Ho hauríem d’entendre tots

Acabo de llegir el comentari politnòmic del 2 de març de 2013 del bloc d’en Marti. Tots els comentaris d’en Martí al seu bloc són interessants i denoten una agudesa poc corrent, que fa compatible amb una gran capacitat de síntesi. El que em refereixo en dedica un a la columna “Assajos Polítics” d’Antoni Puigverd i afirma que l’hi ha agradat molt, amb la qual cosa coincideixo. Antoni Puigverd és valent i això no vol dir que les seves anàlisis hagin de ser sempre compartides, acabo d’escriure que coincideixo amb la valoració d’en Martí, per tant la subscric, tot i que Puigverd ens priva de concretar la seva anàlisi. Estic totalment d’acord amb l’advertiment de contagi dels perniciosos efectes del populisme, del populisme i de la corrupció. Convé una catarsi diu. I que no n’hi ha prou amb petits gestos i reunions. Segueixo estant-t’hi d’acord, però quins suggereix ?, quina mena de catarsi han de fer els partits polítics?. El populisme en els moments presents és l’amenaça més greu de la democràcia La tecnocràcia ha resultat ineficient, no ens salva, només la pot evitar la responsabilitat política i aquesta responsabilitat ens incumbeix a tots, a governants i a governats, a polítics i a votants, a Antoni Puigverd, a Martí Carreras i a mi, a tots aquells que probablement perquè no teníem democràcia vàrem créixer en el seu culte i amb nosaltres a tots els creuen en la seva força immensa.

EL BLOG D'EN MARTÍ

dissabte 2 de març de 2013

Comentari Politnómic (político . econòmic)

SEMBLA QUE NO HO ENTENGUIN

Setmana 10

Molts són els comentaris que podríem considerar importants de la setmana. Per exemple que per primera vegada el grup de diputats del PSC al Congrés de Madrid votés diferent del PSOE. També que el PIB espanyol a finals del 2012 ha caigut 1,40 %, la segona caiguda més gran des de 1970 (la primera va ser del 3,40% l’any 2009).

Però crec que cal traslladar- se a Itàlia per trobar els dos esdeveniments de més ressò. La renúncia del Sant Pare i el discurs que va fer el dia 27, en el que, entre altres coses, va dir que “a vegades els problemes han sigut grossos i semblava que el Senyor dormís”, segurament fent referència a una escena evangèlica en que, amb els apòstols dins d'una barca en un mar enfurismat, Jesús dormia plàcidament.

L’altre escena italiana han sigut les eleccions i el gran nombre de vots que va obtenir Beppe Grillo. Precisament comentat el tema m’ha agradat molt l’article de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia del divendres dia 1. Desprès de explicar com veu el panorama italià i comparant-ho amb Espanya, diu “....el vell sistema s’enfonsa més lentament aquí que a Itàlia, però s’enfonsa. No ni ha prou amb petits gestos i reunions. Convé una catarsi. Si els partits convencionals no la fan, serà com aquell malalt de gangrena que, en comptes de posar-se en mans del cirurgià per fer l’amputació pertinent, es pren un calmant i diu: “Ja em passarà””.

Totalment d'acord Mentre tant la Diputació de Barcelona ha votat la dedicació exclusiva de catorze càrrecs (tots alcaldes o regidors) amb retribucions que oscil•len entre 3.700 i 8.200

Marc legal forà

“Crec que ho hem de proclamar sense reserves ni temors. El dret a decidir, o la sobirania, o la independència està al nostre abast. Crec    també que hem de tenir sentit de responsabilitat”

En el debat al Parlament de Catalunya de la proposta de resolució d'aprovació de la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya del passat dia 23, el primer orador, Oriol Junqueras, a l'inici de la seva intervenció va equiparar el concepte del dret a decidir i el de democràcia i en un moment del seu discurs va aclarir que no es debatia una proposta sobiranista, sinó que era una proposta de sobirania, perquè la sobirania del poble és un principi reconegut pel dret internacional i reconegut per tots els estats democràtics del món occidental i que literalment el que implica és que per sobre de la voluntat democràtica dels ciutadans no hi ha res. De fet, afegí, s'anomena sobirania perquè fa referència al fet que la voluntat democràtica dels ciutadans se situa per sobre de qualsevol imposició que vingui d'altres marcs legals o de la voluntat d'altres nacions.

En esmentar altres marcs legals o voluntats d'altres nacions Oriol Junqueras feia referència a la posició en què es troba Catalunya en tant que subjecte polític. El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l'annexió de Catalunya a Castella. Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat d'unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de Castella, “tan lloables i plausibles a tot l'univers” (la supèrbia espanyola no ha nascut ara, és una característica permanent). Espanya com a aparell estatal encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans legislatius i les seves pròpies lleis. Catalunya tècnicament va ser annexada a Castella. Els Decrets de Nova Planta van ser un instrument d'annexió, sense cap altre fonament que el “legítimo derecho de conquista”, segons s'expressa en el seu mateix text. Per a un país ser annexionat significa perdre la pròpia legalitat i quedar sotmès a una legalitat forana, en el cas que ens ocupa, a la legalitat castellana. Catalunya va ser annexada a Castella i els Decrets de Nova Planta en són la prova documental. És encertada la referència que va fer Oriol Junqueras: altres marcs legals o voluntat d'altres nacions.

El mateix dia de l'aprovació de la declaració el ministre espanyol d'Afers Exteriors, senyor García Margallo, afirmava que no tenia cap valor. Per què ho deia el ministre d'Afers Exteriors? Sense adonar-se'n internacionalitzava el tema. L'apel•lació que el 14 d'abril de 1945 els membres de la delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar a les Nacions Unides pocs dies abans de la Conferència de San Francisco conté unes consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 68 anys després, com: “Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.”

Després de l'aprovació de la declaració al Parlament, seu de la sobirania de Catalunya, molts catalans ens preguntem què s'ha de fer a partir d'ara. Jo crec que s'ha de prendre consciència del moment transcendental que estem vivint. Crec que hem de tenir coratge. Crec que ho hem de proclamar sense reserves ni temors. El dret a decidir o la sobirania o la independència està al nostre abast. Crec també que hem de tenir sentit de responsabilitat. No hem d'entorpir el procés amb diferències o matisos polítics. Ja decidirem com superar-les quan siguem estat.

Publicat El Punt Avui

Camí de llibertat i camí de decadència

“Els adversaris de Catalunya saben que iniciem el camí cap a la llibertat amb il•lusió i que ells cada cop més acceleradament segueixen el de la seva decadència“

Allò que defineix una societat és l'existència d'una col•lectivitat d'homes i dones amb voluntat de decidir el seu futur en funció d'una identitat que s'ha anat formant a través del temps, les característiques de la qual són el sistema de vida, les tradicions, la cultura, la llengua, etc., que han anat forjant. A aquestes col•lectivitats se les denomina pobles o nacions i sempre tenen base territorial. Quan es doten d'estructures de poder i estableixen òrgans que en regulen l'exercici, que pot ser democràtic, menys democràtic, o autoritari, esdevenen estats. Els avatars de la història han provocat que algunes col•lectivitats amb territorialitat definida quedin englobades dins unes mateixes fronteres, amb la presència d'una d'hegemònica, que oprimeix les altres i que intenta sempre assimilar-les. Si ho aconsegueix es produeix una total coincidència entre territori i col•lectivitat. Quan no apareix una hegemonia es formen els estats plurinacionals i pluriculturals. Tots els estats, els que pateixen una hegemonia també, arriba un moment en què entren en decadència, procés més o menys llarg, però que quan ha començat és rar que s'aturi. La Història ens mostra en el curs dels segles passats diversos exemples. L'Estat espanyol és un d'aquests estats i es troba en fase terminal de decadència.

A l'inici del seu discurs d'investidura, el president Mas va constatar que la sentència del Tribunal Constitucional va tallar de soca-rel qualsevol possibilitat de fer evolucionar Espanya cap a un estat plurinacional, és a dir sense hegemonia de cap col•lectivitat, i que Catalunya havia d'acceptar d'una vegada per totes que Espanya no vol ser canviada, que vol mantenir la seva hegemonia, i que està en el seu dret, però que hauria d'acceptar que Catalunya no vol ser ni absorbida, ni assimilada, ni homogeneïtzada. Espanya s'interpreta ella mateixa, en funció d'aquesta hegemonia des d'un criteri radicalment, dogmàticament, centralista: tot comença i acaba a Madrid. Catalunya no comparteix aquest criteri. El vol canviar. El volem canviar, va dir el president. Aquesta voluntat de canvi va quedar palesa en la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya el lema de la qual era “Catalunya, nou estat d'Europa”, i considerant que aquell clam manifestat al carrer havia de ser traslladat a les urnes, va convocar les eleccions del 25 de novembre.

A les eleccions, amb una participació de quasi el 70%, els catalans van expressar de forma clara i democràtica la seva voluntat d'exercir el dret a decidir el seu futur col•lectiu. CiU i ERC, els dos partits amb més diputats, han interpretat el missatge dels catalans i els seus 71 diputats garanteixen un govern fort i estable. L'acord signat pel president Mas i per Oriol Junqueras significa l'inici d'una nova etapa per a Catalunya basada en el dret a decidir i en la qual estigui garantit el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la llengua i la cultura pròpies.

En alguns debats televisius emesos amb posterioritat a la signatura de l'acord sembla percebre's una temença respecte de la seva viabilitat a causa de les discrepàncies que vaticinen que necessàriament sorgiran entre els mateixos signants. En el procés s'hauran d'afrontar reptes de gran transcendència en l'àmbit nacional, en l'econòmic i en el social. Els catalans que a les urnes van donar suport als dos partits majoritaris els van fer confiança. Aquesta confiança, de la qual són conscients tant CiU com ERC, és l'aval de l'assoliment dels objectius dels acords.

Els adversaris que Catalunya exerceixi el dret a decidir, també. Per això estan angoixats. Saben que iniciem el camí cap a la llibertat amb il•lusió i que ells cada cop més acceleradament segueixen el de la seva decadència.

Publicat a El Punt Avui

Esbós.Interpretar un escrutini

Cap campanya electoral no s’acaba el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions; l’endemà, en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. De fet hi ha dos escruti-nis. El primer, l’oficial, consisteix en comptar els vots i proclamar els resultats. El segon, l’oficiós, en fer-los parlar. El fan politòlegs i en els despatxos de la seu dels respectius partits els responsables polítics, amb la intenció de magnificar la victòria o d’explicar les raons de la desfeta que en ocasions els porta, fins i tot, a presentar-se com guanyadors els qui han estat perdedors Les eleccions del 25 de novembre són atípiques. El guanyador ha perdut 12 escons, i en té mes del doble que el segon classificat i es pretén fer-lo aparèixer com el gran derrotat.

Tota anàlisi que obvia el veritable abast d’una contesa està mancat de rigor. Les darreres eleccions s’han de contemplar en clau sobiranista versus unionista i referida al total i en aquest sentit el resultat només admet una lectura: A Catalunya hi ha una majoria sobiranista amplament superior a la unionista. Per assolir el rigor necessari les anàlisis s’han de fer partint de la realitat prèvia a les eleccions, que arrenca amb la manifestació de l’onze de setembre que va desencadenar el procés i on es va posar de manifest la clau sobiranista/unionista.

Partint així mateix del context que ha condicionat la campanya electoral, és a dir, allò que s’ha denominat la guerra bruta: por, mentides i difamació. S’han manipulat les paraules amb temes com les pensions, la continuïtat a la Unió Europea, títols universitaris, cognoms, etc. i d’una manera molt especial la calúmnia, en dos vessants, és a dir, creant-la i sumant-s’hi. O tal vegada tinguin el mateix origen. La manipulació de les paraules atempta contra la dignitat dels ciutadans i posa en perill la democràcia. I si els ciutadans tenim el dret de denunciar-la, les institucions, les centrals també, l’obligació d’evitar-la, o almenys de limitar-ne els efectes. No fer-ho equival a ser-ne responsable.

I sense oblidar la incidència de les desafortunades declaracions de Josep An-toni Duran i Lleida, que han desconcertat l’electorat, donant pas a un sentiment de desconfiança, no vers l’independentisme, sinó vers CiU de la que ell és dirigent destacat i que ha suposat una disminució de vots que ara s’aprofita als efectes de disminuir la quantificació real del diferencial independentista/unionista

Instrumentalització de la mentida

“És hora de fer camins paral•lels, sense recels sense peatges, no

des de la submissió de ningú ni a ningú”

La democràcia és un sistema de vida política en què les decisions que es prenen són les del poble i se suposa la participació de la població. Política és una activitat relacionada amb el poder. Més antiga que la democràcia és la competitivitat per a l'obtenció del poder. Històricament aquesta competitivitat s'exercia per mitjà de la violència. Avui els que aspiren al poder han de persuadir el poble. Per persuadir calen arguments i l'argumentació, per tant, és un mitjà d'acció política, en què la importància de la paraula és cabdal. Tant la seva veracitat com la seva falsedat. En el procés electoral que estem vivint Catalunya s'enfronta al repte de la seva supervivència com a poble, com a nació, amb la sola força de les paraules. Els contraris a la voluntat dels catalans de decidir la seva independència no tenen arguments en contra de la nostra legítima aspiració i en no poder recórrer a la violència de les armes, recorren a la de les paraules, de les amenaces i de les mentides, com ara que quedaríem fora de la Unió Europea, de la zona de l'euro, que no es cobrarien les pensions, etc. I en adonar-se de la ineficàcia d'aquesta via, han instrumentalitzat l'execrable arma de la calúmnia.

La Constitució dels Estats Units, de 17 de setembre de 1787, la més antiga del món, diu en el seu preàmbul: “Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir la justícia, assegurar la tranquil•litat interna, proveir una defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar les benediccions de llibertat per a nosaltres i els nostres descendents, sancionem i establim aquesta Constitució per als Estats Units d'Amèrica.” No atorga cap dret ni prohibeix cap acció, només explica les raons i els motius de la Constitució. Les primeres tres paraules (Nosaltres, el poble, We, the people) s'han convertit en la frase més famosa i més citada del document.

El Poble dels Estats Units va prendre, i la va raonar en l'esmentat preàmbul, una decisió política, crear una nació sobirana que ha esdevingut la més poderosa del planeta. Setanta-un anys abans, el 1716, Felip V promulgava els Decrets de Nova Planta fonamentats en el “dret de conquesta”, no en la decisió del poble català. I tres-cents anys després el poble català es disposa, amb la mateixa legitimitat amb què ho va fer el poble americà i en exercici del dret a decidir, a crear una nació sobirana i independent. Les eleccions del 25 de novembre han de deixar ben clara la nostra irreversible voluntat, de poder decidir en un futur molt proper que “Nosaltres, el poble de Catalunya...”.

Hem d'assolir l'exercici del dret a decidir per nosaltres mateixos, se'n digui així, se'n digui sobirania plena, se'n digui estat propi o se'n digui independència. Quan el govern de l'Estat espanyol ens amenaça amb una exclusió de la Unió Europea ignora que Jean Monnet, el pare de la Unió Europea, sintetitzava la finalitat de la seva creació amb la frase “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes”, és a dir, pobles. És hora de fer camins paral•lels, sense recels i sense peatges, no des de la submissió de ningú ni a ningú, sinó des dels acords entre iguals, en un entorn que coneixem bé i que ens uneix: Europa. La instrumentalització de la mentida no ho impedirà.

Publicat a El Punt Avui

La tranquil•litat de l'independentisme català

“Els independentistes catalans sentim una il•lusionada satisfacció; els nacionalistes espanyols, un enorme enuig“

Hi ha poques expressions tan utilitzades en els moments presents com les d'independència, autodeterminació, sobirania, dret a decidir o estat propi. Més enllà de la multiplicitat de definicions, val més referir-se a formulacions generals que puguin comprendre conceptes universalment i comunament admesos i reconeguts. Una formulació general pot ser recórrer al concepte de nacionalisme. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on hi ha un nacionalisme, n'hi ha un altre d'enfrontat. Al nacionalisme català s'enfronta el nacionalisme espanyol, que és una voluntat de domini, que històricament va significar polítiques imperialistes o colonialistes que sembla enyorar i que afloren en el tracte que dóna a Catalunya, annexada al seu imperi, ja en decadència, el 1716, amb els decrets de Nova Planta en el text dels quals l'annexió és fonamentada “por el derecho de conquista”. El tipus de nacionalisme de domini va ser a l'origen del feixisme i del nazisme i avui es troba en els moviments polítics d'extrema dreta europeus i es percep en les declaracions del ministre Wert. Ramon Trias Fargas destacava que la idea de nacionalisme va néixer simultàniament amb la de llibertat i que quan se'n separa el nacionalisme pot arribar a posicions agressives i d'opressió. I posava com a exemples el nacionalsocialisme, el fenomen del nacionalisme soviètic i “per què no dir-ho? el nacionalisme castellà”. El nacionalisme castellà, o l'espanyol, respon a l'esmentada voluntat de domini i és el que s'enfronta al nacionalisme català, que és una voluntat de ser.

El nacionalisme és una teoria de legitimitat política. Ernest Gellner, filòsof, sociòleg i antropòleg anglès, d'origen txec, comença el seu assaig "Nacions i nacionalismes" dient que, fonamentalment, el nacionalisme és un principi polític que sosté que hi ha d'haver congruència entre la unitat nacional i la política. I que, ja sigui com a sentiment o com a moviment, la millor manera de definir-lo és atenent aquest principi. Sentiment nacionalista és l'estat d'enuig que suscita la violació del principi o el de satisfacció que acompanya la seva realització. Moviment nacionalista és aquell que obra impulsat per un sentiment d'aquests tipus.

L'enfrontament del nacionalisme espanyol amb el català il•lustra perfectament les observacions de Gellner. Amb els esdeveniments que s'han iniciat amb la manifestació de l'11 de setembre, els independentistes catalans sentim una il•lusionada satisfacció; els nacionalistes espanyols, un enorme enuig. Quan el 2005 s'aprovava a Brussel•les el text del projecte de Constitució europea, el senyor Alberto Navarro, en aquells moments secretari d'estat per a Europa del govern espanyol, no amagava la seva satisfacció i assegurava que no deixava cap escletxa per a temptacions independentistes i sentenciava que les dels nacionalismes excloents no tenen futur. L'exultant satisfacció d'Alberto Navarro va ser prematura. Paradoxalment la jacobina França, i Holanda, amb motivacions molt diferents, refusaven, precisament en sengles referèndums, el projecte i deixaven l'escletxa oberta. La intensitat de les seves satisfaccions és sobrepassada per la dels seus enuigs, els quals són indicatius sempre d'un sentiment d'ansietat.

Catalunya, en les seves aspiracions, ha renunciat a la violència i està vivint una revolució tranquil•la. Aquesta expressió va sorgir al Quebec als anys seixanta del segle passat. L'independentisme quebequès és un dels nostres referents comparatius, del qual hem d'aprendre el que cal fer i el que cal evitar. És important que quedi clar que per part de Catalunya no ha d'aparèixer cap indici de violència, per tant la tranquil•litat ha de ser present en totes les accions i no respondre a cap provocació provinent de l'angoixat nacionalisme espanyolista. El nostre futur és tenir un estat propi en el marc de la Unió Europea, amb el propòsit de col•laborar responsablement amb tots els altres membres, entre els quals hi haurà Espanya, o el que en quedi, i consegüentment no ens hem de deixar impressionar per res, ni per l'amenaça del veto, ni de la hipotètica impossibilitat del pagament de les pensions, manifestacions de la seva esperpèntica ansietat.

Publicat a
• El Punt Avui. Comarques Gironines 18-10-2012 Pàgina 23
• El Punt Avui. Edició Nacional 18-10-2012 Pàgina 25

El nacionalisme espanyol, nacionalisme en declivi

És molt possible que tinguin raó els que defineixen el moment present com un estat de guerra. Ningú no creu, però, que els tancs surtin al carrer. Les armes contra les que Catalunya lluita no són armes convencionals són armes silencioses. No disparen bales ni obusos, disparen situacions, propulsades per la manipulació. Aparentment no produeixen sorolls d’explosió, no causen mals físics ni mentals i no afecten la vida ordinària de ningú i, no obstant, les manipulacions sí que són sorolloses, sí que causen danys mentals, sí que afecten la vida social quotidiana. La gent, els ciutadans de Catalunya no s’adonen que són agredits per aquestes armes, les quals són gradualment utilitzades amb la finalitat d’atacar les opcions, les fonts d’energia social, la vitalitat, les il·lusions dels catalans fins l’esfondrament, Pels seus efectes les armes silencioses poden ser comparades a un tipus d’arma biològica que, com és sabut, son  més pernicioses que les de foc. Noam Chomsky va descriure magistralment aquestes armes i va elaborar una llista de les “Deu estratègies de Manipulació” en la que en detalla tot un ventall des de l’estratègia de la distracció, fins  la de la degradació, per tal de mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat.

En aquesta guerra s’observa la utilització gradual, i es constata que es fa d’una manera exempta de la més elemental intel·ligència, La presidenta del PP a Catalunya no es cansa de repetir que una Catalunya independent quedaria expulsada de la Unió Europea de la zona de l’euro i tota una sèrie de calamitats. Els repetitius,  poc documentats i amenaçadors advertiments són tan poc creïbles, que el propi ministre d’Afers Exteriors, senyor Garcia Margallo ha demanat a la Comissió Europea que ho digui ella mateixa, amb el beneficiós efecte per a nosaltres certificar la internacionalització de l’independentisme català.

Fa mesos que insisteixo que és indispensable que el procés independentista obtingui un mínim suport internacional. L’acte de proclamació d’independència és una situació de fet, per tant les reiterades remissions a la Constitució de “todos les españoles”  és d’una absoluta i total irrellevància. La independència passa a ser una qüestió de dret, quan el poble o la nació que la proclama esdevé un estat. S’esdevé estat en el moment que s’obté un reconeixement internacional que no fa falta que sigui absolut A Kosovo, per exemple no li va fer falta el reconeixement de Sèrbia, ni el d’Espanya, que segueix desatenent les recomanacions de la Unió Europea, a la qual ara gosa demanar que és pronunciï.

Qualsevol arma, les silencioses també, precisa ser utilitzada amb una gran serenitat, L’estat espanyol, el seu cap de govern, els seus ministres, els partits polítics d'àmbit estatal i els seus representants a tots els nivells, les utilitzen amb una manca totals de serenitat, denotant l'angoixa irreprimible de tot el nacionalisme espanyol

Un nacionalisme angoixat és un nacionalisme en declivi

Un nacionalisme il·lusionat és un nacionalisme a l'alça.