8 d’agost del 2016

LLUITA DE VOLUNTATS



            A l’estat espanyol s’observen dues voluntats, la de l’estat central, de domini i la de la nació catalana, d’existir, les quals han anat conformant marcs conceptuals radicalment diferents i òbviament enfrontats. Una dominació és el resultat d’una acció política  a la qual s’oposen diverses formes d’acció política, que es poden sintetitzar en el “resistir per existir”, expressió de Josep Pallach. Tots els estats s’atribueixen el monopoli de la violència legítima. Des que va desaparèixer el concepte de súbdit els ciutadans ja no són subjectes sotmesos i la desobediència civil es percep com la “força dels febles” o, encara millor, com “el poder dels sense poders”, segons la fórmula de Vaclav  Havel.

El terme “desobediència” no invoca una acció passiva, una abstenció, ans el contrari, el “no obeir” pren un sentit actiu, en tant que “obeir” revela submissió. La desobediència  és un mitjà de no cooperació. L’adjectiu “civil” subratlla la dimensió pacífica, exclou el component violent i es remet a la noció de ciutadania en el sentit de referir-se a accions de ciutadans. Deia Gandhi que “La desobediència civil és un dret imprescriptible de qualsevol ciutadà. No hi pot renunciar sense deixar de ser un home”. La història de la democràcia és rica d’un conjunt coherent de reflexions i de teories elaborades cada vegada que la legitimitat de l’acció política de domini ha estat posada en qüestió. Recordava Ramon Trias Fargas que “Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa eterna de la llibertat. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim”. 

El TC ha decidit ajornar al setembre la decisió sobre possibles sancions contra la presidenta i la mesa del Parlament i ha suspès la resolució aprovada pel Parlament sobre les conclusions de la Comissió del procés constituent. Es va reunir d’urgència el migdia del dilluns 1 d’agost i va decidit iniciar els tràmits per dirimir si es deriven faltes o delictes de l’actuació de la presidenta de la cambra o de la mesa. El Tribunal s’haurà de guiar per allò que diu l’article 92 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix els mecanismes, recentment creats pel Govern central, que li permeten fer complir les resolucions. Suspèn el pla de desconnexió, ordena que el procés s’aturi i n’amenaça els líders, els quals reiteren, per dir-ho en paraules del President Puigdemont, que “obeirem el Parlament, complirem amb es ciutadans i bastirem un estat lliure, modern i pròsper”. La desconnexió l’ha iniciat precisament l’estat espanyol impedint la formació del Grup parlamentari del Partit Demòcrata al Congrés i al Senat. En aquesta lluita de voluntats, la d’existir angoixa la de dominar. L’estat espanyol tot i la seva prepotència, la seva arrogància, la seva manipulació del Tribunal Constitucional no aturarà la voluntat d’existir de Catalunya. I en té consciència.

                                                                 
Publicat al PUNT/AVUI de 08/08/2016

4 de juliol del 2016

CONSIDERACIONS DEL 26-J




   Consideracions del 26-J
                                          

“No descarto un nou referèndum al Regne Unit“
           
          Mai cap procés electoral no es pot donar per finalitzat el vespre de l'escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions, l'endemà en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. Tampoc no es pot donar per començat en el decret de convocatòria de les eleccions. És des d'aquestes constatacions que s'ha de fer les anàlisis electorals de les eleccions del 26 de juny. La mateixa convocatòria era atípica i en el procés hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral.

            En política no hi ha anàlisis estanques. Tot comportament electoral aliè, proper en el temps, tendeix a incidir en les anàlisis i conclusions que es facin concernents a qualsevol d'ells. Fins i tot un comportament pot autocondicionar-se en cas de repetició de les eleccions; és la base del sistema de ballottage. Salvador Cardús havia comentat que, conegut el resultat l'endemà mateix del 20-D, els electors haurien votat diferent. Tal com han anat els resultats del 26-J hem de convenir que, i no precisament l'endemà del 20-D, s'ha votat diferent. Però no tant, ni per tot arreu.

            En les dues eleccions, la del 20 de novembre i la del 26 de juny, s'observa un comportament diferent a Catalunya i a l'Estat espanyol. Quines són les causes? Els respectius marcs conceptuals, els quals, en política, configuren les ideologies. No es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació amb un marc. Cada paraula evoca un marc. S'ha especulat i afirmat que amb el posicionament de la CUP en la investidura del president de la Generalitat i en el rebuig dels pressupostos, el procés independentista quedava tocat, fins i tot definitivament superat, però l'independentisme, tal com va destacar en portada El Punt Avui l'endemà de les eleccions, es manté intacte.

            En fer referència, al començament d'aquest article, que en el procés electoral hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral, pensava en el Brexit. No n'ha tingut. Pot tenir-ne, però, quan si hi ha nou govern, se'ns torni a enviar a l'espai sideral. Jo recordo que després de l'estrepitós fracàs del projecte de Constitució europea es va fer, corrents, el tractat de Lisboa que en reprenia una part.

            Irlanda el va sotmetre a referèndum el 28 de juny del 2008 i el 53,2% dels votants es varen expressar en contra de la ratificació i el 2 d'octubre del mateix any, només 95 dies després, el 59% la van acceptar. No descarto un nou referèndum al Regne Unit. O si no, la independència d'Escòcia pot assenyalar camins. Rajoy ja hi està ajudant.

Publicat a EL PUNT  AVUI

14 de juny del 2016

DEULOFEU, TODOROV I EL PROCÉS



L’EMPORDÀ

Deulofeu, Todorov i el procés

La CUP té un principi que per a ella és intocable: “El procés  independentista i la revolució social són indissociables i s’han de fer simultàniament”.  No hem d’admetre que ens imposin de manera inquisitorial aquest principi per la necessitat del seu suport parlamentari. En el procés independentista hi cap  tothom, tots els homes i dones que creguin en la força immensa de la llibertat. És clar que en la  futura república catalana la justícia social serà prioritària. Només faltaria. És un condicionant necessari. Però n’hi ha d’altres. Un d’ells és existir. No podrà haver-hi justícia social catalana sense l’existència d’un estat català lliure i independent. Aquesta pressió no podia durar. Hem de ser-ne  conscients. La decisió del President Puigdemont de sotmetre’s a una moció de censura i en cas de no superar-la que hi hagin noves eleccions és encertada, “políticament encertada”.

            Alexandre Deulofeu en la seva obra “La Matemàtica de la Història” afirma que el règim democràtic porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció. TzvetanTodorov, en una obra publicada a París el 2012,  el títol de la qual és “Les ennemis intimes de la démocratie”, traduïda al castellà i publicada el mateix any, desenvolupa la mateixa teoria:  mig segle després. !

            Todorov comenta que la democràcia genera per si mateixa forces que l’amenacen i que la novetat del nostre temps és que aquestes forces són superiors a les que l’ataquen des de fora. Lluitar contra elles i neutralitzar-les resulta molt més difícil, ja que elles reivindiquen també l’esperit democràtic i per tant semblen legítimes. La democràcia és caracteritza no només per com s’institueix el poder i per la finalitat de la seva acció, sinó també per com s’exerceix. 

            És just considerar que el poder ha de residir en el poble, però la democràcia no es pot substituir pel populisme, ni per la dictadura d’una minoria. L’exercici de la democràcia no s’atura en un resultat electoral. Obertes les urnes, proclamat el vencedor, comença un temps polític d’enorme importància, és el de l’eficàcia. Aquesta eficàcia exigeix discernir quina va ser la voluntat dels electors el 27 de setembre del 2015. És indiscutible, a la meva manera de pensar, que la de la gran majoria del catalans era l’assoliment de la independència i 62 + 10 escons sobre 135 en són la prova.

            S’especula i s’afirma que el procés ha quedat tocat, fins i tot s’arriba a dir que definitivament superat. No es podrà saber fins les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Jo crec que ens cal recordar la frase de Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors” i tenir molt present la referència de Todorov de que aquestes especulacions no provenen d’atacs externs, sinó que són internes a la pròpia democràcia. Com deia Stanley Kubrick durant el rodatge de la seva pel·lícula La jaqueta metal·lica en descriure l’entrenament dels marines abans de ser enviats al Vietnam a lluitar : “Hem conegut a l’enemic, i som nosaltres".                    
                                                                       
                                                          NARCÍS OLIVERES i TERRADES
                                                               Ex conseller de la Generalitat

Publicat a l'EMPORDÀ 14/06/2016
                                                                              

2 de juny del 2016

INTERROGANTS



Interrogants


SÍSIF I LA ROCA



            En el meu article “DRET A EXISTIR” publicat al PUNT/AVUI del 30 de maig no vaig fer alguns comentaris que considero pertinents. Els faig ara.



            Les vicissituds del procés cap a la independència presenten aspectes preocupants, sorgits en sectors o grups que se suposa que els haurien d'evitar o desactivar si es produeixen. Es dilueixen en problemes que, poden ser conflictuals, s'ha d'admetre, però que podrien ser negociats, arbitrats, transaccionats, consensuats. No s'haurien de mantenir d'una manera radical i intransigent i fer-ne un absolut indiscutible com fa la CUP, fracció més minoritària del Parlament de Catalunya. 

            Es volia una majoria i amb el resultat electoral del 29 de setembre semblava assolida. Hi havia, és clar, la controvèrsia vots/escons, però la majoria era contundent. Malgrat tot, varem suportar, entre perplexes i incrèduls l’episodi de la investidura del President de la Generalitat. I ara el bloqueig dels pressupostos!. El radicalisme de la CUP farà irrealitzables els anhels d’una gran majoria de catalans. davant la sarcàstica satisfacció d’unionistes o la insensata dels propis cupaires. ? Els clams de les darreres diades dels 11 de setembre; el pas al costat d’Artur Mas,  hauran estat inútils ?. La predicció de José Mª Aznar es complirà ?. La CUP considera que el procés independentista i el de revolució social no es poden dissociar. Que l’un pressuposa i exigeix l’altre i propugnen fer-los simultàniament. És legítim sostenir-ho. No obstant, un procés independentista no té per objecte establir el marc d’una revolució social. Cada un d’ells té condicionants que li són propis.

            Travessem un moment de descoratjament  ? Tots els processos històrics arriben a moments en que experimenten una fase d’esgotament  i  d’erosió que, o acaben superant-se o condueixen a la seva fi si es converteixen en descoratjament. Josep Pallach que a la seva condició  de polític ajuntava la de pedagog recomanava. “No et descoratgis, ni permetis que res et descoratgi. L’home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols, però és la seva gran dignitat.”