ENDARRERE AQUESTA GENT

Fins fa poc el terme independència era evitat i en el seu lloc es parlava de sobirania, d'estat propi, de dret a decidir, etc. Ha estat el poble de Catalunya qui n'ha empès la utilització i sense temences i la reclama amb il·lusió. CiU, ERC, ICV-EUIA i la CUP, han pactat una pregunta doble per votar, primer, si Catalunya vol ser un Estat i, després, si ha de ser independent. És un signe d'acceleració. La independència és una opció lliure i democràticament expressada per molts ciutadans en la manifestació del 2012 i en la Via Catalana del 2013, i que a l'empara del principi democràtic la volen expressar a les urnes.

Mariano Rajoy afirma: “Puc garantir que la consulta no se celebrarà. És inconstitucional.” Ho fonamenta en l'article 1 de la Constitució: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol.” Però la Constitució diu quelcom més, en el mateix article 1 diu que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret”. El principi democràtic és present en més articles, el 10 per exemple. La Constitució no pot ser contrària als seus propis principis, i molt menys al democràtic. Voler oblidar-ho és un signe d'acceleració.

En l'elaboració de la tan esmentada Constitució hi va haver un imperatiu de consens, que es va assolir en la part relativa a declaracions de drets, llibertats i principis. Se sortia d'una dictadura i es volia una democràcia sense condicionants. Catalunya també ho volia, però amb una qüestió prèvia: l'acceptació de la seva existència, de la seva llengua i del seu fet diferencial.

Prèviament al procés d'elaboració, que es va encetar després de les primeres eleccions democràtiques, ja s'havia fet evident que s'havia de substituir l'estructura d'un estat centralista per un altre que harmonitzés la unitat amb la diversitat. En aquest punt el consens no es va aconseguir i es va suplir amb ambigüitats i indefinicions que han estat barroerament i maliciosa utilitzades pel poder central per minimitzar les escasses concessions que s'havien fet, actitud que culmina en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l'Estatut. Amb aquella sentència va quedar demostrat que qualsevol intent d'encaix de Catalunya amb l'Estat espanyol no podia reeixir. L'única via per evitar la desaparició de Catalunya com a poble era la independència. En aquell moment es van iniciar les acceleracions.

La nostra és il·lusionada, és la d'un procés iniciat l'endemà mateix de l'11 de setembre de 1714. Tot i l'annexió que fonamentada en el “derecho de conquista” va significar el Decret de Nova Planta de 1716, la consciència col·lectiva de Catalunya va romandre. La llengua es va salvar malgrat la consigna d'anorrear-la “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”.

La de l'estat espanyol és angoixada. Aquell imperi en el qual no es ponia mai el sol ja havia iniciat el seu declivi abans de 1714 i el 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, ja només li queda la pell de brau. En els moments presents ha prescindit totalment del “cuidado”; el ministre Wert afirma al Congrés dels Diputats que vol espanyolitzar els nens catalans. El president Mas prioritza la reivindicació democràtica. El govern de l'Estat espanyol recorre a la prepotència. Són, com sempre, aquella gent tan ufana i tan superba. Endarrere, doncs!

 Publicat El Punt-Avui, dijous, 19 de desembre del 2013

RADICALITAT? NO, NORMALITAT

email protegit FacebookTwitterGoogle +LinkedIn“Si la moderació, en funció de tercera via, ha de consistir a declinar els punts bàsics de la pròpia posició, no es pot parlar de moderació, és una rendició”

La política és a la vegada, i per definició, teoria i pràctica. Una actitud política comporta una opció ideològica i una opció estratègica. Són opcions comple-mentàries i lògicament indissociables. En política no hi ha miracle, només hi ha una via, la del realisme que ha de ser la mesura de tota estratègia. Aquest dies es parla de moderació i se la situa en una anomenada tercera via. En què consisteix la moderació? Si la moderació, en funció de tercera via, ha de consistir a declinar els punts bàsics de la pròpia posició, no es pot parlar de moderació, és una rendició.

En el cas de la reivindicació nacional catalana és una radicalitat pretendre ignorar el milió i mig de persones als carrers de Barcelona l'11 de setembre del 2012 i el milió sis-cents mil dels nostres conciutadans donant-se les mans de nord a sud del Principat per reclamar la independència, en la Via Catalana de l'11 de setembre del 2013. Ignorar l'evidència no és ser realista, el govern de l'Estat espanyol, en fer-ho, no ho és gens, com tampoc no ho seria el govern de la Generalitat si ho oblidés. El president Mas diu que hem sentir-nos orgullosos del sentit patriòtic i de la força i vitalitat dels nostres conciutadans.

El govern de l'estat, en voler impedir, al govern de la Generalitat, al qual retreu una posició radical, la celebració d'una consulta, adopta precisament aquesta radicalitat d'una manera extrema. En la sisena edició de la Nit del Pensament, celebrada el passat dia 30 d'octubre a la seu de la Fundació Cat.Dem, en l'acte d'atorgament del XVII Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític, el president Mas hi va fer una referència dient que el projecte que està en marxa a Catalunya no s'hi basa. Hi ha res més normal, en democràcia, que anar a les urnes?, va preguntar.

El 26 de juny de 1945, a San Francisco, els representants de 51 països varen fundar l'Organització de les Nacions Unides, l'ONU, el text fundacional de la qual és la carta que va entrar en vigor el 24 d'octubre de 1945 en la qual es fixen les finalitats. Just a l'inici del preàmbul es diu: “Nosaltres, pobles de les Nacions Unides resolts a proclamar novament la nostra fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat dels drets dels homes i de les dones, així com de les nacions, grans i petites...” El 10 de desembre proclamava la Declaració Universal dels Drets de l'Home, i igualment al preàmbul es considerava que el reconeixement de la dignitat a tots els membres de la família humana i dels seus drets iguals i inalienables constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau al món. El 16 de desembre de 1966, l'Assemblea General aprovava dos pactes, tots dos ratificats per l'Estat espanyol: el relatiu als drets civils i polítics i el relatiu als drets econòmics, socials i culturals, els quals amb articulats gairebé idèntics invoquen també la dignitat en els seus preàmbuls i a l'article primer afirmen que tots els pobles tenen el dret de disposar d'ells mateixos, la qual cosa cal tenir molt present en aquests moments. Disposar d'un mateix és decidir.

L'ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurement amb els altres homes i dones, amb capacitat de decidir i d'actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels altres, reconeixement que limita i determina la pròpia llibertat i suposa l'existència de la dignitat humana. (vegeu el meu article La voluntat de ser lliures, a El Punt Avui del 29/08/2013). Un home sol no té la possibilitat de ser lliure, davant qui hauria de proclamar-la o reivindicar-la? Viure amb altres éssers humans és viure en col·lectivitat i poder decidir el nostre futur col·lectiu és poder oferir un futur de major prosperitat i benestar, a nosaltres i a les futures generacions. És actuar responsablement. Josep Pallach deia que un home no és lliure si el seu poble és esclau. I Ramon Trias Fargas, que la llibertat individual dels homes requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer.

Com va dir el President Mas a la Nit del Pensament, el procés sobiranista no es basa en l'extremisme ni en la radicalitat, sinó que aixeca la bandera de la normalitat i pretén aconseguir la cosa més normal del món, poder votar per decidir sobre el futur i poder aspirar als instruments propis d'un estat.

Publicat a El Punt-Avui

Ofrena floral al cementiri de Figueres l'1 de novembre de 2013

ESQUEMA DE LA MEVA INTERVENCIÓ A L’ACTE D’OFRENA FLORAL AL CEMENTIRI DE FIGUERES L’1 DE NOVEMBRE DE 2013

Molts homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. La fidelitat a les seves ideologies els hi va portar. Unes ideologies que pocs anys abans, l’any 1931, els havien il•lusionat amb l’esperança de que amb la República trobaven la via per a la seva realització. La maquinària nazi-feixista va esclafar aquelles il•lusions. Alguns van abandonar les seves cases, les seves terres, les seves famílies, totes les seves pertinences. Perseguits per l’exèrcit franquista van poder arribar a França en busca de refugi. Hi van haver altres republicans que van optar per tornar als seus llocs d’origen, Catalunya i altres regions espanyoles, on tenien les seves famílies i la seva llar. Alguns varen ser represaliats, molts d’ells afusellats, els demés van formar part d’un altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el seu propi país! Del primer grup, milers d’ells van ser deportats als camps de concentració nazis. Una gran majoria van ser enviats a Mauthausen. Com a tots els deportats se’ls va obligar a fer treballs físicament esgotadors, a la intempèrie, mal vestits pel rigorós clima, l’alimentació escasa que no arribava als mínims necessaris per a la subsistència. Vivien amuntegats i en unes condicions higièniques que propiciaven les epidèmies. Malalts i ferits no comptaven amb cap atenció. La major part no va sobreviuré. La mort els arribava com a conseqüència de tot això o era accelerada per l’assassinat per mitjà de diferents mètodes. Els camps va ser alliberats Els sobrevivents,conscients de que aquell horror no s’havia de produir mai més, en ser alliberats van formular declaracions i juraments, adreçats al món En destaquen dos. El jurament de Buchenwald, pronunciat el 19 d’abril de 1945, una setmana després del seu alliberament i el jurament de Mauthausen, redactat en forma de crida el 16 de maig de 1945, en la cerimònia que va tenir lloc a l’interior del camp central i organitzada pel comitè internacional del mateix camp, en el qual la presència de republicans espanyols, entre ells catalans, era rellevant. M’agradaria llegir-vos alguns passatges d’aquests juraments. Ja he comentat que al camp de Mauthausen i van ser deportats molts espanyols, entre ells molts catalans, empordanesos i figuerencs que hi van morir. Opto pel jurament de Mauthausen, redactat pels propis alliberats Diu el jurament. En totes les direccions de l’horitzó, retornem a països lliures i alliberats del feixisme. Els presoners alliberats, encara ahir amenaçats de mort a mans del botxins del monstruós nazisme, agraeixen des del fons del seu cor als victoriosos exèrcits aliats l’alliberament, amb el clam de la seva llibertat retrobada. Els llargs anys passats en els camps nazis en ha convençut del valor de la fraternitat humana. Fidels a aquest ideal, fem el jurament solidari i de comú acord de continuar la lluita. Tal com per l’esforç comú de tots els pobles, el món ha estat alliberat de l’amenaça de la supremacia nazifeixista, hem de considerar que la llibertat recobrada és un bé comú a tots els pobles. La pau i la llibertat són la garantia de la felicitat dels pobles i la construcció del món sobre bases noves de justícia social i nacional és l’única via per a la col•laboració pacífica dels Etats i dels pobles. Volem, després d’haver obtingut la nostra llibertat i la de la nostra nació, conservar la memòria de la solidaritat internacional del camp i treure’n la lliçó següent: Seguim un camí comú, el camí de la comprensió recíproca, el de la col•laboració a la gran obra de la construcció d’un món nou, lliure i just per a tots. Recordarem sempre els immensos i sagnants sacrificis de totes les nacions que han permès guanyar aquest món nou. En record de la sang vessada per tots els pobles, el record de milions de germans nostres assassinats pel feixisme nazi, jurem no deixar mai aquesta via. Sobre les bases segures de la fraternitat internacional, volem cons-truir el millor monument que ens sigui possible bastir als soldats caiguts per la llibertat; EL MÓN DE L’HOME LLIURE ! Ens adrecem al món enter amb aquesta crida: Ajudeu-nos en aquesta tasca Visca la solidaritat internacional ! Visca la llibertat ! He dit alguns passatges i l’he llegit pràcticament tot. He considerat que precisament en aquests moments, calia fer-ho. Aquest document, el de Buchenvald i de tots els altres, són actes de canonització laica d’aquells màrtirs, entre els quals hi havia tants espanyols, catalans, gironins, empordanesos i figuerencs, que van ser fidels a les seves conviccions i per tenir-les van ser torturats, massacrats i exterminats. Són actes de canonització dels sobrevivents, que sense cap manifestació d’odi s’adrecen al món perquè els ajudi en la seva tasca de construir com a monument un món de llibertat sobre bases de justícia social i nacional. Els que es varen quedar, varen ser perseguits, no varen poder recuperar l’ocupació que tenien. Varen haver de refer la seva vida. Per això he dit que eren exiliats al seu propi país. Alguns varen ser sotmesos a judicis sumaríssims sense cap garantia processal i condemnats i assassinats Pocs dies després de l’alliberament es fundava l’ONU i en la Carta fundacional es proclamava la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat de la persona humana. En recordar la dignitat de tots els que van sofrir i morir pels seus ideals no hem d’oblidar que per a nosaltres, demòcrates, el punt de partida és que l’ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurement amb els altres homes, amb capacitat de decidir, reconeixent la llibertat dels demès i això suposa l’existència de la dignitat humana i, per tant de la justícia social. Progrés nacional i progrés social són indestriables. Els compromís amb el futur nacional és també el compromís amb el futur social. Justícia nacional i justícia i solidaritat social, tal com reclama la crida de Maut-hausen, que acaba precisament amb un Visca a la solidaritat internacional!, un Visca a la Llibertat! I jo, avui, hi afegeixo un Visca Catalunya!.

RECONEIXEMENT INTERNACIONAL

email protegit

Facebook Twitter Google + LinkedIn

“El govern de l'Estat espanyol constata que la nostra voluntat d'existir és més forta que la seva voluntat de dominar i té por”

La setmana passada es va celebrar al Parlament de Catalunya el debat de política general, en el qual una vegada més es va expressar quina és la seva voluntat amplament majoritària en el procés de transició nacional que estem vivint. Entre les resolucions aprovades hi ha la relativa a la internacionalització del procés, en la qual s'insta específicament el govern a desenvolupar una estratègia comunicativa per informar “els principals governs i organismes internacionals” de la voluntat de Catalunya de preguntar als seus ciutadans. Aquest tema sempre ha atret la meva atenció i ha estat una constant en totes les meves intervencions en els actes en què he tingut el goig de participar des de l'inici del procés cap a la independència i en molts articles, i sempre hi he sostingut d'una manera categòrica aquesta necessària internacionalització. Com si d'una reafirmació es tractés, el mateix dia de l'aprovació es va fer públic que el president de la Generalitat, Artur Mas, viatjaria a Brussel·les, on faria una roda de premsa a la delegació de la Generalitat i es reuniria amb els vicepresidents de la Comissió Europea Olli Rehn i Maros Sefkovic; s'entrevistaria amb el comissari d'Ocupació, Afers Socials i Inclusió, Lázsló Andor; mantindria una trobada amb eurodiputats catalans i després, amb ciutadans de Catalunya que treballen a les institucions europees. En definitiva, una jornada diplomàtica del cap d'una nació. Catalunya ho és.

El terme ‘nació' té una connotació predominantment política. Una nació és un poble en què una part significativa de la població té l'objectiu de constituir un estat propi o de mantenir-lo si ja el té. El concepte de nació va quedar històricament lligat a dos processos, el naixement de la monarquia absoluta i la formació de l'estat modern, i troba la seva màxima expressió en la pau de Westfàlia amb el sorgiment del concepte estat nació, el qual s'atorga en exclusiva l'exercici d'atribucions sobiranes com ara el monopoli de la diplomàcia, ja que les úniques fonts de dret internacional són els estats. Al segle XX el model westfalià entra en crisi i ha de cedir la plaça al sistema sorgit de la Carta de les Nacions Unides el 1945. El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la carta una dimensió jurídica que n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya amb els decrets de Nova Planta de 1716. La dinàmica actual de la política internacional, en la qual incideix l'increment de processos de recuperació d'independència, determina la seva importància en les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l'aparició de termes nous, com ara la protodiplomàcia, que s'utilitza per descriure gestions que contenen missatges separatistes.

El govern de l'Estat espanyol, angoixat per l'embranzida i magnitud de la nostra voluntat, evidenciada en la manifestació de l'11 de setembre del 2012 i en la Via Catalana de l'11 de setembre d'aquest any, constata que la nostra voluntat d'existir és més forta que la seva voluntat de dominar i té por, i ens vol combatre amb la por, amenaçant-nos, per exemple, amb la nostra expulsió de la Unió Europea. Amb la seva estratègia enforteix la internacionalització. En el seu pànic i supèrbia no s'adonen que, si la Unió Europea al seu dia prengués la decisió de vetar la nostra permanència, significaria que ja hem aconseguit la independència, supòsit pel qual no hi ha cap precedent. I l'Estat espanyol quin pes tindria a Europa amb un PIB òbviament inferior al d'ara? Quants diputats li correspondrien al Parlament Europeu amb una població també inferior? Si Catalunya accedís a la independència, possibilitat que s'admet en amenaçar-nos amb l'expulsió, allò que quedaria d'Espanya seria un altre estat, entréssim o no a la Unió. Aquest estat nou, residual, hauria de sol·licitar l'ingrés? Tampoc no hi ha cap precedent.

Demà se celebrarà la tercera conferència Building a new state, que versarà sobre el reconeixement internacional de nous estats. El tema no pot ser més oportú, la rellevància acadèmica i política dels seus participants contribuirà a aclarir els nostres conceptes i a dissipar els nostres temors. Un examen de les diferents experiències, l'estudi de les analogies i de les constants històriques condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d'objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar.

Sigui quin sigui el resultat de l'acció diplomàtica del president Mas a Brussel·les dilluns, en fer-la ja haurà aconseguit un objectiu bàsic: un acte de sobirania i el compliment d'una resolució del Parlament, dipositari de la sobirania del nostre poble.

Publicat a El Punt Avui

LA VOLUNTAT DE SER LLIURES

email protegit

Facebook Twitter Google + LinkedI“La Via Catalana de l'11 de setembre serà una manifestació de dignitat”

Gairebé tothom és conscient que Catalunya està vivint un procés d'una importància sense precedents. Es disposa de nombroses expressions per denominar-lo: “independència”, “exercici del dret a decidir”, “constituir un estat nou a Europa”, i tantes altres. Amb les primeres n'hi hauria prou, les altres són purs eufemismes. Catalunya, després de tres-cents anys d'annexió a l'Estat espanyol, manifesta la seva voluntat de posar fi a aquesta situació i vol recuperar la seva sobirania. Cap esdeveniment no sorgeix del no-res Tots tenen un antecedent i tots en són d'esdeveniments posteriors. La història és una llarga cadena d'esdeveniments. L'anhel de llibertat de Catalunya no ha nascut ara. Ja el teníem abans de l'11 de setembre de 1714. Deia Pallach: un home no és lliure si el seu poble és esclau, i deia Ramon Trias Fargas: ser català és la voluntat de ser lliure. Les dues afirmacions es refereixen a Catalunya en clau de llibertat. La llibertat és el bé més preuat tant de l'home com de la col·lectivitat, per això quan es parla de dret humans, el primer és el dret a ser lliure.

Entre els esdeveniments clau hi figuren les grans declaracions i les grans proclamacions de drets i d'una manera molt especial la Declaració d'Independència de les colònies americanes i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa. Els Drets Humans, les seves definicions i garanties han experimentat un gran impuls amb el fenomen de la internacionalització que sorgeix amb les dues guerres mundials. Durant la primera, el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, proclamava els seus catorze punts relatius al dret a l'autodeterminació del pobles, i en acabar la segona, a San Francisco, els representants de 51 països (en l'actualitat 192 membres) varen fundar l'Organització de les Nacions Unides, l'ONU, el text fundacional de la qual és la carta en què es fixen les finalitats, entre les quals destaca la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d'igualtat dels drets dels pobles i del seu dret de disposar d'ells mateixos.

És de la iniciativa de les Nacions Unides que prové la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, la qual constitueix el primer, cronològicament parlant, text internacional sobre la protecció dels drets de l'home, i té una importància excepcional, en referir-se explícitament a allò que s'anomena dret a la resistència dient: “Atès que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, a fi que l'home no sigui compel·lit, com a últim recurs, a la revolta contra la tirania i l'opressió.”

En el procés que estem vivint és important tenir present el paràgraf inicial del preàmbul de la declaració, en què es diu que “el reconeixement de la dignitat i dels drets iguals de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau al món”. L'ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurement amb els altres homes, amb capacitat de decidir i d'actuar de manera responsable, i l'home necessita aquesta dignitat per ser lliure. La dignitat de la persona és la primera i bàsica de les referències. Només serem lliures si som dignes. I la dignitat només s'obté decidint lliurement el nostre futur, individual i col·lectiu.

Si els processos de la història no sorgeixen del no-res, tampoc no sorgeixen aïllats. Coincideixen amb altres processos. El nostre procés, afirmatiu de la dignitat dels catalans, coincideix amb un angoixant procés d'ensorrament de l'Estat espanyol, el qual ja s'havia iniciat amb anterioritat a 1714. Aquell imperi en el qual no es ponia mai el sol ha arribat a la fi del cicle. Catalunya es disposa a començar-ne un de nou, amb llibertat i amb respecte a totes les nacions, a la comunitat de les quals té la voluntat d'incorporar-se. En la història apareixen casos d'acceleració. I en aquest moment els dos processos es troben en fase d'acceleració. La Via Catalana cap a la Independència que es formarà l'11 de setembre serà una manifestació de dignitat, i de responsabilitat històrica, evidenciarà al món la voluntat dels catalans d'assolir la independència. Si volem, la tenim a l'abast. Només ens cal estar units. Tant és que hi anem amb un eslògan o un altre. Ningú de nosaltres no haurà de deixar d'actuar d'acord amb les seves ideologies. Catalunya és una nació i una nació no pot existir sense homes lliures. És per això que no és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. És una qüestió de nacionalitat. Catalunya és la pàtria de la llibertat. Si l'home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la nació i creuen en la immensa força de la llibertat.

Publicat a El Punt-Avui

CORRUPCIÓ I ARROGÀNCIA

“A l'Estat espanyol han aflorat escàndols de corrupció que ningú no posa en dubte”

La corrupció és una plaga mundial que posa de manifest una feblesa estructural de les institucions i una incapacitat dels poders públics per exercir un control rigorós dels actes dels polítics, i dels funcionaris, per descomptat, però també dels operadors econòmics. Convé no oblidar-ho ja que la consumació de la corrupció en necessita la concurrència i pot comprometre notablement els esforços d'un país per governar-se eficaçment i reduir considerablement els recursos disponibles per combatre la pobresa i mantenir l'estat del benestar.

De corrupció n'hi ha hagut sempre i a tot arreu. N'existeixen referències de fa més de 2.500 anys, però no és fins als anys vuitanta o noranta del segle passat que es pren consciència dels seus efectes perversos i el 31 d'octubre del 2003 les Nacions Unides adopten una Convenció contra la Corrupció, la qual cosa és indicativa de l'abast mundial del fenomen, l'increment del qual es reflecteix en l'existència de fraus, desviament de fons, manipulació de contractes públics, etc., i els inevitables paradisos fiscals que comporten.

La corrupció, al costat dels efectes perversos esmentats, origina una disminució del nivell tècnic en preterir-se ofertes més qualificades a la que n'és l'objecte. Té una germana: la mediocritat, que en política és una pràctica que consisteix a eludir els problemes de fons aportant arguments estèrils. Una i altra, corrupció i mediocritat, són l'aliment que nodreix el populisme.

Cap líder polític no pot oblidar que la democràcia és un projecte ètic fonamentat en un sistema de valors que donen sentit a l'exercici del poder i al de l'oposició. Tenia raó el sociòleg valencià José Vidal-Beneyto, desaparegut el 2010, en dir que quan en una democràcia les principals forces polítiques enganyen els ciutadans, la democràcia es desacredita, la política es degrada i, el que és pitjor, el populisme augmenta, i hi afegeix: “Un govern es corromp per la corrupció i quan hi ha corrupció en el si d'una democràcia, és la mateixa democràcia que esdevé corrupta.”

És el cas de l'Estat espanyol? Han aflorat escàndols de corrupció de la veracitat dels quals ningú no dubta. La ciutadania reclama aclariments. El president del govern espanyol eludeix comparèixer davant el Parlament, s'ho rumia, el ministre responsable de la diplomàcia (!) diu que s'explicarà quan ho cregui oportú (!?) i en la forma que cregui oportuna (!?), posant de manifest l'un i l'altre la seva mediocritat i la de tot l'aparell, institucional i polític, de l'Estat.

En canvi, el president de la Generalitat, en el ple del Parlament del dia 15 d'aquest mes, ha respost a les preguntes de tots i cadascun dels portaveus dels grups parlamentaris, i ha afirmat que s'estaven donant explicacions allà on cal i la cara allà on cal, i va confirmar la seva compareixença el dia 31 de juliol, tal com s'havia compromès en el mateix Parlament, on se'n podria parlar més extensament. També va recordar que s'havia compromès, i ho va reiterar, a presentar públicament el portal de la transparència del govern de la Generalitat, en el sentit de la qual s'actua perquè són els primers interessats que la moral general del país no caigui com a conseqüència de casos d'irregularitats i de corrupció.

Catalunya està vivint amb una enorme i creixent il·lusió un procés cap a la plena sobirania, però no és l'únic procés que estem vivint. L'Estat espanyol al qual encara pertanyem viu el procés del seu esfondrament, el viu angoixat i per això s'oposa d'una manera visceral i primitiva a la nostra transició nacional i ho fa amb arrogància. Rajoy diu que només els països grans, entre els quals situa Espanya i n'exclou Catalunya en tant que país petit, poden sortir de la crisi. La lletra del nostre himne nacional, Els segadors, prové del segle XVII, i ja cantàvem “endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”. Ja sabíem com eren i sabem com són.

Assolir la independència és el resultat de diversos factors concurrents. Un d'aquests factors és la decadència de l'Estat opressor. Tots els estats hegemònics arriba un moment en què hi entren, és un procés més o menys llarg, però quan ha començat és rar que s'aturi. La història ens mostra en el curs dels segles passats diversos exemples. I de les seves anàlisis comparatives es dedueixen els símptomes ineluctables de les decadències. L'Estat espanyol és un d'aquests estats i es troba en fase terminal. Fins avui hi ha 22 països que s'han independitzat d'Espanya. Serem el vint-i-tresè i com tots els altres formarem part de la comunitat internacional de nacions.

Publicat a El Punt-Avui 
Comarques Gironines 25-07-2013 Pàgina 17 
Edició Nacional 25-07-2013 Pàgina 21

VOLUNTAT POLÍTICA I MARC JURÍDIC PROPI

 “Catalunya, per prendre les seves decisions, com a poble, com a societat, vol tenir, i ho reclama, un marc jurídic propi”

La democràcia va implicar un canvi substancial en les relacions humanes. El seu adveniment va comportar que el poder no s'obté amb mitjans violents. Aquells que aspiren al poder o a mantenir-s'hi han de legitimar la seva obtenció davant de la societat, que és la que decidirà sobre aquesta legitimitat. I per tant decidir és el pilar fonamental d'una societat democràtica. És obvi que la decisió no pot sorgir del no-res. Calen arguments, calen debats, cal discernir, fixar prioritats, com executar-les, etc. I tot això requereix un marc jurídic. Catalunya, per prendre les seves decisions, com a poble, com a societat, vol tenir, i ho reclama, un marc jurídic propi.

Catalunya ja el tenia, aquest marc jurídic propi, i el 1716, amb els decrets de Nova Planta, va quedar sotmesa al marc jurídic de Castella, sense altra justificació que “el derecho de conquista”, segons expressió dels mateixos decrets, i ara el vol recuperar, i el vol recuperar amb expressa i total renúncia a tota mena de violència, i assumint la funció del pilar fonamental de decidir propi de tota societat democràtica, propugna la convocatòria d'una consulta perquè els ciutadans decideixin de manera directa si volen continuar estant integrats en l'estat del qual formen part com a conseqüència d'aquella annexió i si volen iniciar un procés de secessió. Es pot impedir que es convoqui aquesta consulta? Si els ciutadans de Catalunya tenen la voluntat ferma de celebrar la consulta el govern de l'Estat espanyol no la pot impedir. Amb aquesta clara resposta, Javier Pérez Royo, catedràtic de dret internacional de la Universitat de Sevilla, va finalitzar la seva intervenció en el debat Dret a decidir i legalitat, organitzat per Sobirania i Justícia el passat 14 de juny a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

La Constitució espanyola no preveu ni tan sols la possibilitat que l'interrogant es pugui plantejar però, segons el professor de Sevilla, això no significa que desaparegui el problema polític que està en l'origen de la pretensió d'una àmplia majoria de la societat catalana, constatable en la composició del Parlament, de convocar la consulta. Durant quant de temps es pot impedir?

Contemplant la qüestió des de la seva perspectiva de problema polític, no hi ha dubte que ens trobem davant un enfrontament de nacionalismes, tema en el qual no hi ha punt zero: allà on hi ha un nacionalisme n'hi ha un altre d'enfrontat, i al nacionalisme català, que pretén un marc jurídic propi on poder prendre les decisions que com a identitat nacional li correspondrien, s'hi oposa un nacionalisme espanyol intransigent i arrogant. El sociòleg i antropòleg anglès d'origen txec Ernest Gellner diu que un sentiment nacionalista és l'estat de satisfacció que produeix la seva realització o el d'enuig que suscita la seva contradicció. I en el procés que Catalunya viu en aquests moments, s'hi constaten els dos sentiments: il•lusionada satisfacció en el català i angoixat enuig en l'espanyol.

L'angoixa del nacionalisme espanyol ja la sentien en el moment de redactar la Constitució del 1978 i apareix en la redundant redacció de l'article segon que no es cansen de recordar: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols.” Rècord de redundàncies! En quinze paraules se'n comptabilitzen quatre, fet que patentitza una angoixa malaltissa.

Els independentistes catalans ens adonem que mai no hem tingut la recuperació de la independència tan a l'abast. El catedràtic Pérez Royo va dir que si els ciutadans de Catalunya tenien la voluntat ferma de celebrar la consulta el govern de l'Estat espanyol no la podria impedir, però també que aquesta voluntat s'estava plantejant amb una certa ambigüitat. En aquesta arena hi conflueixen accions pròpies i accions alienes, és a dir, catalanes i espanyoles. Probablement els catalans cometem i cometrem molts errors: impaciències, introducció de debats ideològics i altres. Però a l'Estat espanyol les institucions, començant per la corona, seguint per les més altes instàncies del poder judicial, pel poder econòmic, pels seus partits polítics, etc., estan cada vegada més desprestigiades. La temptació del populisme plana. La irrupció de José M. Aznar n'és una prova. El populisme és un símptoma inequívoc de decadència terminal.

Publicat a El Punt-Avui