RECORDANT JOSEP PALLACH

Entre els comentaris que el trencament de la disciplina de grup en el PSC el dia 16 passat en ocasió de la votació d'una proposició de llei orgànica de delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, em va cridar l'atenció, no recordo qui el va fer, un comentari que deia que “el 1977 va morir Pallach, el 2014 l'han enterrat”. Em sembla percebre-hi una reivindicació de l'enyorat Pallach, tot i que per mi tant la indisciplina com la reacció de la cúpula del partit, que ja es perfilaven en declaracions prèvies, més aviat es podrien mirar com una resurrecció.

El mandat imperatiu avui fa referència a la relació entre el partit i el diputat proposat per ell. Si els diputats no es dobleguen als acords del grup o a indicacions del partit en les votacions en què hagin participat apartant-se'n, ens trobem davant una decisió de consciència i no pot ser qüestionada per cap concepte, moral o jurídic. Les votacions dels tres diputats –que precisament s'avenien amb el programa electoral del PSC– són inatacables. Antonio Balmón afirma que van obeir a motivacions espúries. Marina Geli diu que es van fer per coherència. Els tres diputats no han d'explicar les motivacions, es troben en el programa electoral del PSC. És a Pere Navarro i a Antonio Balmón a qui correspon explicar les motivacions de l'incompliment del programa electoral. Ho han de fer per coherència. Sobretot perquè en política coherència vol dir decència.

la matinada de l'11 de gener de l'any 1977, dos dies després de la cloenda del Tercer Congrés del Partit Socialista de Catalunya –denominació que acabava d'adoptar el Reagrupament– celebrat al Col·legi d'Advocats de Barcelona, Josep Pallach ens va deixar. Josep Pallach pertany a un grup privilegiat de personatges històrics, el d'aquells les conviccions dels quals en el transcurs del temps fins i tot els seus més acarnissats contradictors les accepten i en fan la seva pròpia política. S'ha especulat molt sobre el que hauria pogut ser la història de Catalunya si no hagués desaparegut. Ningú no ho pot dir. Però sí que tothom pot afirmar que hauria estat diferent. Sabia que la democràcia només pot mantenir-se quan la sostenen una majoria sòlida de ciutadans que abracen uns valors irrenunciables. Va tenir sempre confiança en un d'aquests valors, en Catalunya. D'ell és la frase: “Un home no és lliure si el seu poble és esclau.” És molt més que una figura històrica important, és una referència obligada per als que creuen en la força immensa de la llibertat.

No cal preguntar-se com hauria sigut Catalunya si Pallach no hagués desaparegut. Catalunya en aquests moments reclama l'exercici del dret a decidir gràcies al fet que hi va haver persones com Josep Pallach i altres, com ara Ramon Trias Fargas, Heribert Barrera i tantes més, que van tenir molt clar el sentit del sacrifici en el present i el valor irrenunciable que és Catalunya de cara al futur.

Sovint penso en quina seria la seva posició ara. No em costa de creure que seria d'una ferma serenitat, coherent amb les seves conviccions. Si podem reivindicar el dret a decidir és gràcies a homes com Josep Pallach. El seu mestratge, el seu patriotisme i la seva anàlisi no van morir el 1977, ni se'ls va enterrar el 2014, ni tan sols se'ls va ressuscitar en la històrica votació al Parlament del dia 16. Són part del nostre patrimoni polític. Gràcies Marina, gràcies Núria, gràcies Joan Ignasi, la vostra coherència m'ha recordat la de Josep Pallach.

Publicat al PUNT/AVUI el 30 de gener de 2014

CARTA DE SUÏSA

22 de gener de 2014

Manel Gilabert, un amic català resident a Suïssa, que va llegir l’Esbós de 20 de gener m’escriu una carta referint-s’hi. Penso que us pot interessar.

Gràcies pel seu article,

El seu article és molt ponderat i raonat. Com ha de ser un article destinat a ser publicat. No tinc la seva bondat i no pretenc ser publicat, motiu pel qual la meva apreciació de l'acció de la direcció del PSC és molt més radical. La qualificaria com a purificació ètnica. El PSC traspua el cultiu de l'ètnia des de que Montilla va agafar les regnes del PSC. Encara recordo aquella primera campanya electoral del Montilla que deia "Ara és l'hora dels catalans". Com si els qui governaven abans d'ells no haguessin sigut catalans. O com si els qui no votaven socialista no fossin catalans. O pitjor, com si ell, Montilla i la seva gent fossin, els únics veritables catalans d'avui en dia, per oposició als qui no venien de fora de Catalunya que ja no podien representar la Catalunya real. Agafis l'eslogan com l'agafis traspua etnocentrisme i la divisió del país en funció dels orígens. Avui encara moltes de les opinions que s'escolten més enllà del Sènia tenen un regust xenòfob. La direcció del PSC no fa una purificació ideològica sinò sobretot ètnica. Ells es pensen que els seus, vull dir els espanyols de Catalunya són estúpids i encara els escolten. Es estrany constatar que ells com el règim anterior no s'han adonat encara que els fills dels emigrants ja no els segueixen en la seva deriva etnocèntrica. que ja no calen feries d'abril a Catalunya i que la nova generació de castellanoparlants ja és tant o més independentista que els que són d'origen català. Aquesta gent (la direcció del PSC) ha fet molt mal al país perquè ha desprestigiat i malbaratat el vot d'esquerres dividint el seu electorat en funció dels orígens. Ni els uns (catalans d'origen espanyol), ni els altres (catalans d'origen) no han volgut aquesta deriva. Allí està el socialisme a Catalunya. M'estranya també que no se'n hagin adonat que el futur és seu, vull dir socialista, en una Catalunya independent. Potser això no li agradarà molt a vostè que tinc entès no és d'esquerres però els resultats de la majoria d'eleccions abans del 2010 ensenyen aquesta tendència a Catalunya de manera quasi sistemàtica. Ara bé sigui o no independent Catalunya, de la manera que s'ho ha plantejat aquesta direcció, el PSC d'avui està enterrat per al menys una generació.

Paro aquí. Avui ha aparegut a tota plana un interviu del Zapatero a Le Temps que estava al Tessí. Ell com Rajoy també diu que no podrem votar a Catalunya. Tenint en compte lo visionaris que són ambdós insignes governants em sembla que tenim molts números per a que s'acabi l'any amb una votació sobre la independència a Catalunya.

ESBÓS: MOTIVACIONS ESPÚRIES? NO, COHERENTS

El passat dia 16 el ple del Parlament va aprovar presentar al Congrés dels Diputats una proposició de llei orgànica de delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, amb 87 vots a favor, 43 en contra i 3 abstencions. Van votar a favor de la iniciativa els diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA i els socialistes Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena; en contra, els setze diputats del PSC restants, els del PPC i C's, i s'ha abstingut la CUP.

Els vots positius de les diputades Marina Geli i Núria Ventura i del diputat Joan Ignasi Elena han estat objecte de molts comentaris i moltes declaracions. Antonio Balmón Arévalo successor de José Montilla a l’Alcaldia de Cornellà de Llobregat i responsable d’acció política en l’executiva del PSC, va dir que no havien respectat la disciplina de vot i que van actuar per motivacions espúries Segons el Diccionari de la Llengua Catalana l’adjectiu significa bastard, no legítim, no autèntic. El Primer Secretari del PSC, Pere Navarro els demana que renunciïn a l’escó.

La disciplina de vot en un grup parlamentari (o municipal) és una qüestió delicada i controvertida i sempre objecte de polèmica. És un principi bàsic que en la pràctica és unànimement reconegut. Són estables els governs que tenen una majoria fortament cohesionada. I només una oposició unificada i homogènia pot aspirar a ser eficaç, en el control del govern i a ser-ne l’alternativa. No obstant, la disciplina de partit contradiu el principi de la lliure representació dels diputats.

Totes les Constitucions posteriors a la II Guerra Mundial constitucionalitzen els partits polítics i a totes es manté la naturalesa lliure del mandat. L’espanyola, a la qual tant li agrada referir-se el PSOE (per tant el PSC-PSOE), en l’article 67.2 estableix la prohibició de mandat imperatiu i els Estatuts de Catalunya ho fan a l’article 31.3 del de 1979 i en el 57.3 del de 2006, amb idèntics redactats.

El mandat imperatiu es referia originàriament a la relació del parlamentari amb els electors que l’havien enviat al parlament, però avui fa referència a la relació entre el partit i el diputat proposat per ell. Si els diputats s’avenen a la disciplina de vot - i aquest és el comportament general - ens trobem davant una decisió personal coberta constitucionalment per una remissió a la seva consciència. Si no es dobleguen als acords del Grup o a indicacions del partit les votacions en que hagi participat apartant-se’n no poden ser qüestionades per cap concepte, moral o jurídic. Les votacions dels tres diputats - que precisament s’avenien amb el programa electoral del PSC – són inatacables. Antonio Balmón afirma que van obeir a motivacions espúries. Marina Geli diu que es van fer per coherència. Els tres diputats no han d’explicar les motivacions, es troben en el programa electoral del PSC. És a Pere Navarro i a Antonio Balmón a qui correspon explicar les motivacions de l’incompliment del programa electoral. Ho han de fer per coherència. Sobretot perquè en política coherència vol dir decència

ENDARRERE AQUESTA GENT

Fins fa poc el terme independència era evitat i en el seu lloc es parlava de sobirania, d'estat propi, de dret a decidir, etc. Ha estat el poble de Catalunya qui n'ha empès la utilització i sense temences i la reclama amb il·lusió. CiU, ERC, ICV-EUIA i la CUP, han pactat una pregunta doble per votar, primer, si Catalunya vol ser un Estat i, després, si ha de ser independent. És un signe d'acceleració. La independència és una opció lliure i democràticament expressada per molts ciutadans en la manifestació del 2012 i en la Via Catalana del 2013, i que a l'empara del principi democràtic la volen expressar a les urnes.

Mariano Rajoy afirma: “Puc garantir que la consulta no se celebrarà. És inconstitucional.” Ho fonamenta en l'article 1 de la Constitució: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol.” Però la Constitució diu quelcom més, en el mateix article 1 diu que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret”. El principi democràtic és present en més articles, el 10 per exemple. La Constitució no pot ser contrària als seus propis principis, i molt menys al democràtic. Voler oblidar-ho és un signe d'acceleració.

En l'elaboració de la tan esmentada Constitució hi va haver un imperatiu de consens, que es va assolir en la part relativa a declaracions de drets, llibertats i principis. Se sortia d'una dictadura i es volia una democràcia sense condicionants. Catalunya també ho volia, però amb una qüestió prèvia: l'acceptació de la seva existència, de la seva llengua i del seu fet diferencial.

Prèviament al procés d'elaboració, que es va encetar després de les primeres eleccions democràtiques, ja s'havia fet evident que s'havia de substituir l'estructura d'un estat centralista per un altre que harmonitzés la unitat amb la diversitat. En aquest punt el consens no es va aconseguir i es va suplir amb ambigüitats i indefinicions que han estat barroerament i maliciosa utilitzades pel poder central per minimitzar les escasses concessions que s'havien fet, actitud que culmina en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l'Estatut. Amb aquella sentència va quedar demostrat que qualsevol intent d'encaix de Catalunya amb l'Estat espanyol no podia reeixir. L'única via per evitar la desaparició de Catalunya com a poble era la independència. En aquell moment es van iniciar les acceleracions.

La nostra és il·lusionada, és la d'un procés iniciat l'endemà mateix de l'11 de setembre de 1714. Tot i l'annexió que fonamentada en el “derecho de conquista” va significar el Decret de Nova Planta de 1716, la consciència col·lectiva de Catalunya va romandre. La llengua es va salvar malgrat la consigna d'anorrear-la “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”.

La de l'estat espanyol és angoixada. Aquell imperi en el qual no es ponia mai el sol ja havia iniciat el seu declivi abans de 1714 i el 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, ja només li queda la pell de brau. En els moments presents ha prescindit totalment del “cuidado”; el ministre Wert afirma al Congrés dels Diputats que vol espanyolitzar els nens catalans. El president Mas prioritza la reivindicació democràtica. El govern de l'Estat espanyol recorre a la prepotència. Són, com sempre, aquella gent tan ufana i tan superba. Endarrere, doncs!

 Publicat El Punt-Avui, dijous, 19 de desembre del 2013

RADICALITAT? NO, NORMALITAT

email protegit FacebookTwitterGoogle +LinkedIn“Si la moderació, en funció de tercera via, ha de consistir a declinar els punts bàsics de la pròpia posició, no es pot parlar de moderació, és una rendició”

La política és a la vegada, i per definició, teoria i pràctica. Una actitud política comporta una opció ideològica i una opció estratègica. Són opcions comple-mentàries i lògicament indissociables. En política no hi ha miracle, només hi ha una via, la del realisme que ha de ser la mesura de tota estratègia. Aquest dies es parla de moderació i se la situa en una anomenada tercera via. En què consisteix la moderació? Si la moderació, en funció de tercera via, ha de consistir a declinar els punts bàsics de la pròpia posició, no es pot parlar de moderació, és una rendició.

En el cas de la reivindicació nacional catalana és una radicalitat pretendre ignorar el milió i mig de persones als carrers de Barcelona l'11 de setembre del 2012 i el milió sis-cents mil dels nostres conciutadans donant-se les mans de nord a sud del Principat per reclamar la independència, en la Via Catalana de l'11 de setembre del 2013. Ignorar l'evidència no és ser realista, el govern de l'Estat espanyol, en fer-ho, no ho és gens, com tampoc no ho seria el govern de la Generalitat si ho oblidés. El president Mas diu que hem sentir-nos orgullosos del sentit patriòtic i de la força i vitalitat dels nostres conciutadans.

El govern de l'estat, en voler impedir, al govern de la Generalitat, al qual retreu una posició radical, la celebració d'una consulta, adopta precisament aquesta radicalitat d'una manera extrema. En la sisena edició de la Nit del Pensament, celebrada el passat dia 30 d'octubre a la seu de la Fundació Cat.Dem, en l'acte d'atorgament del XVII Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític, el president Mas hi va fer una referència dient que el projecte que està en marxa a Catalunya no s'hi basa. Hi ha res més normal, en democràcia, que anar a les urnes?, va preguntar.

El 26 de juny de 1945, a San Francisco, els representants de 51 països varen fundar l'Organització de les Nacions Unides, l'ONU, el text fundacional de la qual és la carta que va entrar en vigor el 24 d'octubre de 1945 en la qual es fixen les finalitats. Just a l'inici del preàmbul es diu: “Nosaltres, pobles de les Nacions Unides resolts a proclamar novament la nostra fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat dels drets dels homes i de les dones, així com de les nacions, grans i petites...” El 10 de desembre proclamava la Declaració Universal dels Drets de l'Home, i igualment al preàmbul es considerava que el reconeixement de la dignitat a tots els membres de la família humana i dels seus drets iguals i inalienables constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau al món. El 16 de desembre de 1966, l'Assemblea General aprovava dos pactes, tots dos ratificats per l'Estat espanyol: el relatiu als drets civils i polítics i el relatiu als drets econòmics, socials i culturals, els quals amb articulats gairebé idèntics invoquen també la dignitat en els seus preàmbuls i a l'article primer afirmen que tots els pobles tenen el dret de disposar d'ells mateixos, la qual cosa cal tenir molt present en aquests moments. Disposar d'un mateix és decidir.

L'ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurement amb els altres homes i dones, amb capacitat de decidir i d'actuar de manera responsable, reconeixent la llibertat dels altres, reconeixement que limita i determina la pròpia llibertat i suposa l'existència de la dignitat humana. (vegeu el meu article La voluntat de ser lliures, a El Punt Avui del 29/08/2013). Un home sol no té la possibilitat de ser lliure, davant qui hauria de proclamar-la o reivindicar-la? Viure amb altres éssers humans és viure en col·lectivitat i poder decidir el nostre futur col·lectiu és poder oferir un futur de major prosperitat i benestar, a nosaltres i a les futures generacions. És actuar responsablement. Josep Pallach deia que un home no és lliure si el seu poble és esclau. I Ramon Trias Fargas, que la llibertat individual dels homes requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer.

Com va dir el President Mas a la Nit del Pensament, el procés sobiranista no es basa en l'extremisme ni en la radicalitat, sinó que aixeca la bandera de la normalitat i pretén aconseguir la cosa més normal del món, poder votar per decidir sobre el futur i poder aspirar als instruments propis d'un estat.

Publicat a El Punt-Avui

Ofrena floral al cementiri de Figueres l'1 de novembre de 2013

ESQUEMA DE LA MEVA INTERVENCIÓ A L’ACTE D’OFRENA FLORAL AL CEMENTIRI DE FIGUERES L’1 DE NOVEMBRE DE 2013

Molts homes i dones de totes les regions i nacions que componien l’estat espanyol, l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili. La fidelitat a les seves ideologies els hi va portar. Unes ideologies que pocs anys abans, l’any 1931, els havien il•lusionat amb l’esperança de que amb la República trobaven la via per a la seva realització. La maquinària nazi-feixista va esclafar aquelles il•lusions. Alguns van abandonar les seves cases, les seves terres, les seves famílies, totes les seves pertinences. Perseguits per l’exèrcit franquista van poder arribar a França en busca de refugi. Hi van haver altres republicans que van optar per tornar als seus llocs d’origen, Catalunya i altres regions espanyoles, on tenien les seves famílies i la seva llar. Alguns varen ser represaliats, molts d’ells afusellats, els demés van formar part d’un altre exili, l’exili interior, tant dolorós com l’exterior. Eren exiliats en el seu propi país! Del primer grup, milers d’ells van ser deportats als camps de concentració nazis. Una gran majoria van ser enviats a Mauthausen. Com a tots els deportats se’ls va obligar a fer treballs físicament esgotadors, a la intempèrie, mal vestits pel rigorós clima, l’alimentació escasa que no arribava als mínims necessaris per a la subsistència. Vivien amuntegats i en unes condicions higièniques que propiciaven les epidèmies. Malalts i ferits no comptaven amb cap atenció. La major part no va sobreviuré. La mort els arribava com a conseqüència de tot això o era accelerada per l’assassinat per mitjà de diferents mètodes. Els camps va ser alliberats Els sobrevivents,conscients de que aquell horror no s’havia de produir mai més, en ser alliberats van formular declaracions i juraments, adreçats al món En destaquen dos. El jurament de Buchenwald, pronunciat el 19 d’abril de 1945, una setmana després del seu alliberament i el jurament de Mauthausen, redactat en forma de crida el 16 de maig de 1945, en la cerimònia que va tenir lloc a l’interior del camp central i organitzada pel comitè internacional del mateix camp, en el qual la presència de republicans espanyols, entre ells catalans, era rellevant. M’agradaria llegir-vos alguns passatges d’aquests juraments. Ja he comentat que al camp de Mauthausen i van ser deportats molts espanyols, entre ells molts catalans, empordanesos i figuerencs que hi van morir. Opto pel jurament de Mauthausen, redactat pels propis alliberats Diu el jurament. En totes les direccions de l’horitzó, retornem a països lliures i alliberats del feixisme. Els presoners alliberats, encara ahir amenaçats de mort a mans del botxins del monstruós nazisme, agraeixen des del fons del seu cor als victoriosos exèrcits aliats l’alliberament, amb el clam de la seva llibertat retrobada. Els llargs anys passats en els camps nazis en ha convençut del valor de la fraternitat humana. Fidels a aquest ideal, fem el jurament solidari i de comú acord de continuar la lluita. Tal com per l’esforç comú de tots els pobles, el món ha estat alliberat de l’amenaça de la supremacia nazifeixista, hem de considerar que la llibertat recobrada és un bé comú a tots els pobles. La pau i la llibertat són la garantia de la felicitat dels pobles i la construcció del món sobre bases noves de justícia social i nacional és l’única via per a la col•laboració pacífica dels Etats i dels pobles. Volem, després d’haver obtingut la nostra llibertat i la de la nostra nació, conservar la memòria de la solidaritat internacional del camp i treure’n la lliçó següent: Seguim un camí comú, el camí de la comprensió recíproca, el de la col•laboració a la gran obra de la construcció d’un món nou, lliure i just per a tots. Recordarem sempre els immensos i sagnants sacrificis de totes les nacions que han permès guanyar aquest món nou. En record de la sang vessada per tots els pobles, el record de milions de germans nostres assassinats pel feixisme nazi, jurem no deixar mai aquesta via. Sobre les bases segures de la fraternitat internacional, volem cons-truir el millor monument que ens sigui possible bastir als soldats caiguts per la llibertat; EL MÓN DE L’HOME LLIURE ! Ens adrecem al món enter amb aquesta crida: Ajudeu-nos en aquesta tasca Visca la solidaritat internacional ! Visca la llibertat ! He dit alguns passatges i l’he llegit pràcticament tot. He considerat que precisament en aquests moments, calia fer-ho. Aquest document, el de Buchenvald i de tots els altres, són actes de canonització laica d’aquells màrtirs, entre els quals hi havia tants espanyols, catalans, gironins, empordanesos i figuerencs, que van ser fidels a les seves conviccions i per tenir-les van ser torturats, massacrats i exterminats. Són actes de canonització dels sobrevivents, que sense cap manifestació d’odi s’adrecen al món perquè els ajudi en la seva tasca de construir com a monument un món de llibertat sobre bases de justícia social i nacional. Els que es varen quedar, varen ser perseguits, no varen poder recuperar l’ocupació que tenien. Varen haver de refer la seva vida. Per això he dit que eren exiliats al seu propi país. Alguns varen ser sotmesos a judicis sumaríssims sense cap garantia processal i condemnats i assassinats Pocs dies després de l’alliberament es fundava l’ONU i en la Carta fundacional es proclamava la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat de la persona humana. En recordar la dignitat de tots els que van sofrir i morir pels seus ideals no hem d’oblidar que per a nosaltres, demòcrates, el punt de partida és que l’ésser humà és lliure i ha estat creat perquè es desenvolupi lliurement amb els altres homes, amb capacitat de decidir, reconeixent la llibertat dels demès i això suposa l’existència de la dignitat humana i, per tant de la justícia social. Progrés nacional i progrés social són indestriables. Els compromís amb el futur nacional és també el compromís amb el futur social. Justícia nacional i justícia i solidaritat social, tal com reclama la crida de Maut-hausen, que acaba precisament amb un Visca a la solidaritat internacional!, un Visca a la Llibertat! I jo, avui, hi afegeixo un Visca Catalunya!.

RECONEIXEMENT INTERNACIONAL

email protegit

Facebook Twitter Google + LinkedIn

“El govern de l'Estat espanyol constata que la nostra voluntat d'existir és més forta que la seva voluntat de dominar i té por”

La setmana passada es va celebrar al Parlament de Catalunya el debat de política general, en el qual una vegada més es va expressar quina és la seva voluntat amplament majoritària en el procés de transició nacional que estem vivint. Entre les resolucions aprovades hi ha la relativa a la internacionalització del procés, en la qual s'insta específicament el govern a desenvolupar una estratègia comunicativa per informar “els principals governs i organismes internacionals” de la voluntat de Catalunya de preguntar als seus ciutadans. Aquest tema sempre ha atret la meva atenció i ha estat una constant en totes les meves intervencions en els actes en què he tingut el goig de participar des de l'inici del procés cap a la independència i en molts articles, i sempre hi he sostingut d'una manera categòrica aquesta necessària internacionalització. Com si d'una reafirmació es tractés, el mateix dia de l'aprovació es va fer públic que el president de la Generalitat, Artur Mas, viatjaria a Brussel·les, on faria una roda de premsa a la delegació de la Generalitat i es reuniria amb els vicepresidents de la Comissió Europea Olli Rehn i Maros Sefkovic; s'entrevistaria amb el comissari d'Ocupació, Afers Socials i Inclusió, Lázsló Andor; mantindria una trobada amb eurodiputats catalans i després, amb ciutadans de Catalunya que treballen a les institucions europees. En definitiva, una jornada diplomàtica del cap d'una nació. Catalunya ho és.

El terme ‘nació' té una connotació predominantment política. Una nació és un poble en què una part significativa de la població té l'objectiu de constituir un estat propi o de mantenir-lo si ja el té. El concepte de nació va quedar històricament lligat a dos processos, el naixement de la monarquia absoluta i la formació de l'estat modern, i troba la seva màxima expressió en la pau de Westfàlia amb el sorgiment del concepte estat nació, el qual s'atorga en exclusiva l'exercici d'atribucions sobiranes com ara el monopoli de la diplomàcia, ja que les úniques fonts de dret internacional són els estats. Al segle XX el model westfalià entra en crisi i ha de cedir la plaça al sistema sorgit de la Carta de les Nacions Unides el 1945. El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la carta una dimensió jurídica que n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya amb els decrets de Nova Planta de 1716. La dinàmica actual de la política internacional, en la qual incideix l'increment de processos de recuperació d'independència, determina la seva importància en les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l'aparició de termes nous, com ara la protodiplomàcia, que s'utilitza per descriure gestions que contenen missatges separatistes.

El govern de l'Estat espanyol, angoixat per l'embranzida i magnitud de la nostra voluntat, evidenciada en la manifestació de l'11 de setembre del 2012 i en la Via Catalana de l'11 de setembre d'aquest any, constata que la nostra voluntat d'existir és més forta que la seva voluntat de dominar i té por, i ens vol combatre amb la por, amenaçant-nos, per exemple, amb la nostra expulsió de la Unió Europea. Amb la seva estratègia enforteix la internacionalització. En el seu pànic i supèrbia no s'adonen que, si la Unió Europea al seu dia prengués la decisió de vetar la nostra permanència, significaria que ja hem aconseguit la independència, supòsit pel qual no hi ha cap precedent. I l'Estat espanyol quin pes tindria a Europa amb un PIB òbviament inferior al d'ara? Quants diputats li correspondrien al Parlament Europeu amb una població també inferior? Si Catalunya accedís a la independència, possibilitat que s'admet en amenaçar-nos amb l'expulsió, allò que quedaria d'Espanya seria un altre estat, entréssim o no a la Unió. Aquest estat nou, residual, hauria de sol·licitar l'ingrés? Tampoc no hi ha cap precedent.

Demà se celebrarà la tercera conferència Building a new state, que versarà sobre el reconeixement internacional de nous estats. El tema no pot ser més oportú, la rellevància acadèmica i política dels seus participants contribuirà a aclarir els nostres conceptes i a dissipar els nostres temors. Un examen de les diferents experiències, l'estudi de les analogies i de les constants històriques condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d'objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar.

Sigui quin sigui el resultat de l'acció diplomàtica del president Mas a Brussel·les dilluns, en fer-la ja haurà aconseguit un objectiu bàsic: un acte de sobirania i el compliment d'una resolució del Parlament, dipositari de la sobirania del nostre poble.

Publicat a El Punt Avui