L’Estat propi i la seva adhesió a la Unió Europea

La manipulació, en ocasions desesperada, de les paraules i les interpretacions, és una arma que l’estat espanyol ha utilitzat en diverses ocasions. Amb tanta o més freqüència utilitza també l’arma de la pressió, la qual és tant més intensa com desesperat és allò que la motiva.

Olivier Bailly, portaveu de la Comissió Europea, va assegurar dimarts passat, arran de la massiva manifestació de l’11 de setembre a Barcelona que qualsevol territori que se separi d’un estat membre de la UE en quedaria fora i hauria de tornar a negociar la seva adhesió. L’endemà va rectificar dient que la referència que va fer no es pot prendre com una indicació del que pensa la Comissió sobre l’escenari internacional o les conseqüències europees. Fonts de Brussel•les reconeixen malestar i pressions perquè no es posi sobre la taula el cas català. Ens trobem, doncs, davant una utilització d’aquesta arma. I amb tota seguretat que es tractava de pressions desesperades. Al senyor Bailly, pel càrrec que ocupa se l’hi ha de suposar que coneix perfectament el significat d’allò que diu. Com pot un portaveu dir l’endemà mateix de fer una declaració que no es pot entendre com una indicació del que pensa l’organisme del qual és portaveu ?.De la rectificació es dedueix perfectament que la pressió es va fer amb l’exigència d'immediatesa. Els seus autors estaven tan angoixats pel ressò de la manifestació que necessitaven urgentment disminuir-ne els efectes, i això els va fer perdre fins i tot el rigor.

Catalunya ja és en l’actualitat territori europeu i no necessita sol•licitar l’admissió en base al que estableix el Tractat de la Unió. La secessió no suposaria en cap moment la interrupció dels drets i obligacions derivats de l’aplicació dels Tractats a les persones físiques i jurídiques de Catalunya o de persones físiques i jurídiques de la Unió Europea en territori català, extrem aquest darrer que el nacionalisme espanyol, en la inveterada pràctica de només tenir present els seus interessos, ni tan sols se l’hi acut pensar. Els interessos i els drets (lliure circulació de persones, de capitals, etc.) de les persones no catalanes, entre elles òbviament les espanyoles seguiran existint i tindran la mateixa protecció.

Una variant de la pressió que exerceixen és amenaçar amb el veto per part d’Espanya a l’adhesió de Catalunya. S’autoenganyen. No s’adonen que aquesta situació no es pot produir No es pot debatre, no es pot decidir ni refusar l’adhesió d’un ens inexistent .Si Catalunya sol•licita l’adhesió, es que l’escissió s’haurà consumat.. Però l’estat espanyol, l’estat residual espanyol, no serà el mateix, s’haurà de determinar com participarà i amb quin poder de decisió en les institucions comunitàries, primordialment al Consell, al Parlament i a la Comissió. La Unió Europea, haurà de formalitzar la seva pròpia adhesió,

L'Onze de Setembre de 2011

“Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol,

tronat, intransigent, fanàtic”

Catalunya, que amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i amb la promulgació dels decrets de Nova Planta, conjunt de disposicions dictades per Felip V per les quals s'abolia la seva antiga organització constitucional establint-hi l'organització política pròpia de Castella, hi quedava annexada.

L'annexió va significar la vinculació als avatars de la corona espanyola, que en aquells moments ja havia iniciat una decadència imparable. L'imperi espanyol, aquell imperi en el qual mai no es ponia el sol, es va anar desmantellant fins que el 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, desenllaç de la guerra amb els Estat Units, ja no en va quedar cap vestigi. En aquells moments Espanya s'adona que ja no li queda res i justament Catalunya, que va saber aprofitar els beneficis de la revolució industrial, prospera econòmicament, recorda la seva història, recupera la seva consciència nacional i se sent una nació. És el període anomenat Renaixença. Espanya, reduïda a la “pell del toro”, no està disposada a perdre un pam quadrat més. El nacionalisme espanyol es radicalitza. El 25 de novembre de 1905, encara no havien passat 7 anys de la desfeta, es produeix l'assalt a la redacció del Cu-Cut, el qual havia publicat un acudit, amb vinyeta, ridiculitzant l'exèrcit espanyol.

Allà on hi ha un nacionalisme n'hi ha un altre d'enfrontat. Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol, amb una clara voluntat de domini, que no vol perdre el de Catalunya, mentre que el nacionalisme català és una voluntat d'existir. Aquest enfrontament es constata en els sondeigs d'opinió dels moments presents, l'independentisme creix a Catalunya reflectint un sentiment d'il•lusió, però també augmenta el centralisme a Espanya, reflectint un sentiment d'angoixa.

La característica que diferencia el nacionalisme de les ideologies que podríem considerar clàssiques rau en el fet que aquestes contesten a la pregunta de com es governa o s'hauria de governar una societat en tots els seus àmbits. El nacionalisme respon a la pregunta de què s'ha de governar. En el nostre cas, Catalunya.

El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la Carta de les Nacions Unides una dimensió jurídica i se n'ha fet un principi de dret internacional que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya. El principi està consagrat d'una manera expressa a l'article 1.2 de la carta fundacional.

El president Mas va incentivar la massiva assistència a la manifestació invocant el ressò internacional que sens dubte tindrà. La massiva assistència es va produir: un milió i mig pel cap baix i segur que tindrà el ressò que el president espera. Espanya maltracta Catalunya, es va dir en una de les al•locucions que es van pronunciar en el moment de la lectura del manifest, fetes en diferents llengües, que indica la voluntat de dirigir-se al món, Espanya inclosa, El litigi entre Catalunya i Espanya no és una qüestió interna de l'Estat espanyol. És un problema d'ordre internacional, per això calia aquest ressò. La internacionalització és fonamental. S'ha d'aprofitar el ressò i gestionar-lo davant d'Espanya i del món i d'una manera molt especial de les instàncies supranacionals com la Unió Europea i les Nacions Unides. És indispensable canalitzar els anhels d'independència i aquesta tasca ens correspon a tots els que creiem en la força immensa de la llibertat. El passat dimarts, vàrem entrar en la recta final que ens ha de conduir a la nostra plenitud nacional. Sense violències, conscients que serà un procés llarg, difícil i complicat. Però assolible, i una vegada lliures, demostrarem a Europa i al món que som capaços de prosperar, de mantenir el nostre estat de benestar i ser solidaris amb tothom.

Publicat a El Punt Avui

Barroso i la legitimitat de la independència

En l’esbós aparegut en aquest bloc el passat 27 d’agost deia que en els sistemes democràtics la paraula és un mitjà d’acció política, una arma. I que la manipulació de les paraules és l’arma dels polítics cínics.

La resposta per escrit del president de la Comissió Europea, Durao Barroso, a la pregunta de la diputada Maria Bizzotto té una rellevància política notable, tanta, que els adversaris de la nostra independència, han tingut la necessitat de manipular-ne la interpretació, destacant que una hipotètica secessió d’un estat membre implicaria l’abandonament de la U.E. Barroso va dir que per a la U.E. no seria cap problema la independència de Catalunya i que en tot cas s’hauria de negociar seguint les normes internacionals. La remissió a les normes de dret internacional suposa la internacionalització del procés independentista i al mateix temps reconeix la condició de subjecte actiu i titular de drets a Catalunya. Tota negociació suposa, almenys, dues parts. Qui no existeix no pot negociar. Per tant, admetre que la independència s’hauria de negociar, implica necessàriament un reconeixement. La independència és una situació de fet. I passa a ser una situació de dret en produir-se un reconeixement internacional.

Vicent Partal ho analitza amb tot detall en el seu Editorial al VilaWeb del 31 d’agost. El mateix Vicent Partal, al final del seu escrit, redacta un PS, en el que assenyala que diversos diaris espanyols, i algun de català, van presentar la resposta de Barroso interpretant-la com un advertiment a Catalunya de que si es feia independent no formaria part de la Unió Europea. Cal fer notar que Espanya o l’estat residual que quedaria, també hauria de negociar. No podria, per exemple, mantenir les quotes de participació en les institucions europees. I en el segon punt del PS. diu que comença a tenir la percepció de que tot s’està accelerant a una velocitat enorme.

La manipulació, en ocasions desesperada, de les paraules i les interpretacions, és una arma que l’estat espanyol ha utilitzat en diverses ocasions. En recordaré una: en el segon referèndum per a la independència del Québec de 30 d’octubre de 1995 els resultats van ser tan extremament ajustats que el govern d’Ottawa adonant-se que en un tercer referèndum el SI guanyaria, es va voler guarir en salut i va plantejar a la Cort Suprema del Canadà tres qüestions: 1) Si el Govern del Québec pot, en virtut de la Constitució del Canadà procedir unilateralment a la secessió del Québec; 2) Si en virtut del dret internacional existeix un dret d’autodeterminació que proporcionaria el dret de procedir unilateralment a la secessió; 3) Quin dels dos drets tindria prevalença en cas de l’eventualitat d’un conflicte entre els dos. La Cort Suprema va ser conscient de que li passaven una patata calenta. I va estar a l’altura de la seva funció i en la seva decisió va dir que encara que no existeixi dret de secessió unilateral en virtut de la Constitució o del dret internacional, això no exclou la possibilitat d’una declaració inconstitucional de secessió que condueixi a una secessió de facto. L’èxit últim d’una secessió similar dependrà del seu reconeixement per la comunitat internacional que, per decidir concedir o no aquest reconeixement prendria versemblantment en consideració la legalitat i la legitimitat de la secessió en qüestió. És a dir, la secessió pot no ser legal, però és legítima. La premsa espanyola va exultar. Només va ressaltar la no legalitat, Per res va fer menció de la legitimitat. La premsa espanyola va manipular la decisió de la Cort Suprema del Canadà de 20 d’agost de 1998, que declarava la legitimitat d’una escissió unilateral i ara manipula la resposta del president Barroso a la diputada italiana.

Política, cinisme i manipulació

Josep Mª Bertran i Teixidor en el seu bloc del 24 d’agost obre la seva Carta al Vent dient que l’única cosa que no se li pot perdonar a un polític és el cinisme. Estic d’acord en que el cinisme és imperdonable, però discrepo que sigui l’única en un polític. La incoherència també ho és. I la deslleialtat. I la prepotència. I la corrupció. La ineficàcia també és imperdonable, no obstant el President Tarradellas sembla ser tolerant amb els errors, les deficiències de gestió i les mancances ja que assegurava que un polític pot tenir-ne però el que no pot fer mai "és fer el ridícul". Els casos de cinisme aportats per Bertran i Teixidor son execrables, abominables, ........  imperdonables i malauradament se’n podrien citar d’altres.

En el llenguatge corrent quan es parla de cinisme hi ha un fonament negatiu. Per gran part de la gent el cinisme en política al•ludeix sempre els arribistes que actuen amb un menyspreu absolut no solament de les convencions, sinó també dels valors, amb l´única finalitat d’arribar i mantenir-se encara que signifiqui infringir les normes més respectables. Des d’un punt de vista polític el cínic s’identifica amb els que des de les institucions trepitgen les esperances de projecte de vida en comú que hagin estat expressades democràticament i provoquen una pèrdua de confiança dels ciutadans cap els dirigents o els representants del poder. El cinisme es percebut com l’absència de moralitat de l’arribisme, de l’ambició o de la set de poder, i comporta, en un cercle viciós pervers, la desafecció, la indiferència creixent per la cosa pública, que acaba desembocant en els populismes.

La democràcia i amb ella la política, i per tant, els polítics, va néixer a Grècia quan la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer política La política és una activitat en relació amb el poder.

Les crítiques contra la política no són pas d’avui, són de sempre. Esmentaré dues cites prou il•lustratives. La primera és de Talleyrand, que deia que la polí-tica és una manera d’agitar el poble abans de servir-se’n. La segona, de Paul Valéry, que afirmava que la política és l’art d’impedir a la gent de ficar-se on no els demanen. Totes dues poden ser considerades cíniques, però el seu cinisme conté un advertiment contra el populisme, la gran malaltia de les democràcies.

En els sistemes democràtics el poder es legitima amb un procés electoral i es obvi que aquells que hi aspiren ha de persuadir els electors. Per persuadir calen arguments, és a dir la paraula és un mitjà d’acció política. Una arma. La manipulació de les paraules és l’arma dels polítics cínics.

En aquest text he fet referència a diferents conceptes o termes que considero susceptibles de ser desenvolupats en futures aportacions al bloc. Em proposo fer-ho i les titularé "Esbós"

Arran del segon comentari del Sr. Camps

Sr, Camps

Vostè insisteix en que CiU fa prioritàries per a aquest 11 de setembre les reivindicacions pel pacte fiscal. Discrepo d’aquesta apreciació. Si em permet, tot i que tal vegada m’allargaré massa faré unes consideracions de política comparada. En definitiva, la política en optar, debatent-les, entre diverses opcions, les compara i decideix.

Una comparació és l’expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una figura retòrica, però també és una tècnica que parteix de l’estudi i de les anàlisis de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l’estudi comparat, per exemple, d’ordenaments o d’instituts de diferents ordenaments, o de processos polítics sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la ciència política en tant que s’obté un coneixement dels ordenaments que permet elaborar categories classificatòries per enquadrar i analitzar experiències.. Quan una matèria s’interpreta sostraient-li el seu contingut essencial la convertim en una cosa buida. Per això, a l’hora d’analitzar una qüestió política, o s’interpreta atenent el contingut polític o l’anàlisi no serà coherent. Cap anàlisi que es limiti al coneixement dels fenòmens sorgits en un sol àmbit nacional o estatal no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar. Una de les situacions a evitar és, en el meu entendre cabdal: Fer un referèndum i perdre’l.


Un referent tradicional per a Catalunya ha estat el Québec En fer l’anàlisi comparativa de l’evolució del poder entre Ottawa i les províncies canadenques, d’una manera especial amb el Québec s’ha d’examinar el complex conjunt d’acords intergovernamentals que tenen relació amb convenis fiscals. Ajuden a comprendre la proposta de pacte fiscal la qual no ha impededit afirmar que Catalunya és un poble en marxa que no vol posar límits a les seves aspiracions com nació. Els acords intergovernamentals canadencs no van pas aturar els referèndums per a la independència del Québec, De la mateixa manera, la proposta de pacte fiscal no aturarà el procés independentista de Catalunya

Jo penso que la proposta de pacte fiscal incomoda l'estat espanyol tant, per les repercussions que tindrà, tant el seu refús a nivell internacional com, a nivell internl, una maquillada presa en consideració. Ni hi ha pla A ni pla B. Per a Catalunya l’únic pla és la Independència

Arran del comentari del senyor Camps

El Sr Camps fa un amable comentari al meu article “Amb la independència ens refarem de la crisi”, entrat a aquest bloc després de la seva publicació al PUNT/AVUI del 16 d’agost passat, el qual contenia la següent afirmació: Catalunya ha de recuperar la seva Hisenda pròpia. i la seva independència. El senyor Camps considera que hauria d’haver invertit els termes i parlar primer de recuperar la Independència, la qual ja vindria acompanyada de la Hisenda pròpia. En el meu article no em proposava pas assenyalar una prioritat. És obvi que la independència significaria una Hisenda pròpia. i que l’Estat propi l’hauríem de construir a l’entorn de la divisió de poders, a la qual fa referència en el seu comentari. En assolir la independència ens hauríem de dotar d’una Constitució, la qual estructuraria aquesta divisió de poders. L’inici, precisament del constitucionalisme arranca de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 que en el seu article 16 declara que una societat en la qual la separació de poders no estigui determinada no té constitució.
Ara bé, tal com estan les coses cal reflexionar si el sol fet de tenir una hisenda pròpia seria un atribut de sobirania. Les cessions de competències que els estats, o les nacions estat, han de fer i estan fent  en aquestamatèria qüestionen que ho sigui, la qual cosa no ens ha de fer declinar la voluntat de tenir-la. Serem nosaltres qui decidirem fer aquestes sessions i ens cal tenir-la com més aviat millor. La reivindicació de la una no es incompatible amb la de l’altre.

M’ha sorprès la referència als mitjans de comunicació. En la Constitució que ens donarem els haurem de contemplar, però no pas com un poder de l’estat-propi, sinó per garantir-ne l’exercici en un marc de lliure expressió- .

Amb la independència ens refarem de la crisi

“La concentració de poder econòmic o financer en unes quantes mans és un risc per a la democràcia”

És famosa l'expressió “És l'economia, estúpid!”, de Bill Clinton, que el va catapultar al despatx oval de la Casa Blanca en la campanya de 1992. Avui, potser no tindria la decisiva rellevància que va tenir. Les nocions de política i d'economia s'imbriquen amb la de democràcia i incideixen en la idea de poder i en els moments presents estan encadenades de tal manera que és inimaginable parlar de l'una sense parlar de l'altra.

La democràcia va néixer a Grècia quan la gent es va adonar que les coses públiques eren millorables per mitjà de discussions, votacions i lleis. Discutir, votar, fer lleis vol dir fer política. Tant el terme com la pràctica van desaparèixer de la teoria política amb l'adveniment de l'Imperi romà. La recuperació de l'ús és un fenomen relativament modern (segles XVII i XVIII). En el llarg període en què el terme desapareix de la terminologia política només la política tenia el poder. L'economia li era supeditada i allò que en diem els medias eren del tot inexistents. Malgrat la seva aparent submissió, l'economia jugava sempre un paper important. Una economia feble significava un feble nivell de vida dels súbdits. Si les arques eren buides, l'única manera d'omplir-les eren els impostos o les guerres de conquesta, les quals implicaven elevades despeses bèl·liques i podien no ser victorioses i agreujar la situació. La importància de l'economia creix amb la revolució industrial, que impulsa la millora del nivell de vida, llança la lliure circulació dels béns i la llibertat d'intercanvis. L'increment de la importància del factor econòmic s'ha anat accelerant fins a ultrapassar la del polític gràcies a la banalització de les comunicacions que ha permès l'aparició de les multinacionals, les quals han arribat a exercir una gran influència sobre els governs.

De la mateixa manera que l'increment i la concentració de poder polític en unes quantes mans és un risc per a la democràcia, l'increment i la concentració de poder econòmic o financer també ho és, i la seva arma predilecta són els mercats, les primes de risc, les agències de qualificació i tota una sèrie de conceptes fins fa poc ignorats. Temo molt que la crisi que estem vivint sigui una lluita entre el poder polític i el poder financer i m'esgarrifo pensant que el poder financer n'està resultant guanyador És simptomàtica la desconfiança dels ciutadans en governs democràticament elegits, incapaços de reaccionar. Des de l'inici de la crisi cap govern de cap país ha superat una contesa electoral. L'Estat espanyol presenta una especificitat que mereix ésser tinguda en compte. El govern, del PSOE, seguint la ratxa, va ser derrotat en les eleccions de 20 de novembre de 2011. El PP va obtenir la majoria absoluta, amb 18 punts per sobre. Malgrat les seves promeses electorals, s'ha vist obligat a no només seguir les mesures d'austeritat del PSOE, que implacablement combatia des de l'oposició, sinó a incrementar-les. En l'enquesta de juliol del Centre d'Investigacions Sociològiques, el PP ha perdut 8 punts, i el PSOE tan sols en recupera 1, la qual cosa és indicativa que la desconfiança de l'electorat és als dos partits, el que governa i a l'anterior, al PP i al PSOE, “los dos grandes partidos estatales”. En aquesta situació es pot afirmar que l'Estat espanyol està en declivi, i n'és conscient, per això està angoixat.

La incidència de la crisi a Catalunya té causes polítiques i causes econòmiques i s'ha vist agreujada per l'insuportable espoli que pateix. El pateix des d'abans del 1714. La Guerra dels Segadors va començar el 1640 i les seves causes van ser l'espoli fiscal a què el comte duc d'Olivares sotmetia Catalunya per afrontar les despeses a les quals la monarquia espanyola havia de fer front per les seves implicacions en la política europea del moment, implicacions alienes a Catalunya, despeses que en certa manera equivalen als aeroports sense avions, AVE sense passatgers i autopistes sense cotxes que d'una manera tan irresponsable han contribuït a la difícil situació econòmica. Catalunya només pot vèncer la crisi si la pot afrontar amb tots els recursos que ella mateixa genera. Ha de recuperar la seva Hisenda pròpia i la seva Independència. Els catalans han de tenir consciència que només es podrà sortir de la crisi i iniciar la recuperació econòmica si Catalunya és mestressa de les seves decisions. La independència és la solució.

Publicat a El Punt Avui