Esbós.Interpretar un escrutini

Cap campanya electoral no s’acaba el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions; l’endemà, en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. De fet hi ha dos escruti-nis. El primer, l’oficial, consisteix en comptar els vots i proclamar els resultats. El segon, l’oficiós, en fer-los parlar. El fan politòlegs i en els despatxos de la seu dels respectius partits els responsables polítics, amb la intenció de magnificar la victòria o d’explicar les raons de la desfeta que en ocasions els porta, fins i tot, a presentar-se com guanyadors els qui han estat perdedors Les eleccions del 25 de novembre són atípiques. El guanyador ha perdut 12 escons, i en té mes del doble que el segon classificat i es pretén fer-lo aparèixer com el gran derrotat.

Tota anàlisi que obvia el veritable abast d’una contesa està mancat de rigor. Les darreres eleccions s’han de contemplar en clau sobiranista versus unionista i referida al total i en aquest sentit el resultat només admet una lectura: A Catalunya hi ha una majoria sobiranista amplament superior a la unionista. Per assolir el rigor necessari les anàlisis s’han de fer partint de la realitat prèvia a les eleccions, que arrenca amb la manifestació de l’onze de setembre que va desencadenar el procés i on es va posar de manifest la clau sobiranista/unionista.

Partint així mateix del context que ha condicionat la campanya electoral, és a dir, allò que s’ha denominat la guerra bruta: por, mentides i difamació. S’han manipulat les paraules amb temes com les pensions, la continuïtat a la Unió Europea, títols universitaris, cognoms, etc. i d’una manera molt especial la calúmnia, en dos vessants, és a dir, creant-la i sumant-s’hi. O tal vegada tinguin el mateix origen. La manipulació de les paraules atempta contra la dignitat dels ciutadans i posa en perill la democràcia. I si els ciutadans tenim el dret de denunciar-la, les institucions, les centrals també, l’obligació d’evitar-la, o almenys de limitar-ne els efectes. No fer-ho equival a ser-ne responsable.

I sense oblidar la incidència de les desafortunades declaracions de Josep An-toni Duran i Lleida, que han desconcertat l’electorat, donant pas a un sentiment de desconfiança, no vers l’independentisme, sinó vers CiU de la que ell és dirigent destacat i que ha suposat una disminució de vots que ara s’aprofita als efectes de disminuir la quantificació real del diferencial independentista/unionista

Instrumentalització de la mentida

“És hora de fer camins paral•lels, sense recels sense peatges, no

des de la submissió de ningú ni a ningú”

La democràcia és un sistema de vida política en què les decisions que es prenen són les del poble i se suposa la participació de la població. Política és una activitat relacionada amb el poder. Més antiga que la democràcia és la competitivitat per a l'obtenció del poder. Històricament aquesta competitivitat s'exercia per mitjà de la violència. Avui els que aspiren al poder han de persuadir el poble. Per persuadir calen arguments i l'argumentació, per tant, és un mitjà d'acció política, en què la importància de la paraula és cabdal. Tant la seva veracitat com la seva falsedat. En el procés electoral que estem vivint Catalunya s'enfronta al repte de la seva supervivència com a poble, com a nació, amb la sola força de les paraules. Els contraris a la voluntat dels catalans de decidir la seva independència no tenen arguments en contra de la nostra legítima aspiració i en no poder recórrer a la violència de les armes, recorren a la de les paraules, de les amenaces i de les mentides, com ara que quedaríem fora de la Unió Europea, de la zona de l'euro, que no es cobrarien les pensions, etc. I en adonar-se de la ineficàcia d'aquesta via, han instrumentalitzat l'execrable arma de la calúmnia.

La Constitució dels Estats Units, de 17 de setembre de 1787, la més antiga del món, diu en el seu preàmbul: “Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir la justícia, assegurar la tranquil•litat interna, proveir una defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar les benediccions de llibertat per a nosaltres i els nostres descendents, sancionem i establim aquesta Constitució per als Estats Units d'Amèrica.” No atorga cap dret ni prohibeix cap acció, només explica les raons i els motius de la Constitució. Les primeres tres paraules (Nosaltres, el poble, We, the people) s'han convertit en la frase més famosa i més citada del document.

El Poble dels Estats Units va prendre, i la va raonar en l'esmentat preàmbul, una decisió política, crear una nació sobirana que ha esdevingut la més poderosa del planeta. Setanta-un anys abans, el 1716, Felip V promulgava els Decrets de Nova Planta fonamentats en el “dret de conquesta”, no en la decisió del poble català. I tres-cents anys després el poble català es disposa, amb la mateixa legitimitat amb què ho va fer el poble americà i en exercici del dret a decidir, a crear una nació sobirana i independent. Les eleccions del 25 de novembre han de deixar ben clara la nostra irreversible voluntat, de poder decidir en un futur molt proper que “Nosaltres, el poble de Catalunya...”.

Hem d'assolir l'exercici del dret a decidir per nosaltres mateixos, se'n digui així, se'n digui sobirania plena, se'n digui estat propi o se'n digui independència. Quan el govern de l'Estat espanyol ens amenaça amb una exclusió de la Unió Europea ignora que Jean Monnet, el pare de la Unió Europea, sintetitzava la finalitat de la seva creació amb la frase “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes”, és a dir, pobles. És hora de fer camins paral•lels, sense recels i sense peatges, no des de la submissió de ningú ni a ningú, sinó des dels acords entre iguals, en un entorn que coneixem bé i que ens uneix: Europa. La instrumentalització de la mentida no ho impedirà.

Publicat a El Punt Avui

La tranquil•litat de l'independentisme català

“Els independentistes catalans sentim una il•lusionada satisfacció; els nacionalistes espanyols, un enorme enuig“

Hi ha poques expressions tan utilitzades en els moments presents com les d'independència, autodeterminació, sobirania, dret a decidir o estat propi. Més enllà de la multiplicitat de definicions, val més referir-se a formulacions generals que puguin comprendre conceptes universalment i comunament admesos i reconeguts. Una formulació general pot ser recórrer al concepte de nacionalisme. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on hi ha un nacionalisme, n'hi ha un altre d'enfrontat. Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol, que és una voluntat de domini, que històricament va significar polítiques imperialistes o colonialistes que sembla enyorar i que afloren en el tracte que dóna a Catalunya, annexada al seu imperi, ja en decadència, el 1716, amb els decrets de Nova Planta en el text dels quals l'annexió és fonamentada “por el derecho de conquista”. El tipus de nacionalisme de domini va ser a l'origen del feixisme i del nazisme i avui es troba en els moviments polítics d'extrema dreta europeus i es percep en les declaracions del ministre Wert. Ramon Trias Fargas destacava que la idea de nacionalisme va néixer simultàniament amb la de llibertat i que quan se'n separa el nacionalisme pot arribar a posicions agressives i d'opressió. I posava com a exemples el nacionalsocialisme, el fenomen del nacionalisme soviètic i “per què no dir-ho? el nacionalisme castellà”. El nacionalisme castellà, o l'espanyol, respon a l'esmentada voluntat de domini i és el que s'enfronta al nacionalisme català, que és una voluntat de ser.

El nacionalisme és una teoria de legitimitat política. Ernest Gellner, filòsof, sociòleg i antropòleg anglès, d'origen txec, comença el seu assaig "Nacions i nacionalismes" dient que, fonamentalment, el nacionalisme és un principi polític que sosté que hi ha d'haver congruència entre la unitat nacional i la política. I que, ja sigui com a sentiment o com a moviment, la millor manera de definir-lo és atenent aquest principi. Sentiment nacionalista és l'estat d'enuig que suscita la violació del principi o el de satisfacció que acompanya la seva realització. Moviment nacionalista és aquell que obra impulsat per un sentiment d'aquests tipus.

L'enfrontament del nacionalisme espanyol amb el català il•lustra perfectament les observacions de Gellner. Amb els esdeveniments que s'han iniciat amb la manifestació de l'11 de setembre, els independentistes catalans sentim una il•lusionada satisfacció; els nacionalistes espanyols, un enorme enuig. Quan el 2005 s'aprovava a Brussel•les el text del projecte de Constitució europea, el senyor Alberto Navarro, en aquells moments secretari d'estat per a Europa del govern espanyol, no amagava la seva satisfacció i assegurava que no deixava cap escletxa per a temptacions independentistes i sentenciava que les dels nacionalismes excloents no tenen futur. L'exultant satisfacció d'Alberto Navarro va ser prematura. Paradoxalment la jacobina França, i Holanda, amb motivacions molt diferents, refusaven, precisament en sengles referèndums, el projecte i deixaven l'escletxa oberta. La intensitat de les seves satisfaccions és sobrepassada per la dels seus enuigs, els quals són indicatius sempre d'un sentiment d'ansietat.

Catalunya, en les seves aspiracions, ha renunciat a la violència i està vivint una revolució tranquil•la. Aquesta expressió va sorgir al Quebec als anys seixanta del segle passat. L'independentisme quebequès és un dels nostres referents comparatius, del qual hem d'aprendre el que cal fer i el que cal evitar. És important que quedi clar que per part de Catalunya no ha d'aparèixer cap indici de violència, per tant la tranquil•litat ha de ser present en totes les accions i no respondre a cap provocació provinent de l'angoixat nacionalisme espanyolista. El nostre futur és tenir un estat propi en el marc de la Unió Europea, amb el propòsit de col•laborar responsablement amb tots els altres membres, entre els quals hi haurà Espanya, o el que en quedi, i consegüentment no ens hem de deixar impressionar per res, ni per l'amenaça del veto, ni de la hipotètica impossibilitat del pagament de les pensions, manifestacions de la seva esperpèntica ansietat.

Publicat a
• El Punt Avui. Comarques Gironines 18-10-2012 Pàgina 23
• El Punt Avui. Edició Nacional 18-10-2012 Pàgina 25

El nacionalisme espanyol, nacionalisme en declivi

És molt possible que tinguin raó els que defineixen el moment present com un estat de guerra. Ningú no creu, però, que els tancs surtin al carrer. Les armes contra les que Catalunya lluita no són armes convencionals són armes silencioses. No disparen bales ni obusos, disparen situacions, propulsades per la manipulació. Aparentment no produeixen sorolls d’explosió, no causen mals físics ni mentals i no afecten la vida ordinària de ningú i, no obstant, les manipulacions sí que són sorolloses, sí que causen danys mentals, sí que afecten la vida social quotidiana. La gent, els ciutadans de Catalunya no s’adonen que són agredits per aquestes armes, les quals són gradualment utilitzades amb la finalitat d’atacar les opcions, les fonts d’energia social, la vitalitat, les il·lusions dels catalans fins l’esfondrament, Pels seus efectes les armes silencioses poden ser comparades a un tipus d’arma biològica que, com és sabut, son  més pernicioses que les de foc. Noam Chomsky va descriure magistralment aquestes armes i va elaborar una llista de les “Deu estratègies de Manipulació” en la que en detalla tot un ventall des de l’estratègia de la distracció, fins  la de la degradació, per tal de mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.

En aquesta guerra s’observa la utilització gradual, i es constata que es fa d’una manera exempta de la més elemental intel·ligència, La presidenta del PP a Catalunya no es cansa de repetir que una Catalunya independent quedaria expulsada de la Unió Europea de la zona de l’euro i tota una sèrie de calamitats. Els repetitius,  poc documentats i amenaçadors advertiments són tan poc creïbles, que el propi ministre d’Afers Exteriors, senyor Garcia Margallo ha demanat a la Comissió Europea que ho digui ella mateixa, amb el beneficiós efecte per a nosaltres certificar la internacionalització de l’independentisme català.

Fa mesos que insisteixo que és indispensable que el procés independentista obtingui un mínim suport internacional. L’acte de proclamació d’independència és una situació de fet, per tant les reiterades remissions a la Constitució de “todos les españoles”  és d’una absoluta i total irrellevància. La independència passa a ser una qüestió de dret, quan el poble o la nació que la proclama esdevé un estat. S’esdevé estat en el moment que s’obté un reconeixement internacional que no fa falta que sigui absolut A Kosovo, per exemple no li va fer falta el reconeixement de Sèrbia, ni el d’Espanya, que segueix desatenent les recomanacions de la Unió Europea, a la qual ara gosa demanar que és pronunciï.

Qualsevol arma, les silencioses també, precisa ser utilitzada amb una gran serenitat, L’estat espanyol, el seu cap de govern, els seus ministres, els partits polítics d'àmbit estatal i els seus representants a tots els nivells, les utilitzen amb una manca totals de serenitat, denotant l'angoixa irreprimible de tot el nacionalisme espanyol

Un nacionalisme angoixat és un nacionalisme en declivi

Un nacionalisme il·lusionat és un nacionalisme a l'alça.

L’Estat propi i la seva adhesió a la Unió Europea

La manipulació, en ocasions desesperada, de les paraules i les interpretacions, és una arma que l’estat espanyol ha utilitzat en diverses ocasions. Amb tanta o més freqüència utilitza també l’arma de la pressió, la qual és tant més intensa com desesperat és allò que la motiva.

Olivier Bailly, portaveu de la Comissió Europea, va assegurar dimarts passat, arran de la massiva manifestació de l’11 de setembre a Barcelona que qualsevol territori que se separi d’un estat membre de la UE en quedaria fora i hauria de tornar a negociar la seva adhesió. L’endemà va rectificar dient que la referència que va fer no es pot prendre com una indicació del que pensa la Comissió sobre l’escenari internacional o les conseqüències europees. Fonts de Brussel•les reconeixen malestar i pressions perquè no es posi sobre la taula el cas català. Ens trobem, doncs, davant una utilització d’aquesta arma. I amb tota seguretat que es tractava de pressions desesperades. Al senyor Bailly, pel càrrec que ocupa se l’hi ha de suposar que coneix perfectament el significat d’allò que diu. Com pot un portaveu dir l’endemà mateix de fer una declaració que no es pot entendre com una indicació del que pensa l’organisme del qual és portaveu ?.De la rectificació es dedueix perfectament que la pressió es va fer amb l’exigència d'immediatesa. Els seus autors estaven tan angoixats pel ressò de la manifestació que necessitaven urgentment disminuir-ne els efectes, i això els va fer perdre fins i tot el rigor.

Catalunya ja és en l’actualitat territori europeu i no necessita sol•licitar l’admissió en base al que estableix el Tractat de la Unió. La secessió no suposaria en cap moment la interrupció dels drets i obligacions derivats de l’aplicació dels Tractats a les persones físiques i jurídiques de Catalunya o de persones físiques i jurídiques de la Unió Europea en territori català, extrem aquest darrer que el nacionalisme espanyol, en la inveterada pràctica de només tenir present els seus interessos, ni tan sols se l’hi acut pensar. Els interessos i els drets (lliure circulació de persones, de capitals, etc.) de les persones no catalanes, entre elles òbviament les espanyoles seguiran existint i tindran la mateixa protecció.

Una variant de la pressió que exerceixen és amenaçar amb el veto per part d’Espanya a l’adhesió de Catalunya. S’autoenganyen. No s’adonen que aquesta situació no es pot produir No es pot debatre, no es pot decidir ni refusar l’adhesió d’un ens inexistent .Si Catalunya sol•licita l’adhesió, es que l’escissió s’haurà consumat.. Però l’estat espanyol, l’estat residual espanyol, no serà el mateix, s’haurà de determinar com participarà i amb quin poder de decisió en les institucions comunitàries, primordialment al Consell, al Parlament i a la Comissió. La Unió Europea, haurà de formalitzar la seva pròpia adhesió,

L'Onze de Setembre de 2011

“Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol,

tronat, intransigent, fanàtic”

Catalunya, que amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i amb la promulgació dels decrets de Nova Planta, conjunt de disposicions dictades per Felip V per les quals s'abolia la seva antiga organització constitucional establint-hi l'organització política pròpia de Castella, hi quedava annexada.

L'annexió va significar la vinculació als avatars de la corona espanyola, que en aquells moments ja havia iniciat una decadència imparable. L'imperi espanyol, aquell imperi en el qual mai no es ponia el sol, es va anar desmantellant fins que el 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, desenllaç de la guerra amb els Estat Units, ja no en va quedar cap vestigi. En aquells moments Espanya s'adona que ja no li queda res i justament Catalunya, que va saber aprofitar els beneficis de la revolució industrial, prospera econòmicament, recorda la seva història, recupera la seva consciència nacional i se sent una nació. És el període anomenat Renaixença. Espanya, reduïda a la “pell del toro”, no està disposada a perdre un pam quadrat més. El nacionalisme espanyol es radicalitza. El 25 de novembre de 1905, encara no havien passat 7 anys de la desfeta, es produeix l'assalt a la redacció del Cu-Cut, el qual havia publicat un acudit, amb vinyeta, ridiculitzant l'exèrcit espanyol.

Allà on hi ha un nacionalisme n'hi ha un altre d'enfrontat. Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol, amb una clara voluntat de domini, que no vol perdre el de Catalunya, mentre que el nacionalisme català és una voluntat d'existir. Aquest enfrontament es constata en els sondeigs d'opinió dels moments presents, l'independentisme creix a Catalunya reflectint un sentiment d'il•lusió, però també augmenta el centralisme a Espanya, reflectint un sentiment d'angoixa.

La característica que diferencia el nacionalisme de les ideologies que podríem considerar clàssiques rau en el fet que aquestes contesten a la pregunta de com es governa o s'hauria de governar una societat en tots els seus àmbits. El nacionalisme respon a la pregunta de què s'ha de governar. En el nostre cas, Catalunya.

El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la Carta de les Nacions Unides una dimensió jurídica i se n'ha fet un principi de dret internacional que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya. El principi està consagrat d'una manera expressa a l'article 1.2 de la carta fundacional.

El president Mas va incentivar la massiva assistència a la manifestació invocant el ressò internacional que sens dubte tindrà. La massiva assistència es va produir: un milió i mig pel cap baix i segur que tindrà el ressò que el president espera. Espanya maltracta Catalunya, es va dir en una de les al•locucions que es van pronunciar en el moment de la lectura del manifest, fetes en diferents llengües, que indica la voluntat de dirigir-se al món, Espanya inclosa, El litigi entre Catalunya i Espanya no és una qüestió interna de l'Estat espanyol. És un problema d'ordre internacional, per això calia aquest ressò. La internacionalització és fonamental. S'ha d'aprofitar el ressò i gestionar-lo davant d'Espanya i del món i d'una manera molt especial de les instàncies supranacionals com la Unió Europea i les Nacions Unides. És indispensable canalitzar els anhels d'independència i aquesta tasca ens correspon a tots els que creiem en la força immensa de la llibertat. El passat dimarts, vàrem entrar en la recta final que ens ha de conduir a la nostra plenitud nacional. Sense violències, conscients que serà un procés llarg, difícil i complicat. Però assolible, i una vegada lliures, demostrarem a Europa i al món que som capaços de prosperar, de mantenir el nostre estat de benestar i ser solidaris amb tothom.

Publicat a El Punt Avui

Barroso i la legitimitat de la independència

En l’esbós aparegut en aquest bloc el passat 27 d’agost deia que en els sistemes democràtics la paraula és un mitjà d’acció política, una arma. I que la manipulació de les paraules és l’arma dels polítics cínics.

La resposta per escrit del president de la Comissió Europea, Durao Barroso, a la pregunta de la diputada Maria Bizzotto té una rellevància política notable, tanta, que els adversaris de la nostra independència, han tingut la necessitat de manipular-ne la interpretació, destacant que una hipotètica secessió d’un estat membre implicaria l’abandonament de la U.E. Barroso va dir que per a la U.E. no seria cap problema la independència de Catalunya i que en tot cas s’hauria de negociar seguint les normes internacionals. La remissió a les normes de dret internacional suposa la internacionalització del procés independentista i al mateix temps reconeix la condició de subjecte actiu i titular de drets a Catalunya. Tota negociació suposa, almenys, dues parts. Qui no existeix no pot negociar. Per tant, admetre que la independència s’hauria de negociar, implica necessàriament un reconeixement. La independència és una situació de fet. I passa a ser una situació de dret en produir-se un reconeixement internacional.

Vicent Partal ho analitza amb tot detall en el seu Editorial al VilaWeb del 31 d’agost. El mateix Vicent Partal, al final del seu escrit, redacta un PS, en el que assenyala que diversos diaris espanyols, i algun de català, van presentar la resposta de Barroso interpretant-la com un advertiment a Catalunya de que si es feia independent no formaria part de la Unió Europea. Cal fer notar que Espanya o l’estat residual que quedaria, també hauria de negociar. No podria, per exemple, mantenir les quotes de participació en les institucions europees. I en el segon punt del PS. diu que comença a tenir la percepció de que tot s’està accelerant a una velocitat enorme.

La manipulació, en ocasions desesperada, de les paraules i les interpretacions, és una arma que l’estat espanyol ha utilitzat en diverses ocasions. En recordaré una: en el segon referèndum per a la independència del Québec de 30 d’octubre de 1995 els resultats van ser tan extremament ajustats que el govern d’Ottawa adonant-se que en un tercer referèndum el SI guanyaria, es va voler guarir en salut i va plantejar a la Cort Suprema del Canadà tres qüestions: 1) Si el Govern del Québec pot, en virtut de la Constitució del Canadà procedir unilateralment a la secessió del Québec; 2) Si en virtut del dret internacional existeix un dret d’autodeterminació que proporcionaria el dret de procedir unilateralment a la secessió; 3) Quin dels dos drets tindria prevalença en cas de l’eventualitat d’un conflicte entre els dos. La Cort Suprema va ser conscient de que li passaven una patata calenta. I va estar a l’altura de la seva funció i en la seva decisió va dir que encara que no existeixi dret de secessió unilateral en virtut de la Constitució o del dret internacional, això no exclou la possibilitat d’una declaració inconstitucional de secessió que condueixi a una secessió de facto. L’èxit últim d’una secessió similar dependrà del seu reconeixement per la comunitat internacional que, per decidir concedir o no aquest reconeixement prendria versemblantment en consideració la legalitat i la legitimitat de la secessió en qüestió. És a dir, la secessió pot no ser legal, però és legítima. La premsa espanyola va exultar. Només va ressaltar la no legalitat, Per res va fer menció de la legitimitat. La premsa espanyola va manipular la decisió de la Cort Suprema del Canadà de 20 d’agost de 1998, que declarava la legitimitat d’una escissió unilateral i ara manipula la resposta del president Barroso a la diputada italiana.