EL DESIG DEL SENYOR SALIP, I EL MEU

          Els marcs conceptuals són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món, tant en el seu aspecte global com en el més proper, els coneixem bàsicament per la manera com pensem i allò que considerem que és raonable. Són sistemes de conceptes relacionats de tal manera que per entendre'n qualsevol cal entendre tot el sistema, modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la manera com actuem. Els marcs no es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Coneixem els marcs conceptuals espanyol i català. Si els comparem i contrastem ens adonarem que són diferents i radicalment oposats. La societat catalana està vivint uns moments d'una enorme transcendència històrica. A mi em fan recordar la intensitat amb què vam viure, ara fa quaranta anys, la sortida del llarg i negre túnel de la dictadura, allò que s'ha anomenat la transició. En aquells moments, de gran esperança, tothom sabia que s'havia esgotat un model d'estructura d'estat, unitària i centralista, de què el règim franquista era un exponent arquetípic i que havia fet del centralisme el seu mitjà predilecte d'opressió, i des del mateix moment de l'inici del canvi es va fer visible la necessitat d'una redistribució territorial del poder. En el debat constituent hi va haver visions molt diferents sobre la manera com s'havia d'articular territorialment l'Estat espanyol. La necessitat de consens, fàcilment assolit en les declaracions de drets i llibertats, no ho fou en aquest punt, però la seva necessitat va fer que allà on no s'assolia, se substituís per l'ambigüitat. I en aquesta ambigüitat, per la qual hem pagat una factura molt elevada, hem viscut aquests quaranta anys i ens hem adonat que la via autonòmica no s'havia d'haver intentat. Catalunya i Espanya tenen marcs conceptuals diferents!

            Pi i Margall, a la seva obra La reacción y la revolución, publicada el 1854, posava sobre el tapet, amb termes curts i contundents, el dilema de l'Estat espanyol: “Tota la seva història –deia– és el relat de l'oposició entre el principi unitari i la diversitat regional.” L'oposició era, i és, conseqüència d'aquesta diferència de marcs conceptuals. El marc conceptual espanyol és una voluntat de domini, el dels catalans és una voluntat d'existència.

            El 29 d'abril es va celebrar a Figueres el tradicional homenatge que cada any l'Ajuntament de la meva ciutat fa als figuerencs i figuerenques que en el curs de l'any han complert o compliran noranta anys, consistent en el lliurament d'una medalla. És una cerimònia entranyable a la qual m'agrada assistir, tal vegada perquè aviat la rebré. Un dels homenatjats, el senyor Ermengol Salip, acabada de rebre la medalla que li entregava l'alcaldessa, va demanar pronunciar unes breus paraules i va dir: “He complert 90 anys, i sempre he desitjat veure Catalunya lliure i sobirana. Si jo no ho veig, ho veuran la meva filla i les meves nétes.” Aquestes paraules van provocar una llarga i intensa ovació entre el públic.

            Des que el president Mas va plantejar al president Rajoy la celebració d'un referèndum a Catalunya, la seva resposta a totes les fórmules que la legalitat espanyola permetia ha estat sempre negativa i acompanyada del discurs de la por. El rebuig d'aquestes fórmules fa que les eleccions del 27 de setembre puguin tenir efectes plebiscitaris, i el president espanyol nega tal possibilitat. Encastellat en un marc conceptual tan negatiu que encoratja la nostra il·lusió i la nostra voluntat, i sobretot l'angoixa que li produeixen, li impedeix comprendre que el caràcter plebiscitari d'unes eleccions el dóna la voluntat dels votants.

            El 24 d'aquest mes es celebraran eleccions municipals. El resultat de totes les eleccions, tinguin el caràcter que tinguin, incideixen en les següents. No hi ha compartiments estancs. El electors catalans que desitgen veure una Catalunya lliure i sobirana ho han de tenir molt present. Un triomf de les candidatures municipals independentistes incentivaria el comportament electoral del 27-S.

            L'estrofa final del Poema ‘Canigó', de Jacint Verdaguer, diu: “Lo que un segle bastí l'altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Deu; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra, al Canigó no el tiraran a terra. No esbrancaran l'altívol Pirineu.” Senyor Salip, tal vegada vostè i jo serem a temps de veure una Catalunya lliure i sobirana. Si no, tal com vostè va vaticinar en rebre la medalla, ens n'anirem amb la certesa que els nostres fills i filles, néts i nétes, sí que ho veuran. Catalunya no la tiraran a terra. Serà la Catalunya triomfant, rica i plena.

Publicat a EL PUNT/AVUI de 07/05/2015

NO PENSIS EN UN ELEFANT!

No pensis en un elefant !

           

            Aquesta frase va sorgir en la brillant, amena i pedagògica presentació que del seu llibre Una hisenda a la catalana   va fer Joan Iglesias el 31 de març passat al Cercle Sport Figuerenc i en va citar l’autor: George Lakoff, catedràtic de Lingüística a Berkeley, Califòrnia, referent mundial en comunicació política, el qual ha analitzat a fons el discurs dels polítics. Explica Lakoff que en una classe per a estudiants de Ciències cognitives relativa a marcs conceptuals va proposar un exercici, consistent en el següent: “No penseu en un elefant! Feu el que feu, no penseu en un elefant”. És un experiment que ha repetit i diu que no ha trobat mai cap estudiant que en fos capaç. Cada paraula, com ara elefant, evoca un marc. Cada paraula es defineix en relació a un marc. Quan neguem un marc l’evoquem.

            I Lakoff comenta que Richard Nixon ho va descobrir vivint-ho en carn pròpia. Mentre se’l pressionava perquè dimitís arran de l’escàndol Watergate, va fer un discurs per televisió. Es va presentar davant la nació i va dir: “No sóc un pocavergonya”  I tothom el va prendre per un pocavergonya. Això ens permet establir un principi fonamental de com funcionen els marcs quan es discuteix amb els adversaris: no utilitzar mai el seu llenguatge. El llenguatge que fan servir evoca un marc. I segur que no serà el que ens convindria.

            En la seva intervenció davant de la junta directiva nacional del PP del passat 7 d’abril, Mariano Rajoy va dir “No faré cap crida a la unitat, perquè aquest és un partit unit”. I tothom ha comprés que és un partit dividit. Els membres de la junta directiva, amb l’aplaudiment més llarg de la intervenció van assumir la declaració. “Sortim il·lusionats” va dir una ministra”. I tothom ha comprés que estan angoixats. 

            El discurs ha confirmat moltes més coses. Quan el president del govern d’un país, després d’una patacada electoral com la soferta en les eleccions andaluses, fa un discurs triomfalista, significa que quelcom no marxa. Quan el president del govern espanyol afirma que Europa no reconeixerà mai un estat català lliure i sobirà està avançant que tem el reconeixement. 

            Des que el president Mas va plantejar al president Rajoy la celebració d’un referèndum a Catalunya, la seva resposta a totes les fórmules que la legalitat espanyola permetia ha estat sempre negativa i acompanyada del discurs de la por. S’ha encastellat en un marc conceptual tan negatiu que encoratja la nostra il·lusió, la nostra voluntat. Ha muntat una fàbrica d’independentistes.

            S’autoalimenta i alimenta als obrers d’aquesta fàbrica quan afirma una vegada darrera l’altre que les eleccions  plebiscitàries no existeixen, que les eleccions del 27-S són només unes eleccions autonòmiques. El marc conceptual en que s’ha situat i, sobretot l’angoixa que li produeixen, li impedeix comprendre que el caràcter plebiscitari d’unes eleccions el dóna la voluntat dels votants.

            Catalunya el 1716, data del Decret de Nova Planta, va ser annexada a Castella. Una annexió suposa la submissió a una legalitat forana. Una declaració d’independència vol dir que es refusa aquesta legalitat i es restableix la pròpia. Si Catalunya, amb l’ajuda inestimable de la fàbrica d’independentistes, es declara independent, quin efecte tindrà un recurs d’inconstitucionalitat ? D’un govern i a un tribunal que ja no seran els nostres ?. 

                                                                    NARCÍS OLIVERES i TERRADES

                                                                         Ex conseller de la Generalitat

                                                                                   Doctor en Dret

Publicat el 21/04/2015 al Setmanari EMPORDÀ, nº 1889, PÀG. 44

           

LA FALCA

Hem de prendre consciència que al 27-S s'hi ha d'arribar amb el principi i l'objectiu final coincidents: la independència de Catalunya

Tothom és coneixedor de la transcendència electoral d'aquest any: contràriament al que es creu, un procés electoral no finalitza mai amb l'escrutini i la proclamació dels resultats. Continua a la seu dels partits amb les anàlisis: la dels guanyadors, en el cas de les autonòmiques a Andalusia el passat dia 22, el PSOE, magnificant la victòria, i la dels perdedors, el PP, buscant les causes de la derrota i intentant explicar-les a l'opinió pública. No és recomanable fer extrapolació de resultats, però la presència en les andaluses de les mateixes forces que participaran en les properes conteses ho fa inevitable. S'ha verificat el declivi dels partits clàssics. La pèrdua de votants (més el PP que el PSOE) ha estat espectacular. I es tracta del partit que governa l'Estat i del que es presenta com a alternativa! Els que constituïen el bipartidisme. Al mateix temps els resultats dels partits emergents són considerats, per ells mateixos, insuficients. El declivi dels partits és la punta de l'iceberg del de l'Estat espanyol i auguri del seu col·lapse. En el procés català, parapetat en l'arrogància i la supèrbia, practica la negació permanent, incapaç d'adoptar cap altra estratègia que no sigui el discurs de la por i tolerant, sovint fomentant, la catalanofòbia, reflex del pànic i l'angoixa que els produeix el procés independentista. Cap dels partits independentistes catalans, com és obvi, no ha participat en els comicis andalusos, però és indubtable que els correspon fer-ne una anàlisi acurada. El procés independentista és un procés polític en el qual s'han de descartar càlculs, intrigues i maniobres partidistes. La política és l'art de fer possible allò que és necessari. La independència és necessària i ens afecta a tots, sigui quina sigui la nostra ideologia, a tots aquells que creiem en la força immensa de la llibertat.

Hi ha debats de tot ordre al voltant de l'objectiu d'independència i és bo que n'hi hagi. No només és bo, és convenient que es multipliquin els debats i les anàlisis de tota mena sobre les exigències, les implicacions i les conseqüències de la independència de Catalunya però evitant barrejar conceptes i nocions. Tot allò que tendeixi a orientar, a tenyir de qualsevol color el combat per la independència es tradueix en una greu confusió d'etapes i s'oblida que qualsevol projecte que no sigui clar desemboca sempre en el desastre. Sovint recordo l'Oració al Crist de la tramuntana, de Carles Fages de Climent, en la qual es demana al Senyor que mesuri la tramuntana justa que ens eixugui l'herba i no ens espolsi el blat. A Catalunya s'ha d'eixugar l'herba, però hem de conservar el blat.

És normal que els partits es lliurin a la crítica els uns dels altres, els correspon proposar als ciutadans els seus punts de vista, i ho hauran de fer de manera que siguin inatacables pel que fa al respecte rigorós de les formes democràtiques. Hem de tenir consciència que tots hem d'aportar el nostre esforç, sense menystenir el de ningú. El nostre procés té un principi fonamental i un objectiu final coincidents: la independència de Catalunya. Un principi és allò que és al començament i els principis també són al final. Quan es té un principi, gran part de la feina està feta en el moment en què coincideix amb l'objectiu, i en aquest moment l'acció política ha d'orientar-se per tots dos, i això ha de ser una constant. Si no és així, s'esborra el principi i es comença a actuar improvisadament. Els pobles que han assolit la independència han tingut principis i objectius molt clars, a més de coincidents.

En els moments presents convé clarificar-ho o, si és el cas, restablir-ho. Ha de quedar palès quin és l'objectiu final i que correspon al principi d'independència del nostre país. Tantes vegades com calgui d'aquí al 27-S. Deia Pallach: “No et descoratgis mai i que res no et descoratgi. L'home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols. Però és la seva gran dignitat.” A través de la història, els catalans hem pujat moltes vegades la muntanya, carregats amb la pedra, com Sísif. I sempre se'ns ha esmunyit i rodolat al peu. Aquesta vegada l'hem de falcar. I la falca ha ser prendre consciència que al 27-S s'hi ha d'arribar amb el principi i l'objectiu final coincidents: la independència de Catalunya. Després començarà un altre període, en el qual haurem de demostrar la nostra eficàcia com a país lliure i sobirà.

Recentment, personalitats políticament rellevants, com ara el conseller Santi Vila i el jutge Santiago Vidal, replantegen la conveniència de la llista unitària, i no són els únics. Tant de bo es fes. Seria la falca que necessitem.

Publicat a EL PUNT/AVUI

SENTIT DE RESPONSABILITAT

Aquest sentit és present en els deu punts per avançar cap a la independència presentats pel president Mas

           

            El passat dia 15 de febrer, el president Mas va presentar 10 projectes estratègics per avançar cap a la independència i va fer pública la creació de dues comissions i el nomenament de Carles Viver i Pi-Sunyer com a comissionat per a la transició nacional (Departament de Presidència), que dirigirà el pla executiu per a les estructures d'estat, és a dir, impuls i desplegament de la hisenda pròpia i pla i disseny de la seguretat social catalana, i de Núria Bassols com a comissionada per a la transparència (Departament de Governació), que dirigirà l'operatiu per aplicar la llei aprovada pel Parlament, l'accés a la informació pública i el bon govern. Per fer la independència desitjable cal donar-li els trets concrets d'una societat concreta per tal que tots els ciutadans puguin visualitzar-la en tots els seu detalls per insignificants que puguin semblar.

            La independència és a la vegada fi i mitjà. Aquestes opcions són complementàries i lògicament indissociables. L'assoliment d'una independència sense plantejar-se una acció social perd tota capacitat d'eficàcia. És lícit buscar la independència per la independència com ho és buscar la llibertat per la llibertat. Una Catalunya independent, que es pugui governar ella mateixa, mestressa de les seves decisions, és un fi en si mateix, és el fi primer que s'ha de perseguir quan es vol construir un país propi. Aconseguida, s'ha de passar necessàriament als problemes reals i concrets.   

            Cadascú té les seves raons per ser independentista. Es pot tenir la convicció que Catalunya mereix existir com un país igual als altres, com a membre a part entera de la comunitat de nacions. La independència és abans que res una proclamació de l'existència de la nostra nació. És dir al món que assumim tots els poders i tots els deures d'un país sobirà. És dir a l'Estat espanyol que recuperem tots els poders que exerceix actualment a Catalunya com a conseqüència de l'annexió de què vam ser objecte amb la publicació que el mateix Estat justifica en el “derecho de conquista” del Decret de Nova Planta del 16 de gener 1716, un any i quatre mesos després de l'11 de setembre de 1714. Que recuperem tots els poders i també tots els impostos que percep a Catalunya.

            Som una nació que ha sabut mantenir el seu marc conceptual diferent del que té país annexant, que ha sabut conservar la seva llengua, desenvolupar els seus propis models socials, contribuir a l'avenç de la humanitat. Som una nació que ha fet front a nombroses dificultats, que ha sobreviscut a temptatives d'assimilació i intents de desaparició.

            La independència, igual que la llibertat, no necessita justificació, és un fi en si mateixa, com va ser-ho la independència dels Estats Units el 1776, d'Irlanda el 1921, de l'Índia el 1947 i la dels 147 estats que s'han afegit als 51 membres fundadors de les Nacions Unides el 26 de juny de 1945 en la Conferència de San Francisco. Pocs dies abans tres membres de la delegació del Consell Nacional de Catalunya residents als Estats Units van adreçar, el 14 d'abril de 1945, als organitzadors de la conferència, en un document que van denominar Apel·lació a les Nacions Unides, amb l'objectiu del reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. És un precedent diplomàtic de la nostra reivindicació que convé no oblidar. Precisament el Parlament va aprovar, el 26 de novembre de 2014, la llei d'acció exterior de Catalunya i de relacions amb la UE. El punt 9 dels projectes estratègics fa referència a l'acció exterior. Es percep una creixent consciència de la importància que ha de tenir el reconeixement internacional.

            L'endemà mateix que el president Mas presentés el seu projecte, El Punt Avui el va sintetitzar en dues paraules, desconnexió i transparència. En el meu anterior article vaig assenyalar les característiques necessàries en un líder i vaig destacar la intel·ligència i el coratge. Avui afegeixo el sentit de responsabilitat, i aquest sentit és present en els 10 punts estratègics presentats.

            Deia Ramon Trias Fargas que Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa eterna de la llibertat, que ser català és la voluntat de ser lliures i que Catalunya és la pàtria de la llibertat o no serà. L'obtenció simultània de la llibertat, de la independència i de la justícia social, nocions que s'imbriquen i que totes elles incideixen en l'exigència de legitimitat de tot poder polític no és fàcil, però és possible. I necessària.

Publicat a EL PUNT/AVUI

Acte commemoració exili

ACTE EN RECORD I HOMENATGE A TOTES LES PERSONES QUE EL FEBRER DE 1939 HAGUEREN DE MARXAR A L’EXILI

Dissabte dia 7 de febrer 2015

Tancament de l’acte, Narcís Oliveres

Què és la memòria?. Permeteu-me una citació de Jacques le Goff  que diu “La memòria només busca salvar el passat per a servir el present i el futur”. I una altre de Tardovski  “El deure ordena ara que tot allò que no s’hagi dit, sigui dit totalment”. I una tercera de Gramsci  "La història és sempre contemporània, és a dir, política”. Recordo Gramsci, Le Goff i Tardowski, per afirmar amb ells que tant la història com la memòria s’escriuen amb present. Sobretot en les commemoracions i aquest acte n’és una,. Els sentiments del moment  que es viu, les esperances, les il·lusions, hi són presents. Les commemoracions són una expressió de la identitat i un element de la seva definició perquè el record té que veure amb la identitat, ja que aquesta hi troba les seves arrels més profundes. No només qui controla el passat controla el futur, sinó que qui controla el passat controla qui som. La voluntat d’independència que el nostre país està vivint s’ha forjat i enfortit al voltant d’una commemoració, la de l’onze de setembre de 1714.

Els republicans espanyols, castellans, bascos, catalans, homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. La fidelitat a les seves ideologies els hi va portar. Unes ideologies que pocs anys abans, l’any 1931, els havien il·lusionat amb l’esperança de que amb la República trobaven la via per a la seva realització

Havien proclamat la República pacíficament, sense disparar ni un tret. La maquinària nazi-feixista no ho va consentir i va esclafar aquelles il·lusions. Alguns van haver d’abandonar les seves cases, les seves terres, les seves famílies, totes les seves pertinences i perseguits per l’exèrcit franquista i matxucats per les aviacions alemanya i italiana van poder arribar a França en busca d’assossec i de pau. Alguns centenars de milers ho van fer trepitjant aquestes llambordes. Molts d’aquells republicans varen caure presoners del exercit alemany i molts van ser enviats als camps d’extermini nazi, d’on la majoria ja no van tornar. Republicans espanyols que varen ser deportats a Mauthausen o altres camps i que allí hi deixaren la vida,i que volem recordar i amb ells tots els altres deportats, milers i milers de persones de moltes nacionalitats que varen mal viure o varen morir en aquells camps.

Hi van haver altres republicans que van optar per tornar als seus llocs d’origen, Catalunya i altres regions espanyoles on tenien les seves famílies i la seva llar. Molts van ser represaliats, alguns d’ells executats, els altres van formar part d’un altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el seu propi país!.

La memòria col·lectiva ens ajuda a interpretar la realitat. Amb ella és possible desxifrar la política, la societat i la coexistència civil. Hi ha conceptes com ara la identitat o la cultura que ens ha arribat a través del filtre de la memòria.

La història no és altre cosa que una història de les ideologies, l’objecte de les quals és la política. Es parla de ideologia lliberal, demòcrata-cristiana, socialista, comunista, totes elles ideologies polítiques que pretenen donar una resposta a com s’ha de governar i que aspiren a fer-ho per aplicar la seva resposta.

Tant la memòria com la història ens permeten comprendre millor l’actualitat. Tant l’una com l’altre ens informen molt més sobre el present que sobre el passat. Ens ofereixen elements importants per avaluar la qualitat d’una democràcia o del diàleg democràtic a l’interior d’un país en el marc d’un procés polític i social. La memòria i la història són com la llengua, un instrument en si mateix neutre, però que pot ser posat al servei de les nobles causes o dels més negres designis. Tenen la seva raó de ser  en el primer cas. No tindrien justificació si el record del passat alimentés desitjos de venjança o de revenja.

Catalunya està vivint un procés en el que es percep aquesta dicotomia i hem de saber treure la conclusions pertinents dels marcs conceptuals en que es desenvolupa: el de l’estat espanyol i el de Catalunya. El marc conceptual de l’estat espanyol és una voluntat de domini manifestada en el refús intransigent a totes les fórmules proposades per l’independentisme català i no vacil·la fer-ho amb l’estratègia de la por i  la manipulació de la història. Dir que la nació espanyola ja existia en temps dels ibers no és només una mentida grollera, és fer un ridícul estrepitós. El marc conceptual català és una voluntat d’existència, manifestada, en totes i cadascuna de les fórmules, amb la de votar. Si hi ha un paràmetre per avaluar la qualitat democràtica és, sens dubte, el desig de votar i fer-ho: és un marc conceptual positiu. Impedir-ho: és un marc conceptual negatiu.

Si aconseguim fer prevaldre el nostre marc, seguirem celebrant aquesta commemoració. Seguirem recordant republicans espanyols, castellans, bascos, catalans, homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, i que l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. Hi ho farem amb esperit de fraternitat amb tots els espanyols, en un marc conceptual de llibertat, pel qual molts dels que l’any 1939 van passar per aquest tram de carretera van donar la seva vida. La nostra llibertat, la seva i la de totes les persones. La memòria que ens ha salvat el passat ens ajudarà a aconseguir un futur millor, com deia Jacques Le Goff. I més digne.

VISCA LA LLIBERTAT !!!