Conferència a l'Agrupació Cultural Atenea del Casino
Menestral
el dia 6 de juny de 2014
En una
anterior conferència vaig dir que reflexionar sobre expressions pròpies de la
política, com ara democràcia, poder, llibertat, sobirania, legitimitat,
populisme, opinió, etc va constituir
per a mi el succedani amb que vaig superar el mono de deixar de fer política
activa i que em va fer descobrir un camp nou, fascinant, inesgotable: la Politologia,
de la qual no em considerava, ni de bon tros, un expert. Només un aficionat.
Ara no necessito succedanis, però
segueixo sent-ne un aficionat. Un aficionat això sí, condicionat pel principi
socràtic “només sé que no sé res”, la qual cosa em permet considerar que
quelcom he aprés i que en aquesta matèria, la política, tot és canviant, o
aparentment canviant. Les teories de Zygmunt Bauman sobre la via líquida, o la
societat líquida que tant predicament han obtingut, o la reflexió de Claude
Lefort de la reinvenció de la democràcia, o les consideracions de Hartmut Rosa
sobre l’acceleració de la societat, de la història o de la política, ho
confirmen.
Cap d’aquestes teories no disminueix en
absolut la contundència de la màxima
lampedussiana de que “tot ha de canviar, per tal de que tot segueixi igual”, en
aquests moments tan recordada i que per a mi constitueix la més despietada
crítica que mai no s’ha fet del comportament polític. Els francesos tenen una
expressió a la qual no he sabut trobar equivalència en català ni en
castellà : politicien. Politiqueria no em serveix, es refereix a un
comportament i polticien a l’actor
d’aquest comportament. Per això els francesos parlen de politique politicienne
quan es volen referir al comportament.
Les crítiques contra la política no són pas d’avui, són de
sempre i en dir sempre vull dir sempre, des que l’home va deixar de ser gregari
i va tenir consciència de que vivia en una societat formada per individus. Viure
en societat implicava l’existència de bens individuals i de bens comuns i les
temptacions d’apropiar-se els comuns va aparèixer. La corrupció existeix des
que existeix la política.
En la actualitat, el desprestigi de la
política (politique politicienne) i sobretot dels seus mandataris (politiciens),
ha pres característiques preocupants. La classe política és considerada d’ofici
i intrínsicament responsable de tot allò
que no marxa. Lamentablement, en massa ocasions es pot considerar cert que els
servidors de la cosa pública, per dir-ho d’alguna manera i atès que aquesta és
la seva missió, no donen proves del més mínim rigor, entenent per rigor
exigència intel·lectual i seriositat. Fer política és una vocació que comporta
passió, compromís, interès, concessions a la vida privada i implica també
opcions que tindran incidència en la resta de la vida, sobretot en la vessant
econòmica, i no em refereixo als productes d’hipotètiques corrupcions.
Seria insensat ignorar que en ocasions
a la manca de rigor, d’exigència intel·lectual i de seriositat, s’afegeix la
deshonestedat. Totes aquestes mancances, que són significatives per elles
mateixes, denoten sobretot mediocritat i en democràcia, demanar la confiança de
l’electorat tenint consciència de la pròpia mediocritat és enganyar-lo i, té
efectes tan deplorables com en pugui tenir la corrupció. Una i altre, corrupció
i mediocritat són l’aliment que nodreix el populisme.
La finalitat de la política és servir
la comunitat de persones en el respecte de la diversitat d’interessos que hi
puguin ser presents. Però també, la política és una activitat en relació amb el
poder. Té un espai que li és propi : el poder.
Tan antiga com la pròpia política és la
competitivitat per a l’obtenció del poder, per obtenir-lo i conservar-lo. La lluita pel
poder és consubstancial a la naturalesa humana. Sempre s’ha lluitat pel poder. Històricament aquesta competitivitat
s’exercia per mitjà de la violència. L’adveniment dels sistemes democràtics va
suposar un canvi substancial. El poder, ja no s’obté amb mitjans violents, els
tancs ja no surten al carrer, al menys en el nostre entorn és inconcebible, són
necessàries eleccions, si no, el poder no és legítim. Si l’únic mitjà de
legitimació del poder és un procés electoral, es obvi que aquells que aspiren
al poder han de persuadir els electors. Per persuadir calen arguments i l’argumentació,
per tant, és un mitjà d’acció política, en que la importància de la paraula és
cabdal.
I què és un sistema democràtic? Què és
la democràcia?. Seria innecessari que ara pretengués desenvolupar el concepte
de democràcia. Em referiré a dos aspectes 1) El polític i 2) El funcional.
El primer, el polític, és el més comú. He
dit que la política és una activitat en relació amb el poder. Que té un espai
que li és propi : el poder. I acabo de destacar la importància de les paraules,
del llenguatge, en la lluita per obtenir-lo i mantenir-s’hi.
Abans, pels titulars absoluts de poder i pels que pretenien
assolir-lo tots els mitjans eren bons, el joc es jugava entre ells, l’efecte
buscat era la submissió. Els pobles, els súbdits (encara no eren ciutadans)
restaven sempre en servitud, eren simples espectadors, no es pot pas dir que
privilegiats, ja que en definitiva eren els pobles qui suportaven el cost de la
lluita, lleves, impostos, saquejos, etc. Això no ha canviat gaire. Abans eren
els súbdits, ara som els ciutadans. En la crisi actual hem constatat que la
lluita pel poder passa per la lluita pel poder econòmic. Lleves, impostos,
saquejos han canviat de nom, de tècnica de recaptació però la voracitat fiscal
és permanent, asfixiant, per utilitzar l’expressió de Ramon Trias Fargas.
El segon, el funcional, correspon a
l’establiment d‘un sistema que implica l’existència de certes normes, tant pels
dirigents com pels dirigits, o si ho preferiu, tant pels governants com pels
governats. És el tercer element constitutiu de l’Estat : Territori, Població,
Poder, que va enunciar Jellinek. En tant que sistema normatiu, és l’Estat de dret.
No s’ha d’identificar l’Estat de dret amb una Constitució, la qual ha de
contenir aquestes normes evidentment, però les normes bàsiques, les fonamentals,
allò que anomenem valors, són anteriors, el principi de la dignitat de la
persona, per exemple, o el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.
Una
Constitució no és un manual d’ús per produir lleis, celebrar tractats internacionals, entre ells
adhesions a organitzacions internacionals, dictar sentències, una Constitució
transcendeix al seu articulat. Tota Constitució ho és en el temps, la
realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al
canvi històric i aquest mai deixa incòlume el contingut de la Constitució. Quan
no es té en compte el canvi, el contingut queda petrificat i, a curt o a llarg
termini, no podrà complir les seves i
és pervers manipular-la i segrestar-la. És el cas de l’Estat espanyol.
Les dues vessants s’imbriquen entre
elles. Totes dues incideixen el concepte de sobirania, de poble, de nació i en
la idea del dret a decidir com a legitimació precisament del poder polític
Manipular
és alterar (alguna cosa) d’una manera fraudulenta i subreptícia, és
tergiversar, equival a enganyar. El
títol d’aquesta conferència intenta referir-se a les manipulacions de que és
objecte el nostre procés a la independència englobant-les en l’expressió
discurs de l’engany.
Des que la memòria em fa males
passades, cada vegada més, he decidit no refiar-me’n i portar per escrit tot el
que he de dir. I tot el que he dit fins ara és una part de la que pensava dir,
per entrar a fer una anàlisi del discurs de l’engany del qual som destinataris,
del que ens adreça el govern central per aturar l’exercici del dret a decidir.
Es
pot manipular d’una infinitat de maneres. Les falses promeses electorals, per
exemple, la corrupció, les mentides etc.
etc. I amb els discursos de la por basats
en enganys. L’Hitler deia : Repetiu una mentida 10 vegades i seguirà essent una
mentida, Repetiu-la 1000 vegades i esdevindrà una veritat.
La
por és una de les armes més temibles. Perquè paralitza i fa avortar els projectes
i il·lusions d’aquells a qui s’adreça. De totes, la por és tal vegada la més eficaç
i afebleix més intensament les voluntats i les conviccions i ens porta a conformar-nos,
a no arriscar-nos, a no actuar.
Quan
és recorre a la por com a arma és que se’n té de por, perquè es té consciència
de la pròpia feblesa. El que se sent fort no li cal mentir. De què té por
l’Estat espanyol ? De perdre el poder d’opressió sobre Catalunya, sobre les
persones i sobre els recursos Estan angoixats amb aquesta possibilitat, cada
cop més probable. Quan jo era parlamentari a Madrid i en vaig ser durant tres
legislatures quan sorgia un problema competencial, econòmic, cultural o
identitari entre l’estat central i Catalunya, algunes veus ingènues suggerien
fer-hi front amb una unitat d’acció dels parlamentaris catalans i ells se’n
fotien desdenyosament i ens prenien el pel. No ens tenien por. Ens sabien
incapaços de fer-ho.
Ara
ja no, ara saben que els procés va en serio, les eleccions al Parlament europeu
n’han estat una constatació, saben que ja no té retorn i els angoixats són
ells. I com que saben que en el nostre entorn geopolític, el de les democràcies
occidentals, no és possible que puguin treure els tancs al carrer, ni enviar un
general de la Guardia Civil amb guàrdies armats, com han suggerit alguns, entre
els quals alguns catalans, tenen por i recorren a la por per combatre la seva.
I només poden fer-lo manipulant les paraules.
En
col·locar el llenguatge entre les armes de la lluita pel poder situo aquesta
lluita en un altre camp. Segueix essent una confrontació, però el marc en que
es desenvolupa no és físic, no és violent. No hi ha camp de batalla, hi ha
polèmica. És on s’observa la diferència entre política i guerra, l’una és la
continuació de l’altre, amb altres mètodes. En conseqüència, la distinció
amic-enemic és tan substancial en la política com en la guerra. Estem en una
confrontació i en aquesta confrontació Catalunya ha renunciat a la violència.
Té un objectiu, assolir la independència i pretén fer-ho dins la legalitat.
Deixaré córrer entrar en la distinció entre legalitat i legitimitat, però si
que em remetré a unes paraules que en el debat al
Parlament de Catalunya de la proposta de resolució d'aprovació de la declaració
de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, va pronunciar Oriol
Junqueras, en las que va dir que la sobirania implica que la voluntat
democràtica dels ciutadans, se situa per sobre de qualsevol imposició que
vingui d'altres marcs legals o de la voluntat d'altres nacions. En esmentar
altres marcs legals o voluntats d'altres nacions Oriol Junqueras feia
referència a la posició en què es troba Catalunya en tant que subjecte polític.
El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l'annexió de Catalunya a
Castella. Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat
d'unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de
Castella, “tan lloables i plausibles a tot l'univers” (la supèrbia espanyola no
ha nascut ara, és una característica permanent). Espanya com a aparell estatal
encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però
pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans
legislatius i les seves pròpies lleis. Catalunya tècnicament va ser annexada a
Castella. Els Decrets de Nova Planta van ser un instrument d'annexió, sense cap
altre fonament que el “legítimo derecho de conquista”, segons s'expressa
en el seu mateix text. Els Decrets són la prova documental de dir que Espanya
és una nació mil·lenària és un engany. Si ja existia per què se n’havia de
conquerir una part ? Per a un país ser annexionat significa perdre la pròpia
legalitat i quedar sotmès a una legalitat forana, en el cas que ens ocupa, a la
legalitat castellana. Catalunya va ser annexada a Castella i els Decrets de
Nova Planta en són la prova documental. És encertada la referència que va fer
Oriol Junqueras: altres marcs legals o voluntat d'altres nacions. En aquests
moments ens hem de preguntar qui, com i amb què assessoraran Felip VI ?
La globalització, el fet de ser membre
de la Unió Europea i del Consell d’Europa i els Pactes internacionals de les
Nacions Unides condicionen de tal manera l’ús de la violència, històricament
monopoli dels Estats, que és inimaginable que l’estat espanyol en faci ús per
reprimir o sufocar les aspiracions catalanes.
Internacionalitzar el nostre procés ha
estat absolutament necessari i tant per part del govern de Catalunya com de la
societat civil - Assemblea Nacional
Catalana, Omnium Cultural i Municipis per a la Independència - s’ha fet amb
notable encert. El Govern espanyol ha intentat evitar-ho, cada vegada que una
institució europea manifestava una opinió, no ja favorable, sinó merament
neutral, les pressions del Ministeri d’Afers Exteriors, en moltes ocasions del
mateix ministre Margallo, eren
immediates i és en aquest punt on el discurs de l’engany ha tingut una considerable
magnitud. A
començaments d’any el Ministeri d’Afers Exteriors, i m’atreveixo a dir que pres
pel pànic, va redactar un document. adreçat a Ambaixades i Consulats, titulat “Por la
convivencia democrática”, conegut per Informe Margallo, en el que intenta
desactivar l’independentisme, abordant aspectes polítics, legals, econòmics,
culturals i fins i tot morals del procés d’independentisme, 250 pàgines., 9
capitols i una introducció
Una conferència és
una exposició, més o menys encertada, d’una temàtica. Aquesta exposició
pressuposa, en primer lloc, l’anàlisi de la pregunta a què es vol donar
resposta, en el nostre cas, del problema a que al·ludeix el títol de la conferència:
“El discurs de l’engany” el qual comprèn dos conceptes: Discurs i engany.
Intentaré tractar-los simultàniament i breument.
Hi ha discursos de
benvinguda, d’acceptació d’una distinció, de celebració d’un èxit, etc. etc.
També hi ha discursos polítics. Tots haureu deduït que és a aquest darrer tipus
al que m’he volgut referir en el títol. En aquest sentit el podríem definir com
aquella enunciació que suposa un locutor i un auditor i que el primer té la
intenció d’influir en l’altre d’alguna manera. Atesa la idea de política que he
exposat de que és una activitat que té per objecte el poder, accedir-hi o
mantenir-s’hi, els discursos polítics són discursos de poder i en un sentit
ampli el discurs polític es configura com una arma dialèctica per influir els
ciutadans.
És un arma de combat
entre l’Estat que exerceix el poder i les forces polítiques que aspiren a
fer-ho, o entre les mateixes forces polítiques que pugnen pel aconseguir-lo. M’inclino
a definir-lo com aquell que cerca actuar sobre l’altre per fer-lo pensar i, en el
cas concret que intento analitzar, fer-li creure, fer-li tenir por. L’espontaneïtat
i la improvisació no són pas les seves característiques, entre les quals figura
bàsicament l’engany. L’engany consisteix en mentir intencionadament i en
perfecte consciència de la falsedat d’allò
que es diu.
El segrest de la Constitució a que m’he
referit ha significat el segrest de la legalitat. El passat 31 de gener, dins
del cicle Aula Oberta de l’Agrupació Atenea, que aquest any portava el títol
genèric.” El futur de Catalunya : Cinc noves reflexions”, Mercè Barceló,
catedràtica de Dret Constitucional i coordinadora del col·lectiu Praga, va
impartir una conferència amb el títol “La constitucionalitat del dret a decidir”,
i va assegurar, en iniciar la seva dissertació, que
l'actual marc legal espanyol permet als ciutadans catalans poder decidir el seu
futur polític col·lectiu sense necessitat de reforma constitucional. El Consell
Assessor per a la Transició Nacional, en el seu Informe número 1 titulat “La
consulta sobre el futur polític de Catalunya”, emès el 25 de juliol de l’any
passat va indicar 5 vies possibles, totes elles legals, per a la celebració de
la Consulta. Només una interpretació poc ponderada, allunyada dels cànons
comuns als tribunals de les democràcies europees, pot sostenir altrament. Aquells
que defensen la inconstitucionalitat del Dret a Decidir no respecten cap d'aquests
criteris interpretatius. No respecten, per tant, les regles ja que prescindeix
totalment de la resta de normes constitucionals –que són tan constitucionals com
aquestes - i que cal tenir en compte quan ens preguntem sobre la
constitucionalitat del Dret a Decidir. Mariano Rajoy, President del govern
espanyol Mariano
Rajoy, ha dit que no pot, i que no vol
ni tan sols permetre als ciutadans de Catalunya decidir si volen o no ser
independents. Voler o no voler és una qüestió de voluntat. Voluntat ve de voler. En
dir que no vol manifesta una
voluntat política com és una voluntat política voler que Catalunya sigui independent. Tots ho sabem que el
problema entre Catalunya i Espanya és un problema polític. Tots ho sabem que és
precisament atenent a aquesta voluntat han
segrestat la Constitució. Tot allò que no és constitucional és il·legal
i a partit d’aquesta il·legalitat ens ha han bombardejat amb
l’advertiment d’una sèrie de catastròfiques conseqüències d’una eventual independència
de Catalunya i han utilitzat el “discurs de l’engany”.
N’esmentaré unes
quantes
1) Catalunya quedarà fora de la Unió Europea
2) Catalunya quedarà fora de Schengen.
3) Cauran les inversions estrangeres
4) Caurà la borsa
5) Catalunya patirà una caiguda del turisme
6) Catalunya perdrà els seus mercats
7)
Serà inviable econòmicament;
8)
Sortirà de la zona de l’euro i no el podria
utilitzar
9)
Les pensions del jubilats no estarien
garantides
La realitat és que des de la gran
manifestació de l’any 2012, la borsa de Barcelona ha ampliat el seu diferencial
respecte la de Madrid i actualment les cotitzacions de Barcelona augmenten un
45 % respecte les de Madrid. Les inversions del sector turístic corresponen a
un 72 % de totes les inversions a l’Estat espanyol. Catalunya és la primera
regió amb més inversió industrial estrangera de tot Europa. Fujo de citar
xifres i coeficients. No hi tornaré, però si que diré que aquestes ens las va donar Albert Pont en
la conferència amb que va obrir el Cicle Aula Oberta que abans he esmentat i en
fer-ho va comentar que d’aquesta manera el procés d’independència no només no
genera por en els mercats internacionals, sinó, que a més a més, genera
confiança. I exposà que els mercats internacionals saben que venim d’un poble
d’artesans i botiguers, no de funcionaris mi militars.
La conferència la donava Albert Pont el
24 de gener de 2014. Quasi set anys abans, l’1 de setembre del 2007, el meu
admirat i enyorat amic Miquel Esteba en un article al Punt deia que Espanya és
molt mal negoci i que no ens convé de cap manera viure sota el jou del
centralisme parasitari. El problema – deia - endemés
d’identitari, cultural, etc., ha esdevingut una qüestió crematística quotidiana
i cal que ens adonem que viuríem molt millor en tots els sentits amb
independència que sense. Catalunya té avui tots els ingredients per esdevenir
un estat independent sense cap mena de dubte. La situació geogràfica és
impecable, la dimensió, la història, el dret civil, la llengua i ara, com es
pot demostrar a bastament, l'economia. I recordant un discurs de Ramon Trias
Fargas al començ de la democràcia, en el qual havia dit que la independència
era possible, Miquel Esteba deia que avui no hi veia cap altra sortida
plausible. I acabava l’article fent una crida als empresaris i al jovent perquè
apartin la ferralla i recuperin la rendible
sobirania nacional.
Rajoy, va dir en seu parlamentària que la condició d’estat
petit de Catalunya l’incapacitava per la indpendència. Em va recordar sir
Winston Churchill el qual , va llançar la idea d’uns Estats Units
d’Europa, en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre
de 1946. En ella hi ha passatges que ignora maliciosament– si mai els ha
llegit, és clar -, com ara “Els pobles només tenen de voler perquè les seves
esperances es realitzin”. i que “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de
construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser
concebuda de tal manera que la potència material de cada Estat només jugui un
paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran
el respecte per la seva contribució a la causa comuna”. No, no ho ha llegit mai,
en anglès segur que no. És públic i notori que el President del Govern espanyol
no parla cap més llengua que la del “imperio” el castellà. Tot i que tampoc deu
saber llatí. amb el seu “Roma locuta, causa finita”, ja en té prou.
Només a Europa, en els últims 100 anys, s’han creat 29
nous Estats. L’Estat espanyol tendeix a oblidar, a oblidar que el procés que
Catalunya vol endegar no és especial, ni únic, sinó que molts d’altres ja ho
han fet abans. Avui, el 2014, el món és
un món global, que viu en xarxa, més interdependent que mai, sabent que interdependència
sense independència equival a dependència. Per tant, el nostre tauler de joc ja
no és Espanya, sinó el mateix món. Per alguna cosa hem passat d’un catalanisme
que aspirava a federar-se amb Espanya a un independentisme que aspira a
federar-se amb el món. La perspectiva, doncs, canvia, i si el tauler de joc és
el món, aleshores el que ens cal és tenir en compte què és el que hi està
passant.
Les separacions poden ser hostils o
amistoses i l’Estat espanyol no es pot permetre que la separació entre Espanya
i Catalunya sigui hostil. Hi haurà
d’haver negociacions i no seran bilaterals entre Espanya i Catalunya. Pensi’s
en l’entramat de pactes, tractats internacionals, convencions, convenis,
acords, adhesions, protocols, etc. Pensi’s en el precedent de
Txecoslovàquia, que no va ser hostil i
que no obstant va precisar, uns 2000 tractats bilaterals i uns 800
multilaterals. El divorci de vellut, que se’n va dir, va tenir lloc el 1993,
des de llavors la complexitat de la globalització ha propiciat un notable
increment d’aquest entramat. Per regular, d’alguna manera aquesta problemàtica,
hi han les dues Convencions de Viena, la de 1978 i la de 1983 i es van aplicar.
La primera contempla els Tractats, com obliguen als estats separats. La segona
fa referència a bens arxius i deutes de l’Estat. Cap dels casos, no serà una
negociació bilateral entre l’Estat predecessor, Espanya i Catalunya.
Tots i cadascun del tractats dels
impliquen a altres Estats i tots ells seran part interessada. El deute de
l’Estat espanyol és astronòmic i els creditors hi hauran de ser presents. Creditors
públics i creditors privats i si volen recuperar el deute hauran d’assumir una funció de mediació neutral. L’Estat predecessor, és a dir Espanya, hi té
més a perdre que Catalunya quan es
reparteixi el deute. L’Albert Pont ens ho va explicar en la seva conferencia i
va posar exemples numèrics entenedors.
Si
l’estat espanyol no hagués reconegut la nostra
independència seguiria essent responsable i garant del manteniment de l’Estat
del Benestar i les conseqüències calamitoses amb que han nodrit el seu discurs
de l’engany serien de la seva responsabilitat.
En
el darrer debat de Política general del Parlament de Catalunya celebrat pocs
dies després de l’èxit de la Via Catalana, entre les propostes de resolució
aprovades hi ha la relativa a la internacionalització del procés en la qual
s’insta el Govern a desenvolupar una estratègia comunicativa per informar als
principals governs i organismes internacionals de la voluntat de Catalunya de
preguntar als seus ciutadans. El principi del dret dels pobles a disposar
d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la carta una dimensió
jurídica que n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou qualsevol
forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya amb els decrets de Nova
Planta de 1716. Les accions internacionals del Govern de la
Generalitat han estat prudents i encertades. I l’angoixa del Govern espanyol
amb les seves pressions ens ha ajudat. La societat civil hi ha contribuït d’una
manera eficaç.
La campanya de pressions del govern
espanyol sobre les institucions europees no ha aconseguit una posició unànime favorable.
Comentaristes influents s’han mostrat cauts. Alguns d’ells, favorables a
l’exercici per part de Catalunya del dret a decidir, per exemple el politòleg Kai-Olaf
Lang, director de l’Insitut Alemany d’Afers Internacionals i de Seguretat,
prestigiosa organització independent, desvinculada de qualsevol ideologia, que
ha assessorat al govern alemany en els últims cinquanta anys en relacions
exteriors a través dels seus informes. Un d’aquests informes, signat pel ell
mateix, considera que Espanya ha de fer un oferiment a Catalunya i planteja
obertament la possibilitat del que passaria si l’Estat fos incapaç de fer-lo i
el procés acabés amb una declaració unilateral d’independència com la
realitzada per Kosovo.
El Doctor Lang va participar en una
Taula Rodona conjuntament amb Francina Esteve, professora de Dret Internacional
Públic i Joan Vallvé, ex europarlamentari i ex cnseller de la Generalitat, el
passat dia 15 de maig organitzada per l’Associació Sobirania i Justícia i
titulada Catalunya i la Unió Europea, a la qual vaig tenir el privilegi
d’assistir. L’endemà, en una conversa privada va dir: Tenen la copa mig plena, i
va repetir emfatitzant mig plena. L’acabin d’omplir. També és cert que
quan se li va preguntar com veia el procés va respondre que el veia molt bé però
que el preocupava una característica dels catalans: ser pactistes i va advertir
del perill de caure en l’engany d’una tercera via. Seria autoenganyar-se.
De cap de les maneres hem de caure en
el parany del Discurs de l’autoengany. Les eleccions al Parlament europeu, han
anat bé. Han posat de manifest que Catalunya és diferent d’Espanya. Els
comentaristes estrangers se n’han adonat i ho han ressaltat. Però aquestes
eleccions també han indicat una profunda transformació de les societats
europees. Aquesta transformació pot dislocar i afectar negativament el nostre
procés. Els aldarulls de Sants, de can Vies, tot i suposant que no hagin estat
el resultat d’una manipulació, és inqüestionable que l’afectaran. La copa mig
plena segueix sobre la taula. Segur que amb els resultats del 25 M a Catalunya
la copa està més que mig plena. La societat catalana, sobretot la societat
catalana, però també les forces polítiques i les institucions que han donat
suport o han liderat el procés, han d’estar atentes a que cap sacsejada faci
trontollar la taula i vessi la copa. Ignorar-ho seria suïcida.
Una setmana justa després de les
eleccions al Parlament europeu s’ha produït l’abdicació del rei d’Espanya, Juan
Carlos I. Ha estat un esdeveniment estrella, no només a l’estat espanyol, ho ha estat a nivell mundial. És una
conseqüència de les eleccions europees ?. En la decisió reial, ha incidit el
procés sobiranista ?. I la crisi ?. No hi ha compartiments estancs, és clar que
hi han influït. Tots ells indiquen que a l’estat espanyol és dóna un procés,
del qual forma part el català, que el situa al caire del col·lapse. Deia Aznar
que abans es trencaria Catalunya que la unitat espanyola. Aznar sempre parla
des de la seva supèrbia. No sap què és sobirania, ni poble, ni nació.
La seva ignorància exemplifica els versos d’Antonio Machado “Castilla
miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.
I l’angoixa, i no és a l’únic, pensar que Catalunya recobrarà la seva llibertat.
Que no pateixi, serem generosos. En el repartiment del deute del qual he
parlat, Catalunya serà solidària, però ho serà per decisió pròpia i sobirana i
no per la dominació, derivada del “derecho de conquista” que invocava Felip V
en els Decrets de Nova Planta.
Acabo
d’esmentar Felip V, ara hi haurà Felip VI. Coincidències de la Història ? Molt
bé. Aquesta serà una de les anècdotes amb que viurem la fi de la conquista.
Després de la Segona Guerra. El 26 de juny de 1945, a San Francisco, els
representants de 51 països funden la Organització de les Nacions Unides, la
ONU, el text fundacional és la Carta que va entrar en vigor el 24 d’octubre de
1945 en la que es fixen les finalitats de l’ONU, entre les quals destaco la de
desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte
del principi d’igualtat dels drets del pobles i del seu dret de disposar d’ells
mateixos, tal com es diu en l’article 1er., Punt 2. Alexandre Deulofeu en la seva obra Matemàtica de la Història diu que cal
que tots ens adonem del que ens assenyala la Llei de la Història. Els darrers
governants del poder centralitzat haurien de ser els primers a facilitar aquesta
descentralització, no pas d’una manera gradual, sinó total, començant per donar
la plena independència als pobles hispànics que la desitgin. No hi d’haver
tanques infranquejables. Tenia raó, una vegada assolida la independència desenvoluparem
relacions amicals amb totes les nacions
Alguns textos capitals provenen de la iniciativa de les Nacions Unides: com
ara la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, o el Pacte Internacional
de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials
i Culturals, tots dos de 1966. Adoptada per l’Assemblea General de les Nacions
Unides el 10 de desembre de 1948, la Declaració Universal dels Drets de l’Home
constitueix el primer, cronològicament parlant, text internacional sobre la
protecció dels drets de l’home. És també un text pivot en el qual descansen
pràcticament tots els altres instruments internacionals, ja siguin universals,
o regionals, entenent per regionals els europeus, els iberoamericans, africans,
etc.
La Declaració Universal de les Nacions Unides de 1948 té una importància
excepcional. En el preàmbul proclama que el reconeixement de la dignitat
inherent a tots els membres de la família humana i dels seus drets iguals i inalienables
constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau a món.
Aquesta referència a la dignitat és un punt essencial en tots els instruments
internacionals relatius als dret de l’home.
L’article primer dels dos Pactes Internacionals de 1966, a que he fet referència,
tenen l’un i l’altre, el mateix redactat, aquest: Tots els pobles tenen dret a
l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu
estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i
cultural.
Un dels conceptes que avui són més objecte de polèmica és precisament el
dret a l’autodeterminació. El dret d’autodeterminació i el dret a decidir són
exactament el mateix. A mi em sembla honest definir-los amb tota contundència
com “Dret d’una col·lectivitat humana, dins d’un marc territorial, a decidir el
seu destí polític, especialment a constituir-se
en Estat independent, confederal, federal o d’autonomia política”. Els
conceptes s’han de definir pel què són i mai en cap definició no s’ha de mantenir una matisació del mateix
concepte ni res que indueixi a confusió amb els altres. El conflicte apareix
quan es vol aclarir qui és el titulat d’aquest dret. És el “pueblo” espanyol o és
el poble català? Dec aquesta definició al doctor Miquel Caminal Badia, mort fa
exactament 15 dies. Politòleg, catedràtic de Ciència Política, 22 anys més jove
que jo, va ser professor meu a la Universitat de Barcelona en la preparació
dels crèdits per accedir a la presentació de la meva tesi doctoral i en gran
part va ser causant de la meva afició a la Politòlogia
Tots els pobles poden, per a les
seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs
recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen
de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici
recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser
privat dels seus mitjans de subsistència.
Els Estats part en aquest Pacte,
incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no
autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a
l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la
Carta de les Nacions Unides.
Respectarem i demanarem respecte
a aquests principis. L’Europa a la que pertanyem, i volem seguir pertanyent,
quan va iniciar la seu procés d’Unió amb el Tractat de Roma se la denominava el
”país de tres rius”. Els rius eren tres ideologies, la demòcrata-cristiana, el
lliberalisme i la socialdemocràcia. Aquestes ideologies segueixen inspirant el
seu comportament. Han aparegut els populismes, els extremismes de dreta i
esquerra, l’euroescepticime. Però els valors de les tres ideologies perduren.
En el capçal del meu blog hi figuren tres frases de tres polítics catalans, ja
desapareguts, que avui tenen una enorme actualitat, un demòcrata-cristià, Manuel
Carrasco i Formiguera: “La llibertat d’una nació depèn sola i exclusivament der
la voluntat dels seus fills per assolir-la; un social-demòcrata, Josep Pallach:
“Un home no és lliure si el seu poble és esclau” i un lliberal Ramon Trias
Fargas: “La llibertat individual dels homes requereix la llibertat de les
comunitats a què volen pertànyer”.
L’abdicació de Joan Carles I ha
desencadenat un allau de notícies i de comentaris mediàtics. Ha estat necessari
fer una Llei orgànica que sens dubte constituirà un record Guiness de brevetat
i que serà molt difícil de batre. El futur rei ha manifestat al monestir de San
Salvador de Leyre, Navarra, la seva voluntat de servir la seva estimada
Espanya, una Nació, una comunitat social i política unida i diversa, arrelada
profundament en una història mil·lenària. Encara no és rei i ja emergeix
l’aplicació lampedussiana. El rei canviarà però tot segueix igual. L’engany d’Espanya nació mil·lenària ha estat
repetit tantes vegades que ha esdevingut una veritat. Arreu de l’estat espanyol
s’ha produït una gens menyspreable demostració de sentiment republicà i es
demana un referèndum per dilucidar entre monarquia i república Convergència i
Unió, Mas i Duran, anuncien en una mostra de coherència que pels catalans la
veritable qüestió plantejada no és monarquia o república. és Catalunya, la qual
cosa no ha agradat Rajoy i titlla CiU de fer una política petita. La qüestió de
format el preocupa i reservant-se per a ell mateix determinar què és gran i què
és petit, desqualifica allò que li sembla petit, oblidant, amb l’ arrogància que li és pròpia
que la grandesa de la política no és qüestió de tamanys i és inversament proporcional
a l’autorita- risme i la intransigència amb que es manifsta.
No ens deixem enganyar ni ens
autoenganyem. L’ideal de pau, de justícia i de llibertat dels éssers humans
reposa en els valors universals de respecte als altres. Els principis
d’igualtat, de llibertat individual, de llibertat col·lectiva i fins i tot el
manteniment de l’ordre públic deriven del principi de dignitat. Un home que no
és igual als altres homes està privat de
dignitat, està privat de dignitat si no és lliure individualment. També està
privat de dignitat si el seu poble és esclau, com deia Josep Pallach. La nostra
independència serà obra de tots aquells, sigui quina sigui la seva ideologia,
que creuen en la immensa força de la llibertat.
