ELS CIUTADANS DECIDEIXEN

Tal com es donava per sabut des del moment en què es va presentar, la proposició de llei del Parlament de Catalunya relativa al dret a decidir va quedar rebutjada per una àmplia majoria, i l'anunci del resultat de la votació va ser aplaudit clamorosament, com si es tractés d'una victòria del Madrid contra el Barça. El debat em va fer pensar en el Discurs sobre la servitud voluntària d'Étienne de La Boétie. El discurs està centrat en una interrogació. Per què els homes declinen l'estat de llibertat que els és natural per entrar en el de submissió? La seva explicació se situa en els ressorts socials de la dominació política. El poder dels opressors no reposa només en l'ús de la violència, resideix força més en els mecanismes socials que porten els individus a renunciar per si mateixos a la seva llibertat. La dominació només es manté pel consentiment dels individus. Dit amb unes altres paraules, els homes són responsables de la seva submissió. La servitud és voluntària. En diversos punts de l'anàlisi, s'hi perceben trets dels catalans d'avui. Per exemple, quan considera que si els homes s'unissin podrien assolir ràpidament l'alliberament. I quan declina qualsevol tipus de violència. Els catalans només volem votar.

I, a la vegada, em va fer pensar en un assaig d'un altre francès, Albert Camus, premi Nobel de Literatura del 1957, publicat l'any 1951, L'homme revolté, que també se centra en una pregunta. Què és un home revoltat? I la resposta és: “Un home que diu que no, però que, si bé rebutja, no renuncia, és un home que diu que sí d'ençà del seu primer moviment. La revolta neix de l'esgotament de la paciència.” Jordi Turull, en la seva intervenció al Congrés dels Diputats en defensa de la proposició de llei del Parlament, va assenyalar que una immensa majoria del poble de Catalunya ha arribat a la conclusió que així no es pot seguir ni s'ha de seguir. Que hi ha una sensació de fatiga. És a dir, s'ha esgotat la paciència.

Les intervencions del president del govern espanyol van ser llargues –recordaven les de Fidel Castro que van merèixer el qualificatiu de fluvials– i les referències a la Constitució espanyola, repetitives. Tota Constitució és Constitució en el temps, la realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric i aquest mai deixa incòlume el contingut de la Constitució. Quan no es té en compte el canvi, el contingut queda petrificat i, a curt o a llarg termini, no podrà complir les seves funcions. Precisament un dels seus ponents, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, amb motiu de la commemoració del 25è aniversari, va pronunciar a la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, de la qual és acadèmic de número, un discurs que va titular Del buen y mal uso de la Constitución. En el començament del discurs, comenta que l'ús de la Constitució en va, sense veritat, sense justícia o sense necessitat, és tan perniciós com benèfic pot resultar que se'n faci una utilització correcta. Dimecres passat, l'endemà del debat al Congrés dels Diputats, Miguel Herrero va fer una conferència al Cercle d'Economia en la qual, coincidint en el fet que el conflicte entre Catalunya i la resta d'Espanya és polític i no jurídic, va defensar “una solució política” i una relectura de la Constitució.

Trias Fargas deia: “La llibertat individual dels homes, perquè sigui completa, requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer. La llibertat individual a còpia de claudicar de les meves essències de català no és possible. Cadascú de nosaltres ha d'actuar d'acord amb les seves conviccions i és el govern ideal el que resulta de l'expressió lliure de tots els ciutadans, aquests decideixen en cada moment sobre la classe d'estat i de govern que prefereixen.”

Publicat al PUNT/AVUI de 13/04/2014

LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

Presentació llibre de Juli Gutiérrez

Museu del Joguet de Figueres 10 abril 2014

La matemàtica de la història

Alexandre Deulofeu o el pensador global

            Començaré fent una puntualització prèvia. Sento la necessitat de fer-la. No puc evitar-ho. Rebutjo amb tota l’energia de que sigui capaç de manifestar, la denominació de profeta referida a Alexandre Deulofeu. No era un profeta. Una profecia és el nom que es dóna a  una predicció que prové d’una inspiració sobrenatural o divina que tenen certes persones. Nostradamus n’és el prototipus més paradigmàtic. És indiscutiblement el personatge que més tinta ha fet córrer, essencialment referida a la seva visió profètica. Era un personatge que va deixar una obra fora del comú, dotada d’un excepcional poder de fascinació. És fluvial. Està precedida d’una carta al seu fill Cèsar, a la qual em referiré molt breument per dir que d’entrada es dóna ell mateix la condició de profeta  ja que hi diu que li entrega una memòria escrita en profit dels homes a partir d’allò que la divina essència li va fer conèixer amb l’ajuda del moviment dels astres. Si voleu, es podria trobar un cert paral·lelisme entre les figures de Nostradamus i Deulofeu: la seva condició de científics. Nostradamus era metge i va descobrir com es transmetia la pesta i va inventar quatre segles abans de Pasteur el mètode asèptic. En una època en que l’exercici de la medicina tenia més de màgia que de ciència va fer un descobriment i va trobar una cura, la qual cosa només és possible per mitjà d’observacions, és  a dir d’investigacions. Però en la carta esmentada al seu fill li diu que les seves prediccions són afirmacions astronòmiques animades per l’única voluntat divina i, particularment, per l’esperit de profecia. És a dir, no són el resultat de cap observació, de cap anàlisi.

         L’estudi d’en Deulofeu, en canvi és el fruit d’una acurada investigació que culmina en el descobriment d’una llei reguladora del procés històric dels pobles i de les cultures. També fa un descobriment. Els seus estudis de Farmàcia i Ciències Químiques fan que s’adoni de la constància i precisió dels fets biològics i que els processos evolutius són processos matemàtics perfectes i conclou que si aquesta constància es fa palesa als ens individuals també ha de ser-ho quan s’aplica a una col·lectivitat. Lluny de considerar la seva conclusió com definitiva el seu esperit científic el porta a investigar i comparar aquests processos.

La comparació és una figura retòrica, però també és una tècnica que parteix de l’estudi i de l’anàlisi de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l’estudi comparat, sorgeixen elements cognoscitius indispensables en tant que s’obté un coneixement que permet elaborar categories classificatòries per enquadrar i analitzar processos. Si només se n’analitza un,  ja sigui amb un criteri territorial o temporal, sostraient-li el seu contingut essencial el convertim en una cosa buida.
 

Per això, a l’hora d’analitzar un procés o s’interpreta atenent el contingut polític o l’anàlisi no serà coherent. Cap anàlisi que es limiti al coneixement dels fenòmens sorgits en un sol àmbit nacional o estatal no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar. La comparació, avui, s’imposa com una necessitat, no només pels analistes polítics, sinó ja pels que han de decidir en política, Quan parlem de decidir en política no ens referim només als polítics individualment considerats. Els col·lectius també reclamen el dret a decidir. 

Els resultats de Deulofeu van ser espectaculars i li van permetre establir la llei que Francesc Pujols anomenà MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA que enunciaré d’una manera sintetitzada dient Les cultures que han existit (i les que han d’existir) responen a uns processos biològics perfectes. Les cultures neixen, arriben a la maduresa, decauen i moren. Analitza tots i cadascun dels cicles. No m’hi estendré. Us recomano el llibre i escoltar amb atenció la presentació que en farà el seu autor. Si que recuperaré una frase que acabo d’utilitzar “els col·lectius reclamen el dret a decidir”. Deulofeu ens diu que això és el veritable règim democràtic i conseqüent amb la seva metodologia d’anàlisi comenta que el règim democràtic porta en el seu sí el germen de la seva pròpia destrucció. 

El primer volum de la Matemàtica de la Història va ser publicat el 1957. Mig segle més tard Tzvetan Todorov, filòsof i historiador francès d’origen búlgar, conegut pels seus assaigs sobre la memòria històrica i la democràcia, ha publicat un, també assaig, que titula “Els enemics íntims de la democràcia” en el qual afirma que la democràcia segrega ella mateixa els seus enemics. Hi faig referència per assenyalar la validesa i permanència de les anàlisis d’Alexandre Deulofeu.

Les seves prediccions són els resultats d’unes anàlisis polítiques rigoroses. Quan el 1951, només sis anys després de la desfeta del nazisme, Alemanya es trobava ocupada, dividida, destruïda políticament i econòmica, afirmava  que aquesta es convertiria en el termini de deu anys en la primera potència europea. També l’any 1951 pronosticava que la Unió Soviètica aniria cap a la desintegració, fet que tindria lloc al voltant de l’any 2000 i d’una manera sobtada, tal com va succeir. I és que Deulofeu, insisteixo, no va ser un profeta, però va ser un analista polític excepcional.

El llibre d’en Juli Gutiérrez és un llibre que s’ha de llegir i rellegir amb profunditat, i meditant-ne bé el contingut. Alguns passatges, especialment les referències al predomini alemany i a l’escenari actual a Catalunya m’han recordat algunes converses tingudes amb ell i amb uns admiradors de l’obra del seu avi, amics meus, que el van voler conèixer i que s’han desplaçat a Figueres en diverses ocasions. Aquests amics tenen responsabilitats polítiques en diferents organismes i em va agradar veure que compartien criteris i anàlisis. I vaig recordar el desig de. Deulofeu: Tant de bo que la llei de la història arribés a coneixement de les directrius de la política mundial. De ser així i d’amotllar-se a la llei del Creador podran evitar-se moltes catàstrofes.

I per acabar, em torno a referir al dret decidir, en aquest cas el dret de Catalunya a esdevenir estat, a exercir la seva sobirania. En una paraula, a ser independent. El volum 8 de l’obra del teu avi al final del darrer capítol, el 42, a la pàgina 375 s’hi diu que el fet es produirà als voltants del 2029., passatge que tu reculls en el teu llibre a la pàgina 224.

Jo, tal vegada a causa de la meva edat, sóc impacient. Participo en alguns actes en els quals prenc la paraula. Quasi tots els acabo exposant el vaticini del teu avi, però hi afegeixo, després de reiterar la meva admiració per Alexandre Deulofeu, que desitjo fermament que en aquest s’hagi equivocat. No puc esperar el 2029.

Moltes gràcies

ESBÓS: ÉS LA DIGNITAT, ESTÚPIDS!

El debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats del 12 de març passat al Parlament de Catalunya, em va recordar el debat d’una interpel·lació al Senat sobre bosses de pobresa el 8 de novembre de 1988 en el qual vaig intervenir. En aquells moments, pobres il·lusos !, encara confiàvem que podríem fer del Senat una Cambra de representació territorial i que es pronunciaria en qualsevol tema.

 Amb l’ajuda d’Internet l’he localitzat i rellegit i crec que les consideracions que hi feia són totalment pertinents amb el debat del Parlament d’una banda i del procés cap a la independència que viu Catalunya de l’altre i he decidit traduir-ne els primers paràgrafs:

Després de les protocol·làries paraules adreçades al President, als Ministres presents i a Ses Senyories, vaig dir

Penso que tots som partidaris de la dignitat de l’home. Qualsevol que sigui la nostra ideologia, coincidim en aquest punt i penso també en que la dignitat del ser humà és independent del seu èxit o fracàs personal. Cada home està exposat a cometre errors, fins i tot a ser culpable; però l’error, la culpabilitat, el fracàs o la pobresa no ha de ser causa de la privació o negació de la dignitat. 

Però no tot és error o culpa personal. Ens trobem amb el factor impossibilitat, amb el factor impotència, que venen donats per les condicions estructurals que conformen la nostra societat i que produeixen aquestes borses de pobresa de les que no hem de fer qüestió en quantificar a quants milions de persones afecten. 

L’home precisa d’aquesta dignitat per ser lliure i la realització  de la seva llibertat precisa l’existència de la justícia social. La llibertat no pot ser obstaculitzada per les condicions sota les quals viu l’home. Per això, la tasca política consisteix en fer front a la misèria, en eliminar les dependències inadmissibles i garantir les condicions materials d’aquesta llibertat.

És clar que l’eficàcia d’una política social queda provada prevenint la formació de la pobresa en lloc de socórrer els pobres, o garantint una millora  de les condicions de vida; però l’exigència de la protecció en contra de la pobresa i de l’angoixa que produeix és una realitat i es troba entre les tasques més importants d’una política social dirigida a l’home

La intervenció va ser més aviat curta (una miqueta més d’una columna del Diari de Sessions del Ple nº 95, de 8 de novembre de 1988). La vaig finalitzar dient

Reitero que aquest problema ens afecta a tots, que es un problema de dignitat humana i, per tant, un problema de llibertat, i que entre tots hauríem de fer un esforç per eradicar del nostre país aquesta vergonya que eufemísticament s’anomena bosses de pobresa.

M’he adonat que en tota la meva intervenció vaig utilitzar en cinc ocasions el terme “dignitat”. Tantes com tots el oradors del debat al Parlament de Catalunya.

Hem de recuperar-lo el sentiment de dignitat. És essencial en el procés de transició nacional que estem vivint. El Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides diu literalment que Nosaltres el pobles de les Nacions Unides, decidits a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i de les dones, com també de les nacions grans i petites (ho ha llegit el el senyor Rajoy ?)

Conseqüentment amb la Carta, la Declaració Universal del Drets de l’Home, comença el seu Preàmbul considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el mon, la qual consideració també es fa en els Preàmbuls del Pacte Internacional relatiu als Drets Civils i Polítics i en el relatiu als Drets Econòmics Socials i Culturals, en els quals es convé que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític.

I el govern de ’Estat espanyol pretén ser membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides ?. Evidentment no li fa falta arribar a l’espai sideral que contempla els senyor Garcia Margallo. Com sempre, romandran a la lluna. Parafrasejant Clinton podem dir-li. És la dignitat, estúpids !

CAP GEPERUT NO ES VEU EL GEP

 “La senyora Reding va demanar que es comenci a negociar amb mentalitat oberta i sense línies vermelles, i va dir que respectava el dret dels ciutadans  a expressar-se”

El moviment secessionista català és l'aspiració d'un poble a esdevenir estat, és a dir, a ser una unitat política independent, i expressa la seva voluntat d'alliberar-se d'una opressió, de retrobar-se i de conservar la seva identitat. A aquesta aspiració s'enfronta el nacionalisme espanyol en el qual es troben tres voluntats. La de domini, la d'anorrear la identitat del poble català i la de continuar oprimint-lo. La primera va quedar reflectida en el Decret de Nova Planta de 1716, en què Felip V justificava l'annexió de Catalunya en el “derecho de conquista”, i que ara pretenen legalitzar amb l'article 1.2 de la Constitució de 1978, que diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. La d'anorrear la identitat, que també la tenia Felip V, en donar la consigna de fer desaparèixer la llengua catalana “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, persisteix i en un nou gest de supèrbia, el ministre Wert prescindeix del cuidado i afirma al Congrés dels Diputats que vol espanyolitzar els nens catalans. I en la reiterada negativa a la celebració d'una consulta, es manifesta la voluntat de seguir oprimint.

Gellner, en el seu assaig Nacions i nacionalisme, afirmava que la millor manera de definir el sentiment nacionalista és atenent l'estat d'enuig que suscita veure'l contradit o el de satisfacció que acompanya la seva realització. Moviment nacionalista és aquell que obra impulsat per un sentiment d'aquest tipus. En el procés que estem vivint hi trobem freqüents exemples de l'encert de l'anàlisi de Gellner, el més recent arran de les consideracions que va fer la vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària de Justícia, Drets Humans i Ciutadania en ocasió de la seva visita a Barcelona el passat 23 de febrer, en les quals, referint-se a una eventual sortida de Catalunya de la Unió Europea en cas d'independència, va dir que en quedaria fora (conclusió que jo no comparteixo ja que no existeix cap precedent, és una anomia o carència de norma); que en un pla personal ho lamentaria molt i que era clar que a mitjà termini caldria trobar una solució, coincidint amb el que va dir el president Mas en l'entrevista a La Repubblica del 27/12/13: “Ens hi volem quedar i hem de trobar un acord transitori per evitar l'expulsió de la Unió. No obstant això, demanarem tornar-hi. Volem romandre a l'euro, a la Unió, a Schengen i a l'OTAN.”

La senyora Reding va demanar que es comenci a negociar amb mentalitat oberta i sense línies vermelles, i va dir que respectava el dret dels ciutadans a expressar-se i fer-ho mai no serà un problema dins la Unió Europea, de la qual cosa es pot deduir que la negativa obstinada a qualsevol negociació sí que seria un problema de la Unió i podria significar la seva implicació. A l'acte en què va dir-ho hi assistia el secretari d'estat per a la Unió Europea, Iñigo Méndez de Vigo, baró de Claret, secretari d'estat per a la Unió Europea, i en convidar-lo la senyora Reding a parlar, segurament a conseqüència de l'enuig i l'angoixa que li va produir aquesta consideració, va dir “només els rucs discuteixen els fets”. Davant les protestes dels assistents va etzibar: “Ja veig que no us ha agradat gens la meva intervenció, però és la veritat”, un Roma locuta, causa finita en versió mesetaria. Novament supèrbia, en aquest cas atiada per l'angoixa, no només per les paraules, també per l'escridassada. És ben bé que cap geperut no es veu el seu gep... encara que sigui baró.

Publicat a El Punt-Avui 6 de març de 2014

ACTE EN MEMÒRIA I HOMENATGE A TOTES LES PERSONES QUE VAN PATIR L'EXILI.

Paraules de Narcís Oliveres

Senyora Alcaldessa,

Senyor Vicepresident del Memorial Democràtic

Senyors Regidors

Senyores  i senyors

Amics

Hi ha esdeveniments en la història d’un poble, d’una nació, que colpeixen d’una manera permanent les consciències i els esperits. La guerra civil n’és un. El lloc que ocupa en la nostra memòria col·lectiva ens invita a commemorar aquest passat dolorós  i a reflexionar sobre les lliçons que en podem treure pel present. El moment és adequat. Aquest any en farà 75 que es va acabar com a conflicte armat. El 1er. d’abril de 1939 Franco signava el darrer “parte de guerra” que deia “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.””. I és adequat també perquè Catalunya, una de les parts vençudes es disposa a exercir el dret a decidir i incorporar-se amb estat propi al concert de nacions lliures.

I ara ha fet 75 anys que aquestes llambordes que trepitgem estaven plenes de persones perseguides per les aviacions alemanya i italiana i per l’exèrcit franquista. L’acarnissament dels bombardeigs, la seva inutilitat militar - la guerra ja l’havia guanyada la maquinària nazi feixista - presagiava que començava una etapa de represàlies i persecucions. Va ser així. Uns van anar a parar al camps de deportació i extermini nazis, altres van haver d’enfrontar l’exili, els que es van quedar també van haver d’enfrontar un exili, tant dolorós com l’altre, l’exili interior, ser exiliats en la seva pròpia terra, van ser objecte de represàlies, alguns afusellats.

Entre les vexacions que tots van haver de patir se n’hi afegeix la de l’oblit. I lluitar contra l’oblit és el sentit d’aquest acte Les commemoracions són una expressió de la identitat i un element de la seva definició perquè el record té que veure amb la identitat, ja que aquesta hi troba les seves arrels més profundes. S’ha de recordar per poder oblidar i allò que no es recorda es repeteix, D’aquí la pertinència de l’expressió de que el pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. No només qui controla el passat controla el futur, sinó que qui controla el passat controla qui som.

El passat 27 de gener, amb motiu del Dia Oficial de la Memòria de l’Holocaust es va celebrar un Acte al Call Jueu de Girona, al qual alguns dels aquí presents varem assistir i en el que el senyor Salomó Marqués va tenir una emotiva intervenció de la qual en vull destacar una cita que va fer de la senyora Michèle Bachelet, que serà investida presidenta de Xile el proper 11 de març, en una entrevista Barcelona el 10 demaig de 2010. Llegiré la cita en castellà, tal com ho va fer Salomó Marqués

"Sobre el olvido no se puede construir ninguna convivencia. Para avanzar hay que conocer todo el pasado y afrontarlo. La única manera de avanzar es conocer la historia, afrontarla y reparar los daños infligidos a las víctimas. Cada país decide como afrontar su pasado, pero debe hacerlo para no repetir sus errores. Las famílias  –y un pais es una gran família- deben saber qué pasó con sus familiares, donde estan sus cuerpos, para poder ir a rendirles respetos y cariños."

Al començament he dit que el moment d’ aquesta commemoració és adequat al que està vivint Catalunya. Justificaré la meva asseveració amb una altre cita. Citaré Salvador Espriu ja que tot hi havent acabat l’any Espriu, en aquest primer trimestre de 2014 encara té programats actes. Citaré el poema Indesinenter. Ja m’emocionava quan en ple franquisme, musicat per ell mateix, el cantava Raimon. En la primera meitat del poema el poeta es lamenta de com un senyor esdevenia gos, envilit pel ventre, per la por que s’ajup sota el fuet, amb foll oblit de la raó que té  i tria la gran vergonya mansa dels lladrucs. Però en la segona meitat diu: Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L’aigua, la terra, l’aire, el foc són seus, si arrisca d’un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més, home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor.

La referència a l’oblit és impecable: l’oblit es foll, no permet construir cap convivència com anys més tard va dir Michèle Bachelet i si diu prou com li recomana Espriu que faci, si camina de nou, per sempre més, serà l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor.

Amb reconeixença i amb humilitat, dono les gràcies a tots aquells que l’any 1939, van emprendre el camí de l’exili perquè vuit anys abans, el 14 d’abril de 1931, havien decidit viure en democràcia i no se’ls hi va consentir.

Moltes gràcies

RECORDANT JOSEP PALLACH

Entre els comentaris que el trencament de la disciplina de grup en el PSC el dia 16 passat en ocasió de la votació d'una proposició de llei orgànica de delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, em va cridar l'atenció, no recordo qui el va fer, un comentari que deia que “el 1977 va morir Pallach, el 2014 l'han enterrat”. Em sembla percebre-hi una reivindicació de l'enyorat Pallach, tot i que per mi tant la indisciplina com la reacció de la cúpula del partit, que ja es perfilaven en declaracions prèvies, més aviat es podrien mirar com una resurrecció.

El mandat imperatiu avui fa referència a la relació entre el partit i el diputat proposat per ell. Si els diputats no es dobleguen als acords del grup o a indicacions del partit en les votacions en què hagin participat apartant-se'n, ens trobem davant una decisió de consciència i no pot ser qüestionada per cap concepte, moral o jurídic. Les votacions dels tres diputats –que precisament s'avenien amb el programa electoral del PSC– són inatacables. Antonio Balmón afirma que van obeir a motivacions espúries. Marina Geli diu que es van fer per coherència. Els tres diputats no han d'explicar les motivacions, es troben en el programa electoral del PSC. És a Pere Navarro i a Antonio Balmón a qui correspon explicar les motivacions de l'incompliment del programa electoral. Ho han de fer per coherència. Sobretot perquè en política coherència vol dir decència.

la matinada de l'11 de gener de l'any 1977, dos dies després de la cloenda del Tercer Congrés del Partit Socialista de Catalunya –denominació que acabava d'adoptar el Reagrupament– celebrat al Col·legi d'Advocats de Barcelona, Josep Pallach ens va deixar. Josep Pallach pertany a un grup privilegiat de personatges històrics, el d'aquells les conviccions dels quals en el transcurs del temps fins i tot els seus més acarnissats contradictors les accepten i en fan la seva pròpia política. S'ha especulat molt sobre el que hauria pogut ser la història de Catalunya si no hagués desaparegut. Ningú no ho pot dir. Però sí que tothom pot afirmar que hauria estat diferent. Sabia que la democràcia només pot mantenir-se quan la sostenen una majoria sòlida de ciutadans que abracen uns valors irrenunciables. Va tenir sempre confiança en un d'aquests valors, en Catalunya. D'ell és la frase: “Un home no és lliure si el seu poble és esclau.” És molt més que una figura històrica important, és una referència obligada per als que creuen en la força immensa de la llibertat.

No cal preguntar-se com hauria sigut Catalunya si Pallach no hagués desaparegut. Catalunya en aquests moments reclama l'exercici del dret a decidir gràcies al fet que hi va haver persones com Josep Pallach i altres, com ara Ramon Trias Fargas, Heribert Barrera i tantes més, que van tenir molt clar el sentit del sacrifici en el present i el valor irrenunciable que és Catalunya de cara al futur.

Sovint penso en quina seria la seva posició ara. No em costa de creure que seria d'una ferma serenitat, coherent amb les seves conviccions. Si podem reivindicar el dret a decidir és gràcies a homes com Josep Pallach. El seu mestratge, el seu patriotisme i la seva anàlisi no van morir el 1977, ni se'ls va enterrar el 2014, ni tan sols se'ls va ressuscitar en la històrica votació al Parlament del dia 16. Són part del nostre patrimoni polític. Gràcies Marina, gràcies Núria, gràcies Joan Ignasi, la vostra coherència m'ha recordat la de Josep Pallach.

Publicat al PUNT/AVUI el 30 de gener de 2014

CARTA DE SUÏSA

22 de gener de 2014

Manel Gilabert, un amic català resident a Suïssa, que va llegir l’Esbós de 20 de gener m’escriu una carta referint-s’hi. Penso que us pot interessar.

Gràcies pel seu article,

El seu article és molt ponderat i raonat. Com ha de ser un article destinat a ser publicat. No tinc la seva bondat i no pretenc ser publicat, motiu pel qual la meva apreciació de l'acció de la direcció del PSC és molt més radical. La qualificaria com a purificació ètnica. El PSC traspua el cultiu de l'ètnia des de que Montilla va agafar les regnes del PSC. Encara recordo aquella primera campanya electoral del Montilla que deia "Ara és l'hora dels catalans". Com si els qui governaven abans d'ells no haguessin sigut catalans. O com si els qui no votaven socialista no fossin catalans. O pitjor, com si ell, Montilla i la seva gent fossin, els únics veritables catalans d'avui en dia, per oposició als qui no venien de fora de Catalunya que ja no podien representar la Catalunya real. Agafis l'eslogan com l'agafis traspua etnocentrisme i la divisió del país en funció dels orígens. Avui encara moltes de les opinions que s'escolten més enllà del Sènia tenen un regust xenòfob. La direcció del PSC no fa una purificació ideològica sinò sobretot ètnica. Ells es pensen que els seus, vull dir els espanyols de Catalunya són estúpids i encara els escolten. Es estrany constatar que ells com el règim anterior no s'han adonat encara que els fills dels emigrants ja no els segueixen en la seva deriva etnocèntrica. que ja no calen feries d'abril a Catalunya i que la nova generació de castellanoparlants ja és tant o més independentista que els que són d'origen català. Aquesta gent (la direcció del PSC) ha fet molt mal al país perquè ha desprestigiat i malbaratat el vot d'esquerres dividint el seu electorat en funció dels orígens. Ni els uns (catalans d'origen espanyol), ni els altres (catalans d'origen) no han volgut aquesta deriva. Allí està el socialisme a Catalunya. M'estranya també que no se'n hagin adonat que el futur és seu, vull dir socialista, en una Catalunya independent. Potser això no li agradarà molt a vostè que tinc entès no és d'esquerres però els resultats de la majoria d'eleccions abans del 2010 ensenyen aquesta tendència a Catalunya de manera quasi sistemàtica. Ara bé sigui o no independent Catalunya, de la manera que s'ho ha plantejat aquesta direcció, el PSC d'avui està enterrat per al menys una generació.

Paro aquí. Avui ha aparegut a tota plana un interviu del Zapatero a Le Temps que estava al Tessí. Ell com Rajoy també diu que no podrem votar a Catalunya. Tenint en compte lo visionaris que són ambdós insignes governants em sembla que tenim molts números per a que s'acabi l'any amb una votació sobre la independència a Catalunya.