt de complir els nou anys, vaig seguir el camí de l’exili i la de la presentació que de mi ha fet Enric Pujol en la que ha fet menció de l’amistat que m’unia amb Miquel Esteba. Els anhels que compartíem ens van portar, en els anys 2005 o 2006 a organitzar una taula rodona, amb el patrocini d’Omnium, a Figueres, el la qual vam plantejar obertament que Catalunya havia d’esdevenir un Estat independent. Molta gent ens va titllar d’il·lusos, de somnia truites. Avui, deu anys després, la vostra presència aquí, la de tants catalans que en aquests moments assisteixen a l’acte que s’està celebrant a Barcelona, testimonien que els il·lusos eren ells en pensar que l’opressió de l’estat espanyol havia de ser per sempre. S’equivocaven. S’està acabant !!!

        Cada any en aquestes dates tardorenques i en aquest lloc es commemora un dels moments més tristos del nostre passat, l’afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, que amb la seva mort es va convertir en símbol de Catalunya.

        Tota commemoració és, a la vegada, una expressió d’identitat i un element de la seva definició. És un acte col·lectiu i públic l’objecte del qual és un personatge o un esdeveniment al qual una col·lectivitat, en aquest cas la nostra Nació, atorga un sentit significatiu. La d’avui, arrelada profundament en els nostres cors i en les nostres consciències, posseeix en grau elevat aquest sentit. Ocupa un lloc determinant en el procés de reconstrucció, de consolidació, de culminació de la nostra identitat. Totes les nacions, i Catalunya ho és, han de recordar el seu passat. El més gloriós i el més trist. El fet que avui commemorem té les dues característiques. És trist i és gloriós alhora.

        Em proposava, recordar i comentar algunes de les frases pronunciades pel President Companys, però aquesta mateixa setmana s’han produït uns esdeveniments que han incidit en el nostre procés cap a la independència i penso que necessàriament n’he de parlar. Deixant ben clar que el que digui em responsabilitza només a mi i en cap cas és atribuïble a cap a cap entitat, organització o partit a que pugui pertànyer

        Aquests esdeveniments em van desconcertar i produir una gran perplexitat. Tots tenim consciència de la importància de la unitat del catalans perquè el nostre anhel d’independència la requereix. La unitat, alguns en diuen consens, és primordial. Jo prefereixo dir-ne unitat perquè només veig consens en no saber exactament què és. Si tots en tenim consciència, per què en uns moments tan transcendentals de la nostra història no som capaços de mantenir-la ?. Estem en guerra amb el nostre opressor, l’estat espanyol – el nostre adversari va dir el President Mas -, i excepte les armes clàssiques, en aquesta guerra  s’ho permet tot, sense cap escrúpol. Ens ha bombardejat històricament diverses vegades i aquesta també ho estan fent. Amb la por, amb la manipulació, amb la mentida. El seu gran estratega, José Mª Aznar, va dir que era més fàcil que es trenqués Catalunya que Espanya. Pobre desgraciadet ! (diminutiu en superlatiu). No sap què és sobirania, ni poble, ni nació. La seva ignorància exemplifica els versos d’Antonio Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.

        Cal que ens preguntem si el que passa és desunió o discrepància, legítima discrepància. L’objectiu és la independència, i en el camí per assolir-la ara hem trobat una cruïlla. No hem de permetre que es faci condició per a la unitat seguir una branca o l’altre. Tenim líders, i subratllo el plural, en tenim més d’un, ho torno a subratllar. Les característiques bàsiques dels líders són la intel·ligència i el coratge, la intel·ligència per discernir el camí que cal seguir i el coratge de seguir-lo. Tenim líders i tenim societat civil, i la societat civil, que som nosaltres, pot contribuir a assenyalar el camí que ens ha de portar a la llibertat.

        Ara permeteu referir-me a dues de les frases del President Companys que em proposava recordar. Ho faré per ordre cronològic. El 31 de desembre de 1933, en prendre possessió del seu càrrec va pronunciar unes paraules premonitòries: SIGUI QUIN SIGUI L’ESDEVENIDOR QUE M’ESTÀ RESERVAT, ESTIC DISPOSAT A DONAR, SI CAL, LA MEVA VIDA PER CATALUNYA I PER LA REPÚBLICA. El seu pressentit sacrifici es consumaria el 15 d’octubre de 1940. I el 4 de febrer de 1939, no lluny d’aquí, en el moment de passar la frontera seguint el trist camí de l’exili va dir als seus acompanyants : ESTIC APESARAT PELS MALS QUE HA SOFERT CATALUNYA I PELS QUE LI ESPEREN SOTA LA BOTA DE L’INVASOR, PERÒ CREC FERMAMENT EN UN DEMÀ MILLOR I ESTIC SEGUR QUE ELS SACRIFICIS SOFERTS NO SERAN ESTÈRILS. LA RAÓ I EL DRET TRIOMFARAN TARD O D’HORA I D’AQUESTA CATALUNYA EXHAUSTA D’AVUI EN SORTIRÀ UNA ALTRA DE GRAN I ESPLENDOROSA.

        Tots sabem què va comportar aquell exili. La tarda del 13 d’agost  de 1940 va ser detingut pels nazis i entregat a les autodenominades denominades autoritats franquistes que el van sotmetre a judici. Un judici celebrat el 14 d’octubre, que va durar una hora, i que va ser per sí mateix, prescindint de qui era l’ inculpat, un ultratge a les garanties processals, no hi va haver ni proves ni testimonis. El veredicte, a més a més va ser un sarcasme: “Hemos de condenar i condenamos al ex-presidente de la Generalidad como responsable en concepto de autor del delito de rebelión militar”. L’endemà mateix es va executar la iniqua sentència. L’Estat que va perpetrar la iniquitat, el mateix d’ara, encara no ha demanat perdó, encara no ha anul·lat el Consell de Guerra.

        Hi ha una altre frase del President Companys que em proposava aportar : TORNAREM A SOFRIR, TORNAREM A LLUITAR, TORNAREM A VÈNCER. Ell va sofrir, va donar la seva vida. La va entregar per Catalunya Amb aquell sacrifici, nosaltres els catalans assumíem una gran responsabilitat. La de no consentir que sigui estèril. No podem !. No podem !.

        Si històricament les circumstàncies ens han estat sempre adverses, avui ja no ho són. Feia temps que no es produïen a Europa tantes independències. Tenim una història, com a NACIÓ, de més de mil anys, els últims tres cents en captiveri.

        Això incrementa la nostra responsabilitat. Demanem la restitució d’allò que se’ns va prendre ara ha fet tres cents anys : la llibertat de Catalunya. Si volem, ho tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Això és la llibertat.

Les ideologies tradicionals que concorren a l'arena política, el socialisme, el liberalisme, el conservadorisme, etc., pretenen donar resposta a la pregunta de com s'ha de governar. L’independentisme, en canvi, respon a la pregunta de què s'ha de governar i pels catalans la resposta és molt senzilla: Catalunya !!!. No és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Això implica que la independència ha de ser la fita de catalans de totes les tendències i de totes les procedències, l'objectiu prioritari d'una gran majoria, i necessita totes les classes socials, perquè el país són totes, totes les que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Aquells que consideren la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà són persones compromeses. És una qüestió de dignitat. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació. I això requereix unitat

        Què vol dir ser responsable i tenir-ne consciència ? Vol dir que no ens hem de resignar a la decadència i a la desaparició. Acceptar que el nostre destí depèn de l’Estat espanyol significaria, no tan sols renunciar a la igualtat política. Implicaria, també, renunciar a la nostra identitat en benefici del nacionalisme espanyol que no només refusa reconèixer la nostra existència com a Nació, sinó que combat activament, amb totes les eines per brutes que siguin, de que disposa, la nostra identitat, la nostra voluntat de decidir. Què va ser l’assassinat del President de Catalunya sinó la voluntat d’eliminació física de qui en aquells moments era el legítim representant d’aquesta identitat ? Sap que aquesta vegada no podran treure els tancs, que no podran bombardejar-nos i utilitzen la seva legalitat, una legalitat que no es la nostra i ho saben tant bé com nosaltres. No ens cal trencar-la. Allò que ens cal és restaurar la nostra. No volem trancar res, ni la seva legalitat!, que se la quedin ! Tota!. Amb la seva Constitució i el seu Tribunal Constitucional ! Que se’ls quedin ! Nosaltres volem recuperar i restaurar la que ens van prendre amb el Decret de Nova Planta amb el qual, sense cap més argument que el “derecho de conquista”,  van annexar Catalunya a Castella. Annexar vol dir sotmetre un país a una legalitat forana. Volem la que ens és pròpia. La nostra millor arma és la nostra unitat. Si la mantenim serem invencibles. No en podem prescindir.

        En els nostres plantejaments no hi han de prevaldre ni els interessos individuals ni els de grup. Volem un Estat conscient de la seva responsabilitat,  en una societat constituïda per  persones lliures. Només qui és lliure pot assumir responsabilitats. I només qui actua responsablement conserva la possibilitat de ser lliure. Quan parlo de restaurar  la nostra legalitat vull dir que ha de ser una legalitat social, com va dir divendres passat el nostre amic Josep-Luís Fernández en un col·loqui celebrat a Figueres. Els homes i les dones en el nostre Estat tindran la capacitat de decidir i d’actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels demés i això suposa l’existència de la dignitat i, per tant, de la justícia social.

Ens hem de sentir estimulats pel sacrifici del President Companys. Repeteixo que de cap de les maneres hem de consentir que sigui estèril. Perdríem la dignitat i l’orgull de ser catalans. Hem de ser capaços de donar suport al nostre procés independentista, que per la via estrictament democràtica ens porti a aconseguir la Catalunya somniada pel President i per la qual va donar la vida. Amb la manifestació de l’onze de setembre de 2012, de la Via del 2013 i de V baixa d’enguany ja sabem que som majoria. Avui a Barcelona és tornarà a evidenciar. I el 9 de novembre també. Serà irrellevant la fórmula. Diuen que pot no tenir les garanties democràtiques mínimes. El mon enter que aquell dia ens contemplarà serà el fedatari de la nostra voluntat, serà la garantia. Recordant les paraules del President Companys, si mantenim la unitat, podrem dir : HEM TORNAT A VÈNCER !

Per acabar faré referència a una quarta frase del President Companys : TOTES LES CAUSES JUSTES DEL MÓN TENEN ELS SEUS DEFENSORS, CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES. Amb ella el President Companys apel·lava a la nostra dignitat.

Amics, pronunciem les seves darreres paraules, les que va dir just abans de que sonessin els trets que van acabar amb la seva vida aquell matí de fa 70 anys. La seva vida s’havia acabat. El seu esperit, no. El seu esperit perdura. En aquest acte n’estem donant la prova. Les paraules van ser :

  

Visca Catalunya !!!

AL MEU ADMIRAT AMIC SANTI VILA

           A la primera plana de Presència publicada el cap de setmana corresponent al debat de política general del Parlament i del projecte de llei de consultes hi ha dos titulars que mereixen ser destacats: Jutges i part i Una fotografia que ho va retratar tot, en què apareixen el tres magistrats del TC que poc abans de la sentència que havia de mutilar l'Estatut van anar a toros.

            A Figueres vas comentar que unes dues terceres parts de la població, per raons d'edat, no van votar la Constitució, de la qual s'ha afirmat que era el resultat del més gran esforç de consens mai realitzat a Espanya. Era un tòpic i ha caducat. Es sortia d'una dictadura i es volia una democràcia sense condicionants. Del consens se'n va fer una exigència i en matèria de llibertats i drets es va assolir. Des de l'inici de la Transició es va fer visible la necessitat d'una redistribució territorial del poder i substituir un estat unitari per un model que harmonitzés unitat i diversitat. En aquest punt el consens no va ser possible i es va optar per ambigüitats que no retardessin l'elaboració del projecte constitucional. Es podia considerar que ja les resoldria el Tribunal Constitucional, el qual va ser aprovat quasi per unanimitat i pràcticament sense debat. Del Tribunal Constitucional només en diu la composició, dotze membres, tots ells juristes de competència reconeguda i indica en què té jurisdicció i es remet a una llei orgànica que reguli el seu funcionament. Aquesta llei orgànica afirma que és independent dels altres òrgans constitucionals i està sotmès únicament a la Constitució i a l'esmentada llei orgànica. Els titulars de la portada són demostratius que era una consideració ingènua.

            En els debats constituents el Partido Popular es va mostrar contrari al text constitucional. El Diario de Sesiones de les Cortes en dóna fe, com també les hemeroteques, on es troben els set articles de José María Aznar publicats entre 18/02/72 i 30/09/79, amb la Constitució ja promulgada, i amb títols tan reveladors com Vientos que destruyen (09/05/79) i El Parlamento, hazmerreír de nuestra democracia (25/07/79). Ho vas recordar.

Quan a l'empara d'aquesta constitució el PP va accedir democràticament al poder es va adonar que servia per exercir-lo i va decidir instrumentalitzar-la i els efectes s'han fet sentir en el Tribunal Constitucional. Després de constatar certes situacions que han provocat la creixent consciència de la seva politització els ciutadans catalans hi han perdut totalment i absoluta la seva confiança. D'aquesta politització en vàrem tenir una mostra amb la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps. Quina confiança es pot tenir en un Tribunal Constitucional on la recusació d'un dels seus membres es va formular per garantir-hi una majoria de tipus polític? La causa de la recusació va ser que havia elaborat un informe sobre les relacions exteriors de Catalunya. Si la Constitució diu que els membres del Tribunal Constitucional han de ser juristes de competència reconeguda, com suposaven els sis magistrats que van votar en favor de la recusació que el magistrat Pérez Tremps havia d'haver acreditat la seva competència? Fent informes o anant a toros?

Et vas referir a la democràcia. Els comportaments del govern espanyol relatius al procés català no només denoten un desconeixement d'allò que vol dir democràcia, ignoren totalment el perquè i com va sorgir la idea d'una unitat europea. Segons el senyor Rajoy, contestant a una pregunta del diputat basc Aitor Esteban Bravo (17/09/2014), va dir que Europa s'ha fet per integrar estats i no per fragmentar-los. Els europeistes catalans sabem que el pare de la Unió Europea, Jean Monnet, en un discurs pronunciat a Washington el 30 d'abril de 1952, va dir: “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes.” L'Associació Jean Monnet n'ha fet la seva divisa. El senyor Rajoy ho hauria de saber. Té una voluntat de domini. Els catalans ho saben, tenim una voluntat d'existir.

      Presumeixo que serà molt difícIL resoldre l'equació democràcia / legalitat que vas plantejar. Afortunadament tenim líders. Tu n'ets un. I les característiques més definitòries dels líders són la intel·ligència i el coratge. La intel·ligència per discernir el moment i el coratge per fer-ho. Dissabte passat el 129è president de la Generalitat va signar el decret de convocatòria de la consulta. Ho va fer amb intel·ligència, coratge i també amb dignitat, característica que les condiciona.

Publicat al PUNT/AVUI de 02/10/2014

CORATGE I DIGNITAT

            Oriol Junqueras en el debat al Parlament de Catalunya de la proposta de resolució d'aprovació de la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya va dir que la voluntat democràtica dels ciutadans se situa per sobre de qualsevol imposició que vingui d'altres marcs legals o de la voluntat d'altres nacions. El President Mas a la conferència de premsa que va donar a Madrid després la seva entrevista amb el cap del govern espanyol Mariano Rajoy va dir que a Madrid s’obliden de la democràcia i el passat dia 15, en una entrevista que li va fer Toni Magaña al PUNT/AVUI, Elisenda Paluzié va dir textualment “No hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat”.

            La proximitat del 9 de novembre i la imminència de l’11 de setembre i que una i altre data, i les dues conjuntament, poden incidir d’una manera determinant en el futur de Catalunya em porta a recordar les tres afirmacions i comentar la seva estreta relació.

            En esmentar altres marcs legals o voluntats d'altres nacions Oriol Junqueras feia referència a la posició en què es troba Catalunya en tant que subjecte polític. El desenllaç de la Guerra de Successió va significar l'annexió de Catalunya a Castella (Espanya com aparell estatal encara no existia). Per a un país ser annexionat  implica perdre la pròpia legalitat i quedar sotmès a una legalitat forana, en el cas que ens ocupa a la legalitat castellana, avui l’espanyola. L’annexió no afecta un territori, als seus rius, les seves muntanyes, les seves planes, ..., l’annexió és un esdeveniment que afecta les poblacions, és a dir les col·lectivitats que l’habiten. Els efectes d’una annexió es manifesten quan les lleis votades per una nacionalitat estrangera estan en vigor en el territori d’aquestes col·lectivitats i desfan les seves estructures, suprimeixen les identitats dels pobles que les pateixen, eliminen la seva alteritat i deixen de tenir una existència pròpia, no tenen possibilitat d’oposar-se als designis de l’altre. La llei de l’educació n’és una mostra i el ministre que la fa declara que la seva voluntat es espanyolitzar els nens catalans. En consumar-se l’annexió, s’havia de fer “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”. Ara el ministre Wert ho fa emfàticament en seu parlamentària. 

            Va ser encertada la referència que va fer Oriol Junqueras, altres marcs legals o voluntat d'altres nacions. I ho és també l’apreciació d’Elisenda Paluzié. En un moment o altre, en un punt altre, s’haurà de trencar el marc legal forà. Un marc legal que oblida la democràcia, com va dir el president Mas.

            Una anàlisi sobre la salut de la democràcia avui dia només es pot basar en una constatació  indiscutible: és notori que l'índex de credibilitat o confiança que els ciutadans hi tenen cau any rere any. Al tema s’hi han dedicat molts estudis, tan acadèmics com empírics, i es pot dir que en els moments presents ha esclatat en tota la seva força i dramaticitat. La desconfiança, la insatisfacció, el malestar, són posades en evidència  pels politòlegs més reputats i és objecte d'estudis  d’abast internacional. Aquesta desconfiança compren des de la corrupció fins la mediocritat, no de la democràcia, sinó de la política. En el procés que estem vivint l’oblit denunciat pel president Mas deriva de que Rajoy no es pot permetre el luxe de celebrar un referèndum, perquè segurament guanyaria la independència. Desconfia de les seves pròpies possibilitats i dóna prova de la seva mediocritat oblidant la democràcia. Mas la dona de dignitat. Els pobles, les col·lectivitats, les nacions també han de tenir-ne. Si volen reeixir, si volen recuperar els seus signes d’identitat, la seva sobirania - només decideix qui és sobirà - han de tenir el coratge de sobreposar-se a totes les adversitats, siguin quines siguin, provinguin de qui provinguin. D’això se’n diu dignitat. Tots som partidaris de la dignitat de l’home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia, coincidim en aquest punt. Cada home està exposat a cometre errors, fins i tot a ser culpable; però l’error o la culpabilitat, no han de ser causa de la privació o negació de la dignitat de la comunitat a que pertanyen. Al contrari, han de servir per demostrar la seva fermesa.

            L’11 de setembre i el 9 de novembre els ciutadans de Catalunya tindrem l’ocasió de manifestar al món aquesta fermesa. I la tenim per què creiem en la immensa força de la llibertat. Cap dels membres del nostre Consell de Garanties estatutàries ha estat recusat, ni cap té pròrroga de mandat. Tots ells són lliures.

                                                          NARCÍS OLIVERES I TERRADES

                                                              Ex Conseller de la Generalitat

                                                                        Doctor en Dret

 Publicat al Punt/Avui 28/08/2014

CHURCHILL, MERKEL I EL PAPA FRANCESC

“Els estats petits comptaran tant com els grans i s'asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna”, va dir Churchill

            El Consell Assessor per a la Transició té prevista l'elaboració de 19 informes dels quals ja se n'han publicat 10, tots ells d'un elevat nivell jurídic, polític i sociològic. La relació de components ja fa pressuposar l'altura acadèmica amb què s'hauran elaborat. Crec que la internacionalització del procés és un element clau. És un tema al qual he dedicat diversos articles i he tractat en quasi tots els actes en què he participat. És per això que l'informe número 4, de 20 de desembre del 2013, “Internacionalització de la consulta i procés d'autodeterminació”, ha atret el meu interès. En el primer epígraf de la introducció s'assenyala que té dos objectius: a) justificar el procés davant els actors internacionals, i b) explicar com es desenvolupa i prepara l'estadi de reconeixement de Catalunya com a estat independent.

            Pel que fa la justificació del procés, en data 05/03/2013, vaig publicar en aquest mateix diari un article titulat “Cal aprofitar la repercussió de les consultes” en el qual esmentava un passatge de l'apel·lació presentada a les Nacions Unides pels membres de la delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya, 11 dies abans de la celebració de la Conferència de San Francisco, en la qual es van fundar de les Nacions Unides. L'apel·lació tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el seu si. El passatge deia literalment: “Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.” El darrer (en aquest cas darrera) estadista en cometre aquest error ha estat la cancellera Merkel, la qual tampoc no recorda el discurs de Winston Churchill en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946, en la qual va afirmar que “si es vol fer bé, sincerament, l'obra de construcció dels Estats Units d'Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s'asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna”.

            Més encertat és el Papa Francesc en l'entrevista concedida al periodista Enrique Cymerman, en la qual va distingir entre independència per emancipació i independència per secessió, i va dir textualment: “La secessió d'una nació sense un antecedent d'unitat forçosa s'ha d'agafar amb moltes pinces i analitzar-la en tots els aspectes.”

            És conegut i acceptat que en el món jurídic es fan freqüents referències a màximes o adagis. En la branca del dret internacional, també. N'hi una que en els moments presents cal recordar i utilitzar: “Ex injuria jus non oritur”, que es presenta com un principi jurídic segons el qual un fet il·lícit no pot engendrar drets, és dir, fonamentar legalitats, en particular la dels autors del fet il·lícit. Catalunya, pel Decret de Nova Planta, va ser annexada a Castella, sense cap altra justificació que el derecho de conquista. Annexar és un acte il·lícit i significa sotmetre una nació a una legalitat que no és la pròpia. És un antecedent d'unitat forçosa, el trencament de la qual constitueix una independència per secessió.

            El dret internacional públic és una branca del dret que es distingeix en què els seus preceptes no són el resultat d'un procés legislatiu com el que utilitzen els estats. La seva normativa deriva dels reconeixements i dels tractats internacionals, que després són objecte de ratificacions en les quals no són rares les clàusules de reserva. És per això que Catalunya s'està dotant d'estructures d'estat, tasca en la qual el Consell Assessor per a la Transició Nacional està contribuint d'una manera eficaç.

Publicat a El Punt/Avui el 24/07/2014

DURAN, EL CENTRE ?

            En l’acte de clausura de la XX Escola d’Estiu Carrasco i Formiguera que es va celebrar a Caldes de Malavella el passat diumenge 30 de juny, Duran i Lleida va proclamar la necessitat d’un gran moviment que reforci la centralitat i la democràcia social.

            Què és el centre? Fins i tot en geometria euclidiana resulta compromès donar-ne una definició. No és la mateixa si es fa referència a una circumferència o a una esfera, si es tracta d'un polígon o un poliedre. I no cal ni parlar de les diverses geometries no euclidianes. En política encara ho és més. Per a un polític resulta no ja difícil, sinó impossible situar-se en un espai que perquè se'l pugui anomenar de centre ha de dependre no tant dels seus propis postulats, sinó dels que facin els partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra, els quals poden tendir a posicions extremes, que poden arribar a ser coincidents i que també pretenen i proclamen ser de centre. És el cas PP/PSOE respecte el procés català. En política el centre no existeix. Quan un polític proclama la seva centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema fiable de valors. Un polític ha de tenir uns valors, uns principis, la fidelitat als quals ha de quedar fora de qualsevol dubte i que poden ser causa, en funció d'aquesta fidelitat i dels moviments de les altres formacions que concorrin a l‘arena política, que en definitiva és una contesa pel poder, a no quedar precisament situat en el centre. El catalanisme polític pot concebre ocupar una centralitat entre el jacobinisme radical del PSOE i l'espanyolisme tronat del PP?. En qualsevol cas Duran i Lleida no té cap necessitat d’una definició ideològica de centre. En una variant molt peculiar de l’auto-culte  a la personalitat, el centre és ell. 

            El culte a la personalitat de Duran i Lleida presenta altres vessants com ara l’atribució  del monopoli del sentit comú. Només cal recordar el darrer paràgraf de la carta oberta de “Sentit Comú per Catalunya” que en plena campanya de les eleccions generals de 2008 es va publicar del 3 al 7 de març: «A vos, Duran, amb el nostre vot, us demanem que assumiu el lideratge que Catalunya necessita a Espanya i us demanem un compromís públic de servei a les persones i al país per damunt d'interessos de partit. Pensem que això serà, sens dubte, el millor per a Catalunya.». En les eleccions de 2004 Duran va ser cap de llista de CiU i la coalició va perdre 5 diputats. En les del 2008, va repetir resultats. L’esperpèntica carta no va funcionar.

            Unió Democràtica de Catalunya, fins que Duran i Lleida no la va convertir en un aparell al seu servei s’havia distingit per la dignitat i honestedat del seus comportaments, indiscutiblement al servei de Catalunya. Tots el partits en necessiten d’aparell, però el d’UDC és desproporcionat i mediocre.

            Molta gent, entre la qual jo m’hi compto, es pregunta per què que Convergència Democràtica manté la coalició. Mai un líder no ha de transcendir una organització sencera. Això val per Unió, per Convergència i per qualsevol mena d'institució. El fet, però, és que UDC té un liderat unipersonal, entre d'altres coses perquè UDC així ho ha acabat acceptant, però no s’ha de confondre Unió Democràtica amb Duran. En Duran passarà. Unió Democràtica de Catalunya romandrà. L’esperit dels fundadors, el del Manifest de Matí, perviurà. I quan Catalunya assoleixi la sobirania, el de Carrasco i Formiguera el de Coll Alentorn i tants altres seran recordats.

            I Duran per fi serà el centre. El de les indiferències confluents de separatistes i unionistes

EL PAPA I EL CAS DE CATALUNYA

Des del 25 de maig, data de la celebració de les eleccions al Parlament Europeu, s'han produït esdeveniments rellevants, com ara la dimissió d'Alfredo Pérez Rubalcaba o l'abdicació del rei Joan Carles I; o la indefinida decisió de Josep Antoni Duran i Lleida, que encara no se sap amb exactitud quins objectius personals perseguia; o la decisió de Susana Díaz de no aspirar a la secretaria general del PSOE; o la dimissió de Pere Navarro de primer secretari del PSC; o l'entrevista del papa Francesc. Tots ells, d'una manera o altra, tenen alguna relació i es fa difícil reflexionar-hi, ja que moltes afirmacions tingudes per irrefutables han deixat de tenir aquesta condició. Es perceben signes d'hesitació en la ciutadania o, sovint, de pèrdua de confiança, reflectida en un convenciment cada vegada més estès del descrèdit de la classe política. El caràcter exemplar del passat que contribuïa a preservar les pròpies conviccions i ideologies, en funció de les quals es pogués orientar sense reserves el present, s'ha esvaït. Aquesta precarietat i incertesa no tothom l'assimila. Sorgeixen moviments que poden ser qualificats d'antisistema que assoleixen èxits electorals remarcables. El temps s'accelera i tot es fa cada vegada més complex, fins al punt d'impedir-nos de vegades la comprensió del que succeeix, la qual cosa es pot resumir en la reflexió del Nobel de Química de l'any 1997, Ilya Prigogine: l'única certesa que es por tenir és que vivim en un món d'incerteses.

L'entrevista de Papa Francesc a La Vanguardia m'ha interessat d'una manera especial. Va parlar de qüestions d'actualitat, i en ser interrogat sobre si l'amoïnava el conflicte entre Catalunya i Espanya va respondre que tota divisió l'amoïnava, tot i que va distingir tot seguit que hi havia independència per emancipació i independència per secessió, i que calia estudiar un per un els casos d'Escòcia, la Padània i Catalunya, i va concloure que la secessió d'una nació sense un antecedent d'unitat forçosa s'havia d'agafar amb moltes pinces i analitzar-la en tots els aspectes. No va dubtar a introduir el terme nació, profundament ancorat tant en la cultura com en la història dels pobles i que inclou els elements fonamentals de la seva identitat.

Precisament sobre l'emancipació, el president Mas, el maig del 2011, en un acte de presentació del llibre Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes, va defensar un projecte d'emancipació nacional d'autoafirmació i va dir que no era de confrontació, sinó a favor dels nostres objectius i de la nostra marxa com a país. I pel que fa a l'antecedent d'unitat forçosa, l'annexió de Catalunya a Castella va ser un acte d'unitat forçosa plenament documentat en el Decreto de Nueva Planta de 1716 que la justifica literalment por el derecho de conquista, i per tant és inqüestionable. La voluntat d'imposar-la és contínua i particularment notòria en el tema lingüístic, i si en el 1716 Felip V recomanava conseguir el efecto sin que se note el cuidado, ara el ministre Wert, prescindint del cuidado, declara obertament en seu parlamentària que el seu objectiu és españolizar a los niños catalanes. Hi ha documents que demostren la unitat forçosa: els esmentats decrets; o la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, relativa a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, aprovat per referèndum pel poble de Catalunya, en la qual es declara que manquen d'eficàcia jurídica les expressions “Catalunya com a nació” i “realitat nacional de Catalunya”, menystenint la voluntat expressada democràticament en el referèndum; o el diari de sessions del Congrés dels Diputats donant fe de les paraules del senyor Wert. No és llegenda, són fets documentats.

No és difícil reflexionar sobre el cas de Catalunya. La unitat forçosa hi va ser, encara hi és. Documentada i autentificada. Tenim una certesa: la nostra voluntat de decidir.

Publicat a el Punt/Avui 19 de juny de 2014